Víctor Tomàs: «Formar part de la història del Barça m’omple d’orgull»

La retirada de la samarreta li permetrà dir adeu a l’afició del Barça com era el seu desig. Tinc moltes ganes d’acomiadar-me del Palau, que ha sigut casa meva durant molts anys. He estat 18 anys com a professional, però abans, des del 97 o el 98, vaig estar en les categories inferiors fins al 2020.

¿Li fa il·lusió viure aquest homenatge? El que més il·lusió em fa és tenir aquest reconeixement al costat de la meva dona, dels meus fills i dels meus pares, perquè són els que han estat sempre en els bons i en els mals moments. Diguem que la samarreta retirada portarà el meu nom, però el que penso, i també els ho diré a ells, és que porta el nom de tots.

Finalment podrà tancar bé una història que va quedar inacabada. La pandèmia ho va trastocar tot. Han passat més de dos anys des de la retirada. Però ha valgut la pena tenir paciència i posar punt final a la meva carrera amb aquest acte. Serà un dia per celebrar, amb un Palau que estarà gairebé ple, amb un Barça-Kiel, que és un clàssic europeu. No puc demanar més.

¿S’emocionarà? Sí, soc de llàgrima fàcil, segur. La meva intenció és dirigir-me a la gent, però no m’ho prepararé. El que surti en aquell moment.

Vostè era dels jugadors amb més connexió amb la graderia. La gent del Palau em veia com una persona normal. Quan acabava el partit, em relacionava amb tot el món. Entre sortir del vestidor i arribar al cotxe, podia passar-me una hora. La gent em veia com algú molt pròxim. També com algú que sentia el Barça com ells. Això ha fet que tinguem aquesta comunió.

El seu nom ingressarà a la llista de les llegendes de la secció al costat dels de David Barrufet, Enric Masip, Xavi O’Callaghan, Òscar Grau i Iñaki Urdangarin. ¿Com ho valora? És tota una satisfacció ser entre els grans noms del Barça, perquè al final és la història del club. Sempre se’ns omple la boca que som més que un club pels valors que transmetem i perquè no només som el Futbol Club Barcelona. També les seccions professionals creen un ecosistema molt especial dins del club que no hi ha pràcticament enlloc. Formar part d’aquesta història m’omple d’orgull.

 ¿Li ha quedat alguna cosa per aconseguir? M’ha faltat poder retirar-me quan jo volia, fer-ho una mica a la meva manera. I que els meus fills (el Luka, de 6 anys i la Mia, de 4) tinguin el seu propi record veient-me jugar.

¿Canviaria alguna cosa del que ha viscut? El final. Això sí que ho canviaria. Però no és una cosa que faci mal a hores d’ara. Ja ho he assumit. No puc fer-hi res. Però de la resta no canviaria absolutament res. He disfrutat molt, molt. He sigut molt conscient que he sigut un privilegiat. He estat sempre on he volgut.  Quan miro enrere, puc dir que és una carrera en la qual m’ha sortit tot a cor què vols.

¿Troba a faltar l’handbol? Gens ni mica. No he tornat a jugar. No el trobo a faltar. Trobo a faltar competir, l’equip, l’ambient, les rutines... Això sí. Potser ja n’he tingut prou.

¿Amb què ho ha suplert? Jugo a tot el que puc, i més a pàdel. Molt, molt. I si pogués jugaria més. M’encanta. M’apunto a algun torneig de tant en tant. També he començat a córrer i vaig en bici.

¿El controlen a nivell mèdic? Sí, però l’afectació cardíaca no m’impedeix fer esport amateur. Això ho puc fer sense problemes. Només l’esport d’alta intensitat en què poses el cor al màxim.

Notícies relacionades

Vine a escalar i apunta’t a competir: s’obre el termini d’inscripcions

Nadal esclafa el jove Blanch i es regala un dia més a Madrid

 En l’actualitat, comenta els partits en televisió. ¿És la seva manera de mantenir el contacte amb l’esport? No he volgut deslligar-me’n del tot i seguir en aquest món. És del que més sé i on tinc un nom. I disfruto molt amb l’experiència de seguir les transmissions a Esport3, que a més em permeten seguir de prop l’equip, en què al final hi tinc amics.

Si hagués d’escollir cinc moments de la seva carrera ¿quins serien? ¿Cinc? Segurament el bronze olímpic de Pequín, l’or del Mundial de Barcelona; el meu debut; el 7 de 7 en títols, quan com a capità del Barça vaig tenir el privilegi d’aixecar la Champions el 2015 i, probablement, l’últim serà el d’aquest dimecres.