El rugbi va ser un instrument de propaganda al servei de dictadors com Mussolini i Ceaucescu

Benito Mussolini va morir afusellat el 28 d’abril de 1945 després que uns partisans el detinguessin quan intentava fugir a Alemanya amb la seva parella, Clara Petacci, que va córrer la mateixa sort i va ser ajusticiada al costat d’‘Il Duce’. Més tard, els seus cadàvers van ser traslladats a Milà i exhibits a la plaça de Loreto penjats pels peus.

El 26 de desembre de 1989 Nicolae Ceaucescu, l’últim dictador europeu, i la seva dona, Elena, van ser cosits a trets per un escamot d’execució. Els dos sàtrapes no tenen només en comú la manera violenta com van morir, al costat de les persones amb qui compartien la vida, tot i que sigui amb una diferència de gairebé mig segle.

Tots dos es van entossudir a mesclar el rugbi amb la política i van mirar d’exhibir els triomfs de les seves respectives seleccions com una imatge de fortalesa i robustesa dels seus règims dictatorials. Aquesta demostració de múscul inspirada en la propaganda política servia per apaivagar crítiques i atorgar longevitat a un sistema de poder basat en l’aquí mano jo.

Des de Gènova

El rugbi va arribar a Itàlia, i més concretament a Gènova, a finals del segle XIX per la gran afluència de barcos anglesos que atracaven al seu port. Al principi, la seva zona d’influència es va limitar a les ciutats del nord com ara Milà i Torí, de la mà del fill de Stefano Bellandi, el fill d’uns migrants que va decidir tornar a Itàlia. La seva selecció va trigar a estrenar-se. Ho va fer el 1929, és a dir, el considerat «any VII» de l’era feixista i, per cert, va perdre a Barcelona contra Espanya (9-0). L’escut que llavors lluïen els italians era el de la casa de Savoia i no l’actual.

Tota dictadura que es preï té com a primer objectiu deformar la realitat per fer-la creïble. Així, en el cas del rugbi, a Il Duce se li va acudir rebatejar el nom d’un esport inventat per l’«enemic» anglès per anomenar-lo palla ovali (pilota ovalada) i, de passada, treure’s de la màniga que era l’evolució d’un joc practicat l’any 43 (d.C.) per legionaris i reclutes romans a Britània anomenat harpastum. En síntesi, consistia que els jugadors havien de portar una pilota a la mà a l’altre extrem d’un camp triangular utilitzant tota la violència que consideressin necessària. Això sí, sense matar el rival.

Propaganda

L’expansió de la ideologia feixista es basava, en part, en la difusió massiva de les pràctiques esportives dins la societat italiana. Això, amb l’objectiu d’utilitzar l’esport com un instrument de propaganda que servís, al seu torn, com una eina útil per visualitzar i potenciar els èxits polítics del règim inspirats en les virtuts morals i atlètiques del nou home feixista. Com a altaveu a aquest ideari es va crear de manera exclusiva per al rugbi el Comitato de Propaganda.

I és que una de les senyes d’identitat de Mussolini en els seus anys de mandat va ser la de no posar cap obstacle a l’hora de deixar-se fotografiar i mostrar-se en públic en posats esportius. Durant les dues dècades de feixisme a Itàlia el rugbi va passar per diferents fases d’acollida. Els primers anys va tenir un augment significatiu de practicants fins que va patir una aturada. Va ser llavors quan Mussolini va voler recórrer, sense èxit, a la volata, un esport natiu que era una espècie d’híbrid entre el futbol i l’handbol i considerat «com el més italià dels esports».

Esport «de combat»

Allò no va quallar i els esports anglosaxons van ressorgir de les seves cendres. A partir de 1933 Mussolini va tornar a apostar pel rugbi com un element ideal per crear homes forts capaços de lluitar en un conflicte armat. Dit d’una altra manera, va creure veure en l’esport importat d’Anglaterra com un laboratori de proves per modelar esportistes i convertir-los en poderosos guerrers a qui enviar al capdavant per defensar l’honor d’un país. Els missatges dels màxims dirigents feixistes eren inequívocs. El que va ser president del Comitè Olímpic Italià, Achile Starace, va arribar a proclamar que «el rugbi és un esport de combat, que s’ha de practicar i difondre’s àmpliament entre la joventut feixista».

Catalunya-Itàlia

Un altre home fort del règim, el periodista Marco Ferreti, va tenir molta influència en el desenvolupament del rugbi des de les pàgines del Corriere della Sera. La seva ideologia feixista li va fer posar per escrit que es tractava d’un esport «ideal» que «fa l’individu ferm i temperat per a la batalla». D’aquella època daten dos d’històrics partits entre Catalunya i Itàlia. El primer, celebrat el 14 d’abril de 1934 al camp de les Corts de Barcelona davant 25.000 espectadors, es va saldar amb un empat a cinc al marcador.

Un dia abans, dins dels actes organitzats per commemorar el tercer aniversari de la República, els italians van ser rebuts al Palau de la Generalitat per Lluís Companys i, més tard, van dipositar un ram de flors a la tomba de Francesc Macià. En el segon, partit celebrat al Luiggi Ferrara de Gènova, els catalans van perdre 5-3.

Lliga nacional

A aquesta desmesurada propaganda de Mussolini hi va contribuir també el naixement el 1927 de l’Òpera Nacional de Balilla, un centre on es va recuperar el concepte grecoromà d’educació física saludable vinculada a l’exercici intel·lectual i on també s’inculcaven als joves els conceptes de disciplina militar, com l’obligada salutació als seus superiors. Rebien alhora educació paramilitar a fi d’estar preparats per a la guerra i poder allistar-se a l’exèrcit gairebé de manera immediata. Un any més tard, va començar la lliga de rugbi amb 16 equips, la majoria del nord, però també de ciutats del sud, com Nàpols.

Amb aquests elements, les organitzacions juvenils van formar equips de rugbi que van disputar partits fins ja començada la II Guerra Mundial. De fet, la seva activitat va continuar fins al 1943 i l’últim partit de la selecció es remunta al 1942. Entre aquestes organitzacions hi havia la denominada Joventut Italiana del Littorio, promoguda pel Partit Nacional Feixista en substitució de l’Òpera Nacional de Balilla, o els Grups Universitaris Feixistes.

Camises Negres

Al final de la contesa, el rugbi, com tot el que destil·lava olor de règim feixista, va passar durant molts anys a l’ostracisme. Tanta tasca de propaganda va jugar en contra seu i va començar a ser vist com un esport violent en què les seves senyes d’identitat, com la força i el coratge, es van transformar en elements dissuasoris per a la pràctica d’un esport vinculat ja sense remei als Camises Negres. Va haver de ser un comunista, Walter Veltroni, exministre pels Béns i les Activitats Culturals de Romano Prodi, que el 1997 apostés per esborrar les connotacions feixistes del rugbi a Itàlia.

Però hi ha ferides que triguen a cicatritzar, o que no ho fan mai. En ocasió de la presentació de l’equip italià que anava a disputar el torneig VI Nacions del 2015, al president de la Federació Italiana de Rugbi, Alfredo Gavazzi, no se li va acudir una idea millor que fer-se una foto davant del mural pintat el 1928 per Luigi Montanarini titulat ‘Apologia del feixisme’. La premsa li va donar clatellots fins a atipar-se per la seva imprudència i falta de sensibilitat.

Romania

Nicolae Ceaucescu no va mirar d’impulsar el rugbi a la seva arribada al poder, el 1967, sinó que es va aprofitar dels èxits aconseguits fins aleshores per encapçalar i fer seus els valors d’una disciplina esportiva en la qual Romania havia obtingut una medalla en els Jocs Olímpics de París (1924). Va ser un dels seus instruments per aferrar-se al poder amb dents i ungles. Abans, la selecció ja havia aconseguit batre el 1960 la totpoderosa França i, és clar, els altaveus mediàtics que va tenir aquella gesta no van passar desapercebuts al llavors aspirant a dictador.

La màgia de la propaganda del rugbi li va servir per treure pit davant els seus, perquè dirigia un país aïllat a nivell internacional. No tenia relacions diplomàtiques amb les nacions del bloc democràtic a causa de l’anomenat Teló d’Acer i, alhora, gosava desafiar els líders comunistes de Moscou. Aquesta aparent neutralitat va fer que Romania fos l’únic país de l’òrbita soviètica que acudís als Jocs Olímpics de Los Angeles el 1984.

El rugbi havia arribat a Romania de la mà de jugadors francesos el 1913, és a dir, cinc anys abans que nasqués Ceaucescu, amb la creació de Stadiul Roman de Bucarest. A poc a poc es van enfrontar a rivals de cert nivell, als quals plantaven cara, i ja en la dècada dels cinquanta, gràcies a entrenadors autòctons formats a França, van començar a emetre senyals que en un futur pròxim podien començar a donar algun disgust.

12.000 llicències

La implantació del rugbi durant l’època del tirà va arribar a tal punt que el 1980 la seva federació va arribar a tenir més de 12.000 jugadors amb llicència repartits en 110 equips per tot el país. Aleshores, The Oaks (Els Roures) ja havien complert abans amb escreix els auguris positius que es presagiaven en el passat. Van arribar a vèncer a seleccions com Escòcia, Gal·les, França, l’Argentina i Itàlia. Van empatar a Dublín contra Irlanda i van perdre per escàs marge contra Anglaterra (22-15) i els All Blacks (14-6). Aquest últim partit va sembrar certs dubtes sobre l’arbitratge, ja que als romanesos els van anul·lar dos assajos.

Amb diners és més fàcil aconseguir objectius, i això Ceaucescu ho sabia. Així que va ordenar reclutar els millors jugadors del país perquè s’enrolessin en el mític Steaua de Bucarest, l’equip de l’exèrcit. Va escollir els més durs, individus probablement sense cap afinitat amb el règim, però que o bé estimaven el rugbi o bé els diners, i gairebé segur que en ordre invers.

Assassinats

Alguns d’ells van formar part de la seva guarda pretoriana i també els tenia assignats al seu equip de seguretat. I això ho sabia el poble. Per això sis jugadors de la selecció, tots ells militars, van ser assassinats després de l’afusellament del dictador. Una altra d’aquestes víctimes va ser l’excapità d’Els Roures, Florica Murrariu, un tercera ala amb 70 internacionalitats que va aconseguir dos assajos contra Escòcia en la Copa del Món de 1987.

La revista ‘Prosport’ recorda que la llegenda del rugbi romanès tenia 34 anys quan la Nit de Nadal de 1989 li van ordenar que es presentés al més aviat possible a la unitat de l’exèrcit a la qual pertanyia. En concret, el van citar a les nou del matí d’un dia tan assenyalat. Murrariu passejava pel Drumul Taberei Boulevard, un dels barris més populosos de Bucarest, quan li van donar l’alto uns soldats que viatjaven a bord d’un vehicle de combat amfibi conegut com a TAB.

La premsa de l’època va relatar que, quan l’excapità d’Els Roures va anar a agafar el seu abric, un soldat li va disparar una sola bala que va acabar amb la seva vida. Anys després, es va saber que sota aquell abric vestia una jaqueta texana i que sota aquella jaqueta lluïa la samarreta de rugbi de Zimbàbue.

El V Nacions

Notícies relacionades

El somriure de la Gioconda

El Girona no sap sortir del laberint des de fa mesos

Durant l’època daurada del rugbi romanès, que va coincidir amb els 27 anys de tirania exercida per Ceaucescu, sempre hi va haver rumors sobre la seva possible inclusió en el llavors denominat torneig de les V Nacions. Però només van ser això, rumors. Expliquen les males llengües que els romanesos van rebutjar l’oferta perquè la competició se celebrava en les dates en què la seva romanesa feia l’aturada hivernal.

Fos cert o no, els fets demostren que, després de la mort del dictador, els èxits del rugbi van passar a ser un bonic record per als més nostàlgics. Els mandataris romanesos que van succeir Ceaucescu van deixar de subvencionar els jugadors de la selecció i molts d’ells van emigrar a altres països. El país ja no estava aïllat i la crisi econòmica feia estralls. Aquests dos factors van influir, i molt, perquè els aficionats romanesos al rugbi trobin ara a faltar els temps daurats d’una selecció a la qual se li augura una llarga travessia pel desert.