L’atleta que corria de llebre a Sevilla i que va aconseguir una de les millors marques de la història

Era la primera vegada que Sabastian Kimaru sortia de la seva Kenya natal per calçar-se les vambes i córrer. Una estrena, a més, que les circumstàncies havien retardat durant més de dos mesos.

Estava cridat a participar en la 15K de València el 14 de novembre, però problemes amb el passaport i el visat li van impedir arribar a Espanya a temps. Tres setmanes després, la seva cita era de nou València, en aquest cas la prova de 10 quilòmetres, fins que la prova PCR que havia de fer abans de sortir de Kenya li va revelar que estava contagiat per covid-19.

«Va ser una pena, així que el 9 de gener vaig parlar amb el seu entrenador i amb el seu representant per veure si el noi podia adaptar el seu entrenament per participar en la mitja marató (21 quilòmetres) de Sevilla. Només quedaven dues setmanes i el noi mai havia competit en aquesta distància, però em van dir que sí, que podria fer-ho», explica José Enrique Muñoz, coordinador d’atletes d’elit de la prova sevillana i de moltes altres curses de fons per tot Espanya a través de la seva empresa Ened Sports.

Kimaru es va presentar a Sevilla confiat en les seves opcions d’emportar-se la victòria. Malgrat ser un desconegut que mai havia competit a Europa, les seves marques en curses kenyanes evidenciaven que era un corredor jove (27 anys) i amb potencial, tot i que la seva especialitat fins ara havia sigut el mig fons, en especial, les proves de 5.000 metres. El dia anterior a la carrera, no obstant, li van demanar que fes de llebre.

Un favor

Una ‘llebre’, en l’argot de l’atletisme, és un corredor al qual s’assigna la funció de marcar el ritme de la prova durant una sèrie de quilòmetres. Reben l’encàrrec de córrer a certa velocitat constant perquè la carrera quedi llançada per als favorits, que limiten així el desgast psicològic propi d’aquestes proves.

L’organització es garanteix d’aquesta manera que el guanyador marqui un bon temps, cosa que afavoreix el prestigi de la carrera. En cas contrari, la prova queda exposada que els corredors es marquin massa entre ells, que el ritme sigui suau i que el temps final quedi lluny d’una bona marca.

«La feina de llebre normalment és pagada. I molt ben pagada. Però la mitja marató de Sevilla és una prova petita, amb un pressupost reduït, i no ens podem permetre la contractació de llebres. Així que, abusant una mica de la confiança que tinc amb el seu mànager, li vaig demanar el favor que Kimaru i un altre noi fessin el paper de llebres. Ells ho van acceptar, em van fer el favor, perquè sabien a més que els hi tornarem en el futur, convidant aquests atletes a altres proves», explica Muñoz.

Kimaru i el seu company reben un encàrrec molt clar. Havien de tirar del grup principal a un ritme de 2:48 minuts per quilòmetre. El seu treball s’acabaria al quilòmetre 10, a la meitat de la prova, per on havien de passar abans de 28 minuts. I, a partir d’allà, podien fer el que volguessin: retirar-se, córrer a més o menys ritme, atacar... En les cures de més rang, en què les llebres són professionals, el que és habitual és que s’apartin i frenin.

«Es veu molt bé»

«Però al voltant del setè quilòmetre de carrera, Kimaru s’acosta a la moto de l’organització per dir-nos que es veu molt bé i ens demana permís per accelerar la marxa, per anar més ràpid del que li havíem demanat. Nosaltres li vam dir que cap problema, el nostre objectiu era que el temps del guanyador baixés de l’hora, ens era igual qui ho fes, és clar», prossegueix Muñoz.

Rebut el permís, Kimaru es va llançar a buscar la victòria. I no només la va aconseguir, sinó que a més ho va fer col·locant la mitja marató de Sevilla com la segona mitja marató més ràpida d’Espanya, només per sota de la de València, en què s’han registrat algunes de les millors marques de la història, inclòs l’actual rècord del món (57:32 de Kibiwott Kandie el 2020). Els 59:02 de Kimaru suposen la 31a millor marca de la història. I tot això, convé recordar-ho, en la seva primera carrera en la distància... i exercint de llebre.

Segons expliquen fonts que coneixen el funcionament d’aquest tipus de proves, un corredor de les seves característiques (desconegut i sense experiència fora de Kenya) pot ser que cobrés al voltant de mil euros per anant a Sevilla, en què les despeses de desplaçament i estada anaven a compte de l’organització. La seva victòria, amb rècord del circuit inclòs, va elevar els seus ingressos a una quantitat que pot rondar els 3.000.

Diners i prestigi

«I no només això. Més enllà de la victòria, la marca que ha fet li obrirà moltes portes, farà que el contractin en moltes altres proves, incloses algunes de les millors mitges del món, i amb un caixet molt superior al que tenia. De fet, el més probable és que no torni a Sevilla, perquè dubto que puguem pagar-li. A més, té un contracte de subministrament de material amb Adidas, que segur que li pagarà una bonificació pel que ha fet», afegeix Muñoz.

¿És habitual que un corredor que exerceix de llebre acabi guanyant la carrera? No, no ho és. No obstant, tampoc és del tot excepcional el cas de Kimaru. En la marató de Màlaga del 2019, Martin Cheruiyot va ser contractat per exercir de llebre durant els 30 primers quilòmetres i va acabar guanyant. El mateix va passar en la marató de Sevilla del 2014 amb Cosmas Kiplimo Lagat i en la d’Abu Dhabi del 2019 amb Reuban Kiprop Kipyego. Els tres eren kenyans, com Kimaru.

«Al final, quan passa una cosa així tots hi sortim guanyant. Als nois que guanyen partint de llebres moltes vegades els canvia la vida, la marató rep molta més repercussió de l’habitual perquè el guanyador és una llebre i a tu, com a organitzador, moltes vegades t’acaben salvant la prova», remarca Gerardo Prieto, coordinador d’atletes d’elit de la Marató de Barcelona i col·laborador d’EL PERIÓDICO, mitjà que pertany a Prensa Ibérica.

Jonah Chesum

Recorda Prieto el més cèlebre exemple dels últims anys, el de la marató de la capital catalana el 2017. Jonah Chesum, un atleta amb experiència paralímpica a causa d’una malformació al braç dret després d’un accident quan era petit (la seva casa es va incendiar), va ser contractat com una de les llebres, amb l’objectiu de marcar el ritme de la prova fins al quilòmetre 30: «Ell anava amb una altra llebre al costat d’un etíop molt bo que pensàvem que guanyaria, però que de sobte es queda sense forces i peta».

Prieto, a la moto de carrera, va decidir acostar-se a Chesum per preguntar-li si podia seguir o no. El kenyà va dir que sí i va acabar aixecant els braços. Va ser tan alta la repercussió que fins i tot algun mitjà estranger com ‘La Gazzetta dello Sport’ va col·locar la seva foto a la portada l’endemà.

«Hi ha carreres que exigeixen per contracte a les llebres que no puguin competir per premis, que es retirin quan acaben la tasca, però nosaltres no ho fem. Al contrari, nosaltres ens sentim profundament agraïts. Pensa que ens havíem quedat sense carrera davant, el que va fer va ser salvar-nos», comenta Prieto.

«¿Qui és Messi?»

Chesum havia anat a Barcelona amb un contracte de llebre inferior als 3.000 euros i se’n va acabar portant 10.000 a casa. Amb aquests diners, va comprar una petita granja a Kenya i una vaca que li va posar el nom de Barcelona. «Després la vaca va tenir un vedell i em va preguntar quin nom relacionat amb Barcelona l’hi podia posar. Li vaig dir que li posés ‘Messi’. Em va contestar: “¿Qui és Messi?”. ¡No coneixia a Messi!», recorda entre rialles Prieto.

Malgrat la popularitat que va obtenir de sobte, Chesum no va fer després una gran carrera. Va decidir que amb els diners que havia guanyat i les inversions que havia fet amb ell era suficient per poder viure folgadament amb la seva família.

Cultura kenyana

Una qüestió cultural, assenyala Prieto: «Pensa que a Kenya la gent no surt a córrer per afició, com passa aquí. Allà hi ha un interès pragmàtic: corren per guanyar diners. Recordo anar a veure una mitja marató allà i que en la primera volta se’n retiressin la meitat. Veuen que no guanyaran i se’n van a casa seva, no tenen interès per superar-se ni res així».

Kenya, igual com Etiòpia, o en menor mesura Djibouti i Eritrea, són inesgotables planters d’atletes de fons i mig fons. Els corredors amb potencial s’entrenen allà en camps d’entrenaments que solen ser propietat de mànagers occidentals o de les mateixes marques esportives que els patrocinen.

«Potser no tenen els mitjans que tenim a Europa, però tenen altres coses: rusticitat, tranquil·litat, un ambient excepcional, gens d’estrès...», comenta Prieto, que remarca que molts dels millors fondistes europeus s’entrenen a Etiòpia i Kenya: «Es posen a rodar i fan grups de 50 o 60 atletes. Això en un centre d’alt rendiment occidental, per molts mitjans que tingui, no passa».

El director esportiu de la Marató de Barcelona comenta que ha contractat diverses llebres relativament desconegudes en aquests camps d’entrenament, després d’observar el seu rendiment en competicions locals i seguir-ne l’evolució. Per fer-ho, els contactes a la zona són fonamentals.

Notícies relacionades

El Barça és el primer de l’ACB que assalta el Surne Bilbao a la seva pista

"Ara tinc la pressió de ser algú important"

«Tenim relació amb els mànagers i els entrenadors, que són els qui ens ofereixen els atletes. Tenim accés a les seves dades d’entrenament diàries, als seus resultats en les competicions i també parlem amb ells. Estem especialitzats en aquest perfil d’atletes joves i no contrastats, a qui donem l’oportunitat de destacar a Europa», explica Muñoz.

Allà neixen les estrelles del futur de l’atletisme mundial, preparant-se perquè algú els doni l’oportunitat de mostrar el talent fora de les fronteres natals. De vegades, ho fan com a llebres, treballant per a d’altres. De vegades, moltes menys, aquestes llebres arriben a la glòria en el primer intent.