L’esport, entre la visibilitat i la normalització en el col·lectiu LGTBI

Segons la revista ‘Outsport’ en els Jocs Olímpics de Tòquio del 2020 van competir 131 esportistes LGTBI «donant un exemple de visibilitat en l’esport», doblant així la xifra de 56 atletes del col·lectiu que es van presentar en l’anterior cita, la de Rio 2016. Atletes de diversos països i de totes les disciplines olímpiques oscil·len aquests dies entre visibilitzar la seva orientació sexual i normalitzar-la. Creixement a celebrar, però una xifra que no amaga que mentre el col·lectiu LGTBI ascendeix al 12% de la població, en els Jocs Olímpics amb prou feines arribava al 2%. 

De totes les disciplines n’hi ha una que es continua resistint: el futbol, i més concretament el masculí. En el femení hi ha activistes d’aquesta lluita com Megan Rapinoe i la parella formada per la danesa Pernille Harder i la sueca Magdalena Eriksson, que es van fer un petó que va obrir tots els informatius. A Espanya, Mapi León i Lola Gallardo viuen amb normalitat la seva sexualitat amb les seves parelles sense amagar-se ni renunciar a res. No obstant, en els nois hi continua havent reticències que els impedeixen sortir de l’armari amb la mateixa normalitat. 

El pas a la «normalització»

Borja Iglesias, davanter «heterosexual» del Betis que porta les ungles pintades i es va fer una foto amb el seu company Aitor Ruibal portant un bolso, s’ha convertit en un activista d’aquesta «normalització». Arran d’aquesta imatge les xarxes es van omplir d’insults homòfobs, als quals va respondre: «Aquestes situacions sobre les fòbies que encara existeixen em donen força per continuar lluitant perquè cadascú faci i disfruti amb ell i amb els altres com li doni la gana. I als que encara viviu a la prehistòria us envio molts ànims, deu ser molt difícil no evolucionar i continuar condicionant-se a un mateix en lloc de disfrutar de la vida, que és preciosa».

El mateix Iglesias, en una entrevista concedida a EL PERIÓDICO DE ESPAÑA el 22 de març parlava amb naturalitat sobre la possibilitat que algun futbolista a Espanya fes pública la seva homosexualitat: «A LaLiga veurem algun jugador revelar-ho. És una cosa que passarà. Cada vegada s’està generant un entorn més sa i tant de bo se sentin amb la llibertat de fer-ho perquè els acompanyarem amb tot. El futbol aquests últims anys ha fet bastants passos endavant, crec que està canviant la mentalitat, que estava una mica estancada, i em sento content de ser part del canvi». El davanter denunciava alarmat aquest dilluns a les xarxes que el 2022 la xifra d’agressions contra l’orientació sexual s’ha incrementat un 70%. 

Setmanes abans d’aquesta entrevista, el jugador austríac del Getafe Jakub Jankto, que està cedit a l’Sparta de Praga, es convertia en el primer jugador que ha jugat a Espanya a fer pública la seva homosexualitat. Jankto s’afegia a altres futbolistes que havien fet el pas com Josh Cavallo, de l’Adelaide australià, o Jake Daniels, jugador del Blackpool anglès. Malgrat això, continua sent un degoteig lent que poc té a veure amb el ritme de normalització a què estan arribant altres esports o fins i tot el mateix futbol femení. 

El revés del Mundial de Qatar al col·lectiu LGTBI

Durant el Mundial de Qatar, país que no respecta els drets humans, el col·lectiu LGTBI va patir un revés quan la FIFA, la mateixa que responia a Jankto «estem amb tu, el futbol és per a tothom», va prohibir utilitzar el braçal irisat a jugadors com Harry Kane, molt compromès amb la causa. El capità de la selecció alemanya, Manuel Neuer, va valorar la possibilitat de pagar personalment la multa, però la seva federació l’hi va impedir al comportar també una sanció esportiva (targeta groga). 

En aquells dies, l’exdavanter anglès del Barcelona i avui comentarista televisiu, Gary Lineker, declarava: «Si jo fos l’agent d’un gran futbolista i sabés que un dels meus jugadors és gai, li diria: ‘Sigues el primer’. Conec dos futbolistes de la Premier que són homosexuals i tant de bo surtin de l’armari a Qatar». Desafortunadament això mai va passar. 

Mentre el futbol continua fent olor de naftalina, altres esports han superat ja la fase de visibilització i comencen a normalitzar tot. Laura Nicholls, basquetbolista càntabra amb 197 internacionalitats i nou medalles amb la selecció, feia pública la seva condició sexual a les xarxes socials amb naturalitat: «Algun dia arribarà algú que us capgirarà la vida sencera i trobareu mil i una noves maneres de ser feliços». I declarava el seu amor a la seva parella amb tres divertides fotos. Laura se sumava a la llista d’esportistes que han visibilitzat la seva sexualitat com les boxejadores Joana Pastrana i Vanessa Caballero, el waterpolista Víctor Gutiérrez, el patinador Javier Raya, el nedador Carlos Peralta i Mapi León.

La lliçó de Marc Tur

Queden lluny aquells que van obrir camí al seu dia com les tennistes Navratilova, Billie Jean King i Mauresmo, el nedador Ian Thorpe, el boxejador Orlando Cruz i el saltador de trampolí Tom Daley... Un dels últims a fer el pas a Espanya ha sigut el marxador eivissenc Marc Tur, que després de vorejar la medalla en els 50 quilòmetres marxa a Tòquio, va revelar a Instagram: «Soc obertament gai, ni soc dels primers olímpics homosexuals a reconèixer-ho ni espero ser dels últims pel fet de donar més visibilitat al col·lectiu. Ells em van ajudar a trencar les meves inseguretats, les meves pors, i em van ensenyar a lluitar pel que vull sense que importés la resta. Tot i que sembli mentida, aquests sentiments negatius que vaig poder arribar a tenir al seu dia els he transformat en una cosa per la qual lluitar i m’ajuda a treure totes les meves forces quan estic competint. En un món en què encara queda molt per fer, cada granet compta». 

Notícies relacionades

Iberdrola reforça la seva aposta perla igualtaten l’esport

El Barça es desfonda en el tram final i no arriba a Berlín

En aquest món de què parla Tur, el de l’esport, hi conviuen atletes com ell, que aposten per ajudar donant visibilitat a la seva condició, d’altres que opten per normalitzar la seva orientació discretament sense amagar-la, i un tercer grup que encara té por de les conseqüències si es coneix la seva orientació LGTBI.

Preguntava desafiador Borja Iglesias: «Si no se’ns ataca als heterosexuals per ser-ho ni som notícia per ser-ho, ¿per què sí als que tenen una orientació LGTBI?». L’esport, que continua ple de llums i ombres, s’hauria de reivindicar com el millor escenari possible perquè cada dia sigui més habitual fer una cosa que ens fa a tots iguals i alhora diferents: estimar qui vulguem.