L’amargor dels vençuts, ¿tristesa o postureig?

Altíssimes dosis d’emotivitat es van poder veure diumenge després de la final de la Copa de l’Àfrica a Yaoundé, la capital del Camerun. Llàgrimes desfermades dels vencedors, el Senegal; plor inconsolable dels vençuts, Egipte, aquesta Alemanya del continent veí que per una vegada no va guanyar. I després es va tornar a donar aquesta imatge que cotitza a l’alça en el futbol i molt menys en altres esports: per una barreja d’enuig, tristesa i postureig, els derrotats es treuen la medalla de plata immediatament després que l’autoritat de torn se l’hagi penjat; que no quedi rastre d’aquest metall que assenyala els perdedors, que ningú dubti del profund dol interior d’aquest esportista que acaba de caure i, per tant, de frustrar milions d’aficionats igualment plorosos a les seves cases.

L’atleta sempre és el més afligit en la derrota, molt més que el seguidor, però se sent obligat a demostrar-ho, sovint amb una sobreactuació planyívola com aquesta de desprendre’s de la medalla: aparta del meu cor aquesta brillantor opaca. Altres subcampions són menys dramàtics. Vegem la selecció espanyola d’handbol, que fa un parell de setmanes va haver de cedir el tron europeu davant Suècia per un penal dubtós ja amb el rellotge aturat. Poques maneres de perdre més doloroses existeixen, i no obstant, amb l’amarg bolo a mitja deglució, els jugadors van deixar per a la posteritat la foto dels seus resplendents somriures al podi, per descomptat amb la plata penjada amb honor.

En el futbol, en temps recents només Pep Guardiola ha exhibit una certa excel·lència davant el segon metall més valuós en l’esport. L’any passat el seu equip, el Manchester City, va perdre la final de la Champions davant el Chelsea. Va ocórrer en contra del pronòstic majoritari i, per tant, el resultat va ser més decebedor, però en la desfilada davant el podi va rebre el trofeu amb un mig somriure protocol·làriament fingit, el va besar i després es va sumir en els seus pensaments negres.

La processó anava per dins, per descomptat, i allà ha de quedar. Guardiola, un home que ho ha guanyat tot diverses vegades, i a més aplicant unes formes enlluernadores, va saber valorar aquell instant en què qui cantava i ballava era el rival. Tot i que no van faltar els que van criticar el gest per considerar-lo impostat i demagògic, aquesta manera d’afrontar la derrota també va ser una manera de guanyar.

Notícies relacionades

Nadal esclafa el jove Blanch i es regala un dia més a Madrid

El Barça es fa trampes

Avergonyir-se d’una plata fins al punt de treure-se-la escenifica l’enrabiada d’un caràcter pendent de madurar, gest que, no obstant, els futbolistes han assimilat com l’actitud més digna i aconsellable. Diumenge a Yaoundé plorava una superestrella mundial com Salah, i al seu costat alguns dels seus companys. No hi havia manera de treure’ls d’aquest abatiment, inqüestionablement sincer, previ a la cerimònia mecànica i una mica ximpleta d’arriar-se del coll la medalla; no ho va aconseguir Sadio Mané, que va apartar la seva alegria de guanyador per un moment per acudir a confortar Salah, el seu col·lega en la davantera del Liverpool, que ni tan sols el va mirar a la cara. Salah, del pesar del qual ningú pot dubtar, potser exagerava l’estampa perquè era molt conscient que tot el seu país l’estava veient i no era bon moment per acceptar paraules d’alleujament justament de qui havia arruïnat la nit.

Com que és poc probable que els egipcis llencin a les escombraries aquesta cosa platejada que els van entregar després d’un partit meritori, un esforç irreprotxable i un torneig excel·lent, algun dia la veuran en un calaix o emmarcada a la paret i s’adonaran del molt que val, i potser algun lamentarà no conservar una imatge que no sigui funesta d’aquella llunyana nit al Camerun que va ser trist però amb el temps ja no ho és tant. I no hi haurà una foto feliç amb aquells companys de tants grans moments i tantes suors per la simple i camacurta raó que van perdre un partit per penals.