Fòbies gratuïtes

No soc la millor persona del món, però en aquesta història no soc l’únic. No em sento sol en això, ni de bon tros. De vegades agafo mania a gent que no m’ha fet res, ni bo ni dolent, i em passa especialment amb els futbolistes. De sobte en veus un que surt al camp a jugar amb les mitges baixes i ja li poses la creu per portar les mitges baixes. Increïble afront portar les mitges baixes. A qui se li acut portar les mitges baixes. En aquest poble som persones civilitzades: ens mengem les mandarines grill a grill, paguem impostos i no juguem amb les mitges baixes.

A mesura que compleixo anys, això de la fòbia gratuïta em passa amb més freqüència. Últimament no suporto els que tenen cognoms que semblen noms. Sergi Roberto, veurem, per exemple. Sergi és nom i Roberto també és nom, no pot ser cognom. ¿Soc l’únic que se n’ha adonat? Ho estic escrivint ara i m’escalfo. ¿Per què es permet? Els noms són noms i els cognoms són cognoms. Urgeix una llei que ho reguli. Almenys porta les mitges com toca, Sergi Roberto.

El botó de la tos

No soc la millor persona del món, tampoc la més desperta. Dilluns em van convidar a la ràdio. Connectaven amb una altra emissora i a l’estudi estava sol, esperant. A través de la vidriera podia veure el tècnic de so que em parlava per línia interna. Mentre escoltava els anuncis previs a la meva intervenció, vaig tossir una mica. El tècnic em va indicar que sobre la taula tenia el botó de la tos i va afegir que, si tenia tos, premés el botó de la tos. I efectivament, sobre la taula hi havia un botó on es podia llegir la paraula ‘tos’, i vaig prémer el botó, amb tota la meva bona fe, però no em va curar: vaig tornar a tossir. Quina estafa, el botó de la tos.

Notícies relacionades

El Barça se cita amb el Racing en el duel de vuitens de final de la Copa

Simon Yates, guanyador del Giro 2025, es retira per sorpresa

No soc la millor persona del món ni la més desperta, però almenys ho admeto. Fins fa poc, si anava a escriure una crònica a l’estadi, era el més jove de tots. Ara solc ser l’avi. L’última tarda em vaig asseure al costat d’un xaval que gairebé debutava, i de tant en tant em preguntava. Vaig assumir amb cert orgull el meu paper de mentor i vaig intentar ajudar com a mi un dia m’havien ajudat. Tot anava bé fins que vaig perdre el bolígraf.

Vaig estar una bona estona buscant-lo. Vaig moure la cadira, em vaig aixecar i vaig registrar les butxaques del maletí, però no apareixia el bolígraf. El xaval em mirava i vaig notar que dubtava si dir-me alguna cosa. Al final li vaig preguntar si havia vist el bolígraf i amb timidesa va assenyalar el plàstic que cobria el teclat. Resulta que era del mateix color que l’ordinador, l’havia tingut a un pam tota l’estona, i jo ja era oficialment un vellet sonat. Va ser un moment preciós, la meva efímera època com a mentor. Segur que el xaval va pensar que no fa falta ser gaire llest per viure del periodisme esportiu. Val més això que res. Ningú podria negar-ho.