«Els mateixos entrenadors estem maltractant la professió; no la respectem»

Aquesta setmana el Getafe acomiadava Quique Sánchez Flores després de la derrota contra l’Almeria. Abans li havia passat el mateix a Francisco, Jorge Almirón, Machín, Lopetegui, Sampaoli, Coudet, Gattuso, Diego Martínez i Pacheta. A Segona la marca es dispara; Guede, Nafti, Bolo, Baraja, Carcedo, Karanka, Gomes, Hernán, Anquela, Romo, Abelardo, Mel, Justo, Carrillo, Idiakez, Gallego... Més de 40 tècnics diferents s’han assegut en una banqueta entre els que se’n van anar, els que els van substituir i els que van estar asseguts mentre es decidien els substituts.

40 tècnics a Segona

Per no parlar de la Primera Federació, nova competició en el futbol nacional amb 40 equips que s’ha convertit en una ‘trituradora’ de banquetes. En el Grup I han cessat 17 tècnics, mentre en el II anaven ja per 18. Només van haver de passar quatre jornades perquè es perdés la paciència amb el primer entrenador. En aquest cas el tècnic canari Chus Trujillo, que després de veure com l’Agrupació Esportiva Ceuta perdia quatre partits, era substituït pel sevillà José Juan Romero. Després ha sigut una constant amb el pas de les jornades.

Però la tendència no és exclusiva del futbol espanyol. A la Premier, una lliga amb una tradició històrica de bon govern i paciència a l’hora de mantenir els tècnics a les banquetes, fa mesos que es va superar el rècord d’entrenadors acomiadats, la marca màxima del qual era de deu, registre que es va produir fa dues temporades. En aquesta ja van per 14. De fet, només cinc dels 20 entrenadors vigents s’han mantingut als seus llocs durant dos anys o més: Pep Guardiola al Manchester City, Jurgen Klopp al Liverpool, David Moyes al West Ham, Mikel Arteta a l’Arsenal i Thomas Frank al Brentford.

¿Per què es produeix aquest fenomen? ¿Hi ha més impaciència amb els tècnics ara? ¿Està demostrat futbolísticament que acomiadar l’entrenador produeixi una millora de resultats als equips? Per analitzar aquest fenomen parlem amb Borja Jiménez, que ha sigut entrenador de l’Àvila, Valladolid B, Izarra, Rápido de Bouzas, Mirandés, Asteras Tripolis grec, Cartagena i Deportivo de la Corunya, club que va dirigir en la temporada 2021-22.

Aquest avilès de 38 anys té clar que en el futbol actual «cada vegada hi ha més gent en l’estructura d’un club entre l’entrenador i el president. Un director esportiu, un director general, un secretari tècnic... És més gent a justificar el seu rol i més gent que assenyala l’entrenador quan les coses no van bé perquè és la baula més feble de la cadena». Per a Jiménez «ara hi ha més interessos particulars al teu voltant. El del director esportiu, l’agent d’un altre entrenador que vol ‘col·locar-lo’, el del jugador que no juga i espera que n’arribi un altre... Tot i que al final aquest jugador no sol jugar més perquè els entrenadors tenim un sentit del joc semblant i solem coincidir en l’elecció de futbolistes».

Afirma Borja que «hi ha dos tipus de clubs. Els que ho resolen tot asseguts en una taula, amb el president, el director general i l’entrenador. I els que no caben ni en una taula de casament per la quantitat de gent que hi ha implicada en la presa de decisions». Per a l’extècnic deportivista, «afortunadament queden clubs del primer. Jo vaig tenir la sort al treballar en el Mirandés amb un gran president, Alfredo (de Miguel), que en sap, d’això, i un director esportiu com Chema (Aragó), que també sap molt de futbol».

Entonar el ‘mea culpa’

Però no tot té a veure amb la paciència dels dirigents i l’elefantitzación  de les estructures dels clubs, els entrenadors també s’han de mirar el melic. Jiménez entona el mea culpa en aquest sentit: «Els mateixos entrenadors estem maltractant la professió. No la respectem i llavors passen les coses que estem veient. Hi ha tres motius principals que empenyen a ser entrenador: la passió, els diners i l’oci. Des que a un de sol no li importi el que cobrarà per això perquè l’inspira un altre motiu, es trenca tot. Cada vegada hi ha més entrenadors i el nombre de banquetes no creix, per això és més difícil. I hi ha gent que accepta el que sigui amb la justificació que ‘és la meva gran oportunitat».

En aquest curs s’han destapat casos d’entrenadors que firmaven contractes «fins a l’últim treballat», o tècnics que firmaven per temps limitat i una quantitat irrisòria que fins fa no gaire era impensable que s’acceptés com a sou d’un entrenador professional. Borja ho té clar: «Ara veus gent que arriba a banquetes perquè accepten les condicions que siguin, no perquè la meritocràcia els porti allà. Estaria bé que per arribar a entrenar en un determinat nivell s’hagués hagut de completar una determinada meritocràcia. Això garantiria una coherència que ara no veiem a nivell esportiu».

Sorgeix llavors l’eterna pregunta: ¿serveix de veritat canviar un entrenador? L’avilès és categòric en això: «En el 90% dels canvis d’entrenador l’equip es queda a la zona en què estava. Si estaves el 15, pujaràs al 13 o baixaràs al 17, però no gaire més enllà perquè hi ha la plantilla que hi ha. Molt pocs entrenadors generen una millora notable. Se m’acut el cas d’Unai Emery com un d’aquests últims». L’Elx, amb el seu quart entrenador i l’equip ja desnonat, sembla un bon exemple d’això. Mentre que al Sevilla es donen els casos. Sampaoli no va ser capaç de desencallar la situació que es va crear amb Lopetegui, però Mendilibar sí que ha obrat el miracle.

Un nus al cap

Borja explica què genera tant canvi al vestidor: «Els jugadors que tenen dos o tres entrenadors, acaben tenint un nus al cap. Si necessites tres o quatre partits per desfer aquest nus i que s'acostumin a la idea de joc que li proposes, estàs molt compromès. Al final els futbolistes acaben no sabent a què atenir-se. No obstant, quan un president diu a la plantilla, ‘Aquest entrenador es queda fins al final de temporada’ el jugador sap que cal anar a una amb ell perquè vagi bé a tothom. Però si el jugador sap que no és així, a ell li és igual guanyar, empatar o perdre. Diumenge arriba al vestidor, es dutxa, agafa el seu telèfon i se’n va. I dilluns quan vingui sap que tindrà algú entrenant-lo. Sigui qui sigui».

En aquest aspecte, els jugadors també estan més protegits al multiplicar-se l’estructura. Així ho veu el que va ser entrenador del Cartagena: «Abans quan feien fora un entrenador d’un equip una temporada, la culpa era seva. I quan es feia fora un segon entrenador, la gent assenyalava els jugadors. Ara si arriba un segon tècnic, un tercer o un quart tècnic, la gent assenyala el director esportiu o el president. I el jugador al final queda més protegit i menys exposat».

Notícies relacionades

El militar que lluita per l’or

Moyá fa saltar les alarmes sobre la presència de Nadal a París

Jiménez troba a faltar més implicació dels jugadors i adverteix una desafecció als vestidors que no ajuda a crear l’ambient de grup o una determinada cultura de club: «Avui dia sorprèn veure un jugador involucrar-se en la idiosincràsia del club, acudir a veure un partit del planter o passejar pel carrer del poble. Al Mirandés estàs obligat per contracte a viure allà i això t’acosta a la gent i t’implica més emocionalment a l’equip. Em sembla un encert. Sempre m’ha agradat involucrar-me en els clubs que he tingut i m’ha agradat tenir jugadors que ho fan».

¿Té solució aquesta deriva? Borja Jiménez no és especialment «optimista» respecte a això per més que «quan arribes tot són bones paraules i bons desitjos. En aquell moment sempre es pensa en els màxims i ningú parla de mínims. Però al final els resultats dicten sentència. I el pes de la no victòria és inexorable».