El millor i el pitjor del Mundial de Qatar

Qatar tanca el seu Mundial amb la satisfacció d’haver ofert un bon torneig, culminat amb una final per a la història, i amb la sensació que aquesta competició ha contribuït a millorar la seva imatge a l’exterior.

Esportivament, els 64 partits del Mundial han ofert sorpreses, decepcions i, sobretot, la coronació de Messi com a rei del futbol, al capdavant d’una selecció que feia 36 anys que esperava arribar dalt de tot de nou.

El millor del Mundial

Messi i Mbappé, estrelles indiscutibles

Arribaven al torneig com a jugadors de referència i el tanquen de la mateixa manera: han sigut els dos millors jugadors del Mundial, els màxims golejadors i assistents, els líders de les dues seleccions que van arribar a la final. Mbappé va ser campió el 2018 i subcampió el 2022. Als 24, recent fets, està cridat a succeir al tron Messi, el jugador que ha marcat els últims quinze anys del futbol mundial. Tots dos van arribar com a caps de cartell i se’n van reforçats i consolidats en la seva condició d’estrelles.

El Marroc, la sorpresa més grata

Ningú comptava amb una selecció que havia canviat d’entrenador només uns mesos abans. Walid Regragui va assumir el comandament del combinat marroquí al maig i va aterrar al Mundial com un desconegut. El va acabar consagrat com un dels millors entrenadors del torneig. Va saber construir un bloc molt sòlid, excel·lent en l’aspecte defensiu (Bono, el porter del Sevilla, va fer un gran Mundial) i amb uns resultats extraordinaris. Va arribar a la semifinal i va ser a prop de ficar-se a la final. Per a la història quedarà que ha sigut la primera selecció africana a posicionar-se entre les quatre millors d’un Mundial.

Els estadis i l’organització

Hi havia dubtes de la capacitat organitzativa de Qatar, un país petit i amb poca experiència en tornejos d’aquest tipus. Més enllà de la polèmica dels drets humans i de la situació de les dones i dels homosexuals (es pot suposar que res canviarà ara que ha conclòs el Mundial), Qatar va saber organitzar un bon torneig. Van funcionar els transports, malgrat la dificultat de concentrar 32 aficions en una sola ciutat, Doha. Els vuit estadis –gairebé tots construïts expressament– també van funcionar sense problemes d’accessos. La gespa va ser impecable i, en general, les instal·lacions d’entrenament i d’allotjament per als equips van complir les necessitats de les seleccions. 

No es van registrar incidents ressenyables. No hi va haver baralles ni aglomeracions perilloses. 

Una final memorable

Al Mundial li faltava un partit per recordar fins que l’Argentina i França es van veure les cares a Lusail. El xoc entre França i Anglaterra havia sigut intens. També,el Suïssa-Sèrbia, o la golejada d’Espanya davant Costa Rica. Alemanya i Costa Rica van brindar un partit vibrant abans de caure eliminades a la fase de grups. Però al Mundial li faltava el partit en majúscules.

Va arribar a la final, sobretot a partir del minut 80, quan Mbappé va marcar de penal i va ficar de ple el seu equip al partit. La pròrroga va ser inoblidable, potser la millor de la història del torneig, junt amb la semifinal del 1982 entre alemanys i francesos, o la final del 1966. Mbappé es va convertir en el jugador amb més gols a les finals dels mundials. Als penals, l’Argentina va saber mantenir el cap més fred per emportar-se el títol.

El pitjor del Mundial

Espanya, per sota del que s’esperava

La plantilla de jugadors amb la qual Espanya va comparèixer al Mundial convidava a situar l’equip entre els vuit millors: els quarts de final semblaven un objectiu assumible. A partir d’allà, somiar. Però l’equip de Luis Enrique, que va arrencar com un tret, va tancar la seva participació abans del que estava previst –vuitens de final– i davant un rival teòricament inferior. El Marroc ja forma part de la història negra d’Espanya al torneig. 

La generació de joves jugadors modelada per Luis Enrique es va haver d’acomiadar del Mundial abans de temps. El 7-0 inicial davant Costa Rica va disparar els elogis, però Alemanya va refredar els ànims i la derrota davant el Japó va ser un avís molt seriós. Poca cosa més hi va haver: Espanya va caure davant el Marroc en un ambient de resignació general i de final de cicle. Dos dies després, la RFEF va anunciar que Luis Enrique no continuaria al capdavant de l’equip. El va substituir Luis de la Fuente, fins ara al capdavant de la sub-21. 

Bèlgica i Alemanya van decebre

Bèlgica va ser tercera al Mundial del 2018: arribava al torneig disposada a confirmar que la seva generació d’or estava preparada per lluitar pel títol mundial. Al capdavant, un entrenador de primer nivell, Roberto Martínez, bon coneixedor de la federació i expert a l’hora de manejar la dualitat entre valons i flamencs, detall complicat en un país dividit en dos. Però la selecció belga no va passar de la primera fase, enquadrada junt amb Croàcia, el Marroc i el Canadà. La seva gran estrella, Kevin de Bruyne, no va estar a l’altura. Tampoc va rendir a bon nivell Lukaku, el seu davanter més perillós. 

Alemanya, per la seva banda, va arribar tard al Mundial: quan se’n va voler adonar, era fora del torneig. Va pagar molt cara la derrota al seu primer partit, un inesperat 1-2 davant el Japó. Va empatar amb Espanya i va firmar un bon partit davant Costa Rica, però no va ser suficient, entre altres coses, perquè el resultat entre Espanya i el Japó a l’última jornada la va penalitzar. Li va faltar sort, però, també, la capacitat de ficar-se en el torneig des del primer dia. 

Menys Brasil del que s’esperava

La selecció brasilera se’n va anar del Mundial a quarts de final. Va caure als penals davant Croàcia. Bagatge trist per a un equip que arribava amb l’etiqueta de favorit, disposat a lluitar la copa fins al final.

La generació de jugadors a disposició de Tite prometia grans èxits, però el Brasil, que no guanya un Mundial des del 2002, va tornar a decebre. Com de costum, va firmar una primera fase gairebé impecable, va superar Corea amb un resultat aclaparador a vuitens, però, a l’hora de la veritat, es va ensorrar de mala manera, després de malgastar un avantatge a la pròrroga. Neymar va jugar un Mundial correcte, però no va ser suficient. Vinícius va estar per sota del que s’esperava.

La polèmica del braçal de l’arc de Sant Martí

La FIFA va deixar clar des del primer moment que no permetria als capitans lluir el braçal de l’arc de Sant Martí. Totes les seleccions s’hi van resignar, algunes amb més docilitat que d’altres. Es va imposar el criteri de Qatar, un país on l’homosexualitat està oficialment prohibida. A la FIFA li va faltar cintura per gestionar un assumpte amb una elevada càrrega simbòlica. 

Horaris, trànsit i aire condicionat

Són detalls menors, que no afecten directament l’aficionat, però alguns partits del torneig van concloure de matinada: si a això s’hi afegeix el temps d’atenció als mitjans, alguns equips se’n van anar a descansar a les seves habitacions a les quatre o cinc de la matinada, horari difícil de gestionar en un torneig tan curt. 

Notícies relacionades

L’emir de Qatar col·loca a Messi el ‘besht’, una capa que només ell porta, al podi

Alcaraz baixa al fang per sobreviure al gegant Struff

El trànsit de Doha, molt dens durant tot el Mundial, tampoc va facilitar la mobilitat. Molts carrers van estar tallats durant tot el torneig: ideal per als vianants –no hi ha el costum de passejar a Doha, almenys durant el dia–, però un problema per al trànsit rodat. 

L’aire condicionat, excessiu per a les temperatures que es registraven a Qatar, va provocar alguns problemes de refredats i grip en alguns jugadors.