Dubte olímpic

La clausura dels Jocs: ¿és que ja ningú es dopa?

  • Els esportistes saben que els avenços científics cacen als laboratoris l’ús de qualsevol substància prohibida.

  • El COI va retirar entre Pequín 2008 i Río 2016 la barbaritat de 92 medalles amb l’escàndol londinenc on els tramposos van tornar 12 ors, 13 plates i 10 bronzes.

La clausura dels Jocs: ¿és que ja ningú es dopa?

TOKIO 2020

2
Es llegeix en minuts
Sergi López-Egea
Sergi López-Egea

Periodista

ver +

Hi va haver un temps no gaire llunyà en què els enviats especials al Tour de França desitjaven que arribés el cap de setmana. Però no per descansar, ja que la competició no s’aturava, sinó que perquè el laboratori de París només treballava de dilluns a divendres i se sabia que dissabte o diumenge no arribarien notícies informant d’algun positiu que alterés unes classificacions generals que entre 1999 i 2010 va caldre refer diverses vegades.

En els Jocs Olímpics va passar igual, almenys entre Pequín 2008 i Río 2016, sobretot quan el Comitè Olímpic Internacional (COI) i l’Agència Mundial Antidopatge (WADA, en anglès) van decidir reanalitzar les mostres d’orina que es tenien congelades en diversos laboratoris. Allà va començar el drama i van anar caient una medalla rere l’altra. La majoria, les que havien aconseguit els esportistes russos.

A Tòquio no s’ha parlat de dopatge, com tampoc va passar en el Tour, finalitzat una setmana abans de l’inici dels Jocs. El dopatge ha deixat de ser notícia al món de l’esport i només es parla d’altres positius, els que afecten aquells olímpics contagiats de Covid i que desgraciadament no han pogut competir tot i que apuntessin clarament a medalla com va succeir al golfista Jon Rahm.

5.000 anàlisis

Ningú ha estat pendent de les 5.000 anàlisis entre sang i orina que s’han realitzat a la capital japonesa. I fins i tot han passat desapercebuts els tres casos de dopatge que hi ha hagut a Tòquio: una jugadora brasilera de vòlei (Tandara Caixeta) per un anabolitzant; la velocista nigeriana de 100 metres Blesing Okagbare per hormona del creixement, en un control previ als Jocs però conegut a la capital japonesa, o l’atleta kenyà Mark Odhiamdo per un altre anabolitzant. Només tres casos, amb l’esperança que no siguin només fins al moment, perquè les mostres seguiran emmagatzemades no sigui cas que la ciència descobreixi pocions amagades.

L’avenç en la cacera

Notícies relacionades

Però, ¿és que ja no es dopa ningú? El cert és que igual com ha descendit la velocitat a les autopistes, també ha baixat l’ús de substàncies prohibides entre els esportistes. Però si a la carretera ha sigut sobretot per la por de ser caçats pels radars, en l’esport, més per la consciència que hi ha coses que no s’han de fer, és perquè se sap que, ara, si et dopes, t’enxampen. Molt pocs són els que s’atreveixen a jugar-se-la tot i que hi hagi marques i exhibicions que deixin a molts amb la mosca darrere l’orella.

El COI ha gastat una fortuna en investigació i en pagaments a laboratoris perquè reanalitzessin les mostres de Tòquio, Londres i Rio i constatar ja al camí de Tòquio que l’ús del dopatge estava estès, sobretot a Pequín i Londres. Entre 2008 i 2016 el COI va retirar i va reassignar la barbaritat de 92 medalles (van ser 93 tot i que una va ser per indisciplina). I el pitjor registre es va produir el 2012, en la cita londinenca, on els esportistes tramposos van haver de tornar 12 ors, 13 plates i 10 bronzes, un escàndol.