Chelsea - Reial Madrid (2-0)

El Madrid claudica en la Champions davant el Chelsea

  • L’equip de Zidane, extenuat, va resistir fins gairebé el final amb vida

  • La gestió atípica de l’equip li reportarà crítiques al tècnic francès

  • Els gols de Werner i Mount porten els anglesos a la final davant el Manchester City

El Madrid claudica en la Champions davant el Chelsea
Es llegeix en minuts
Alejandro García
Alejandro García

Periodista

ver +

Com un honorable guerrer dels primers anys de la història que, després d’infinitat de batalles i moltes victòries, es resisteix a morir d’una altra forma que no sigui lluitant i dempeus, el Madrid va arribar als últims minuts de l’eliminatòria davant el Chelsea encara amb vida, malgrat que va mostrar una inferioritat física manifesta i va ser exagerada la quantitat i la claredat de les ocasions que va malgastar l’equip anglès, que es va agafar a la seva defensa infranquejable per acabar guanyant els punts, sense deixar fora de combat el Madrid fins al darrer gol de Mount.

Guardiola espera a la final d’Istanbul, el 29 de maig, al capdavant d’un Manchester City temible que aquest cap de setmana, dissabte pot ser campió de la Premier League davant el mateix Chelsea. 

Ja va deixar entreveure Zidane en la prèvia que era el moment d’anar a totes, de no guardar res i arriscar tot el que faci falta. Així les coses, al francès no li van doldre peces a l’hora de disposar un onze amb tanta experiència i jerarquia com agafada amb agulles físicament, amb tres jugadors tot just sortits de lesió, i algun més a punt de l’extenuació, però amb tots els noms il·lustres: des de Sergio Ramos fins a Hazard, tot i que cap dels dos va exhibir la seva millor versió. Tampoc un Mendy minvat físicament que no va aparèixer al camp rival. 

Una altra qüestió va ser el sistema. Molt s’havia conjecturat sobre què elegiria Zidane, però el francès va trobar un pas de rosca més per disposar en el sistema amb tres centrals als futbolistes que serien ideals per jugar amb una línia de quatre de defenses i tres atacants. 

La trampa va ser Vinicius com a carriler dret, en una posició inèdita per a ell en la qual es va trobar amb problemes quan va intentar aplicar solucions de l’últim quart de camp en zones més pròximes a la seva porteria. La seva aportació en atac, com la de gairebé tots menys Benzema, va ser mediocre. 

Si alguna cosa tenia clara el Madrid, abans del xiulet inicial a Stamford Bridge, era que havia de marcar per estar a la final i que, per aconseguir-ho, havia de donar un rendiment superior al del partit d’anada a Madrid. 

Tot i així, l’equip de Zidane va començar intentant conservar la possessió, amb la idea d’elaborar a poc a poc, de guanyar metres a base de combinacions i estar protegit amb la pilota. Al davant es va trobar un Chelsea menys vehement en la pressió que en la mitja hora inicial de l’anada, però apostat a la recerca de robatoris de pilota sobre els quals construir atacs ràpids i letals. Així va tenir un parell de temptatives inicials, abans que el Madrid hagués sumat alguna ocasió de perill, la millor un gol anul·lat per fora de joc en una mala jugada de Werner.

A la següent no va perdonar l’alemany, que només va haver de rematar sobre la línia de gol el rebuig del travesser a una vaselina d’Havertz sobre Courtois en una contra amb clara superioritat anglesa després de la intervenció d’un incommensurable Kanté. 

L’equip de Zidane s’havia envalentit una mica, amb possessions llargues que el mantenien protegit. Fins i tot Benzema, en la jugada anterior al gol del Chelsea, havia generat la millor ocasió madridista amb un bon xut llunyà. Com en l’anada, el davanter francès tenia el monopoli de perill madridista i, poc després, va treure gairebé del no-res un cop de cap davant el qual va haver de tornar a intervenir Mendy. Semblava el guió de l’anada, però les ocasions aïllades del Madrid no van entrar i les perspectives no eren bones. 

La intensitat en la pressió del Chelsea no deixava cabuda per a més, el Madrid havia de jugar permanentment d’esquena a la porteria rival i la seguretat defensiva era un record d’altres dies. 

Notícies relacionades

Després del descans res va canviar des de la banqueta de Zidane, sobre la gespa, el Chelsea va acumular arribades i ocasions, sobre un cop de cap d’Havertz al travesser, un mà a mà que l’alemany va fallar, un altre de Kanté, contraatacs, centres a l’àrea... Tot davant un Courtois imperial i un Madrid desaparegut, sense el control de la pilota, que va estar amb el cap sota de la guillotina. Els canvis de Zidane no van implicar un nou sistema, malgrat que Valverde i Asensio eren els carrilers.

No estarà exempt de crítiques el plantejament de Zidane i la seva gestió de l’equip, però el francès ha posposat més del raonable l’inevitable. El Madrid era un equip extenuat al qual no va poder fer més.