Miguel Carballeda: «Cal atrevir-se a ser dels millors: com a esportistes i com a persones»

Pequín 2022 i París 2024 són els nous objectius que els nostres esportistes paralímpics s’han posat ja com a meta possible per arribar a la glòria. I vist l’èxit de l’última convocatòria de Tòquio, en què Espanya ha quedat quinzena en el rànquing amb 36 medalles (9 ors, 15 plates i 12 bronzes), el somni per als nostres atletes pot fer-se realitat de manera plausible

I és que l’esforç personal de cada un dels esportistes, de les seves famílies, entrenadors, clubs; les seves ànsies de superació, i el compromís dels patrocinadors amb el Pla Adop des que el 2005 es va construir partint d’unes pautes socials que, en paraules de Miguel Carballeda (president del Comitè Paralímpic Español), ja va resumir que «els esportistes paralímpics tindrien la mateixa consideració que els olímpics», ha convertit Espanya en potència rellevant. Tant és així que Ignacio Galán –president i conseller delegat d’Iberdrola– ja ha comunicat a Miguel Carballeda el seu compromís mirant a la cita parisenca del 2024.

L’aposta per l’esport sense etiquetes i la igualtat d’oportunitats continua sent una màxima i Miguel Carballeda ens ho explica des de la seva experiència, 16 anys després de la implantació del Pla Adop.

¿Què passa amb l’esport paralímpic espanyol, que està tenint tant èxit?

Tenim uns esportistes fantàstics compromesos que s’entrenen molt i tenim darrere un grup de patrocinadors, companys fidels de viatge, que fan possibles que els esportistes puguin complir el seu somni. La pandèmia hi té molt a veure. Ens ha ensenyat que la vida se’ns pot escapar i els esportistes amb minusvalideses han sigut paladins de l’esforç i de superació.

«He vist moltes llàgrimes i he rigut amb molts esportistes»

¿Per què cada vegada els Jocs Paralímpics tenen més ressò en la societat i més visibilitat als mitjans?

Perquè hi ha marques importants que ens acompanyen i que han fet una cosa fenomenal que ha sigut, per exemple, canviar la sort de les dones que hi volien participar. L’univers d’Iberdrola ha sigut formidable perquè en l’esport femení, que implica el 33% de la participació, s’han emportat el 41% de les medalles.

¿Què comporta per a una persona amb una minusvalidesa tenir consciència que pot aspirar a participar, per exemple, en uns Jocs Olímpics?

És una oportunitat a la vida, és tenir un objectiu, una meta per la qual lluitar, aspiracions... És guanyar l’autoconfiança que es perd quan s’adquireix una discapacitat. Hi ha un parell de nens al centre de discapacitat de Toledo, un estava fent un gelat i un cotxe va envair la terrassa en què estava amb els seus pares. Un altre nen va caure d’un gronxador... per a tots dos l’esport els ajudarà a recuperar l’autoestima i podran donar exemple de superació als altres. I això ho fem gràcies a marques solidàries com Iberdrola.

Les ajudes als esportistes ¿superen el simple patrocini? ¿Van una mica més enllà?

Si, no és només un compromís econòmic, no és un patrocini a l’ús. La ciutadania no només es fixa en els seus productes sinó què fan per la societat. Em quedo amb les paraules d’Ignacio Galán: «Ens importa el dividend social».

«Tenim uns esportistes fantàstics i compromesos que s’entrenen molt i darrere uns patrocinadors que fan que els esportistes puguin complir els seus somnis»

Li vull preguntar per algun moment emotiu en el seu trajecte dins del comitè paralímpic...

He vessat moltes llàgrimes i he rigut amb els esportistes. He vist patir Teresa Perales quan la portàvem en un avió medicalitzat, però també m’ha produït molt plaer aplaudir-la al rebre el premi Princesa d’Astúries. I vaig haver d’explicar a SM la reina Sofia, al veure dos esportistes a les seves lliteres abraçar-se, que un era un guàrdia civil i l’altre un terrorista.

Notícies relacionades

Laporta aguanta Xavi fins al 2025

El Barça ensopega en el seu primer pas cap a la ‘final four’

¿Què li diria a un potencial esportista que encara està indecís a l’hora de triar una disciplina?

L’esport es comença i s’acaba i ens preocupa el futur dels esportistes. Estem parlant de persones que s’han superat tant que poden ser grans professionals en un altre àmbit. Treballem perquè tinguin opcions laborals en el futur. És a dir, que també cal formar-se en els estudis. Els diria als potencials esportistes que provin i que es quedin amb el que més els agradi. Han de ser feliços amb l’esport i hi ha un esport per a cada persona. I cal atrevir-se a ser dels millors: com a persones i com a esportistes.