Campió de marxa atlètica

Álvaro Martín: «Veuria injust que em vacunessin a mi per anar als Jocs i no a la població que es juga la vida»

  • El marxador extremeny Álvaro Martín Uriol, campió d’Europa de 20 quilòmetres marxa, trasllada el seu domicili a Cieza uns mesos abans de Tòquio 2021 per poder entrenar-se tots els dies amb el seu entrenador

Álvaro Martín: «Veuria injust que em vacunessin a mi per anar als Jocs i no a la població que es juga la vida»
4
Es llegeix en minuts

Quan en un any olímpic un decideix fer canvis en la seva vida ha de tenir clar que poden marcar el seu futur. I això és el que ha fet Álvaro Martín Uriol, campió d’Europa de 20 quilòmetres marxa que tenia clar que per ser el millor havia d’estar amb els millors. Va omplir la seva motxilla d’il·lusió i va partir cap a Cieza, bressol d’il·lustres marxadors com ara Fernando Vázquez, Juanma Molina, Benjamín Sánchez i Manuel Bermúdez, tots ells internacionals i amb un denominador comú, entrenats per José Antonio Carrillo.

En un any tan decisiu com l’olímpic, els esportistes no solen fer canvis de rutina, no obstant, vostè canvia de club i de residència. ¿Què l’ha motivat a fer-ho?

La maleïda pandèmia. El 2020 s’anava a desenvolupar d’una manera determinada, però va sorgir el coronavirus i tot se’n va anar en orris. I quan passes tant temps a casa, dones moltes voltes al coco i penses si això val la pena. Em van oferir la possibilitat de representar la meva terra en un projecte esportiu molt il·lusionant i bonic, i ho vaig acceptar. I quant a anar a Cieza és perquè hi tinc el meu entrenador. Jo puc ser molt disciplinat, però necessito aquest plus de contacte directe amb ell per millorar. El més còmode hauria sigut quedar-me a Llerena, on tinc tot el que puc necessitar, o a la Blume, on he estat fins fa ben poc, però per millorar necessito estar aquí.

¿Ha notat el canvi d’estar en un centre d’alt rendiment a ser a Cieza?

Si alguna cosa tinc clara en això és que no és necessari centralitzar, seria mes productiu expandir i crear microcentres com aquest de Cieza, que està perfectament condicionat. No té res a envejar a la Blume, el clima és envejable i l’entorn per a la pràctica esportiva és únic.

Hi ha gairebé un binomi perfecte Carrillo-Álvaro. ¿On és el secret?

Jo poc puc aportar a José Antonio Carrillo, si de cas il·lusió. Un atleta mai pot desconfiar del seu entrenador, la seva il·lusió és la meva il·lusió, és imprescindible a part de posar-te un entrenament. M’agrada que m’expliqui el perquè, per a què, la finalitat... Tinc fe cega en ell, i ell en mi.

Té un palmarès esportiu envejable, però a més l’acadèmic no és menor.

Vaig acabar Ciència Polítiques i ara curso Dret a la UNED, però és importantíssim el binomi esport i formació acadèmica. L’atletisme és un esport minoritari i hi ha molta fragilitat, uns anys pots obtenir bons resultats i guanyar una beca, però una lesió t’aparta de les proves i et deixa en una posició molt fràgil. Solem acabar la vida esportiva molt tard i ens enfrontem a la vida laboral. I estudis ens han de servir per estar preparats per a aquell dia.

¿On es veu Álvaro Martín una vegada finalitzi la seva vida esportiva, dins o fora de l’esport?

No sé on seré, el que sí que intentaré és estar acadèmicament com més ben preparat millor. Tota la vida he estat immers en l’esport, no em veig fora d’aquest món que m’apassiona. Ara col·laboro amb la Junta d’Extremadura i estic a l’Assemblea de la Federació Espanyola.

Any 2020, any olímpic, i arriba la pandèmia. ¿Com es gestiona això?

Molt difícil, cada dia era únic. Uns dies et trobaves bé i d’altres, en canvi, no sortia res. Va ser tremendament difícil. Al costat del psicòleg Pablo del Río ho vam tenir clar, objectius setmana a setmana, a curt termini, no sabíem si hi hauria Jocs, si es podria competir. Va ser una garrotada que s’ajornessin els Jocs, però va ser just, no tots estàvem en les mateixes condicions, i hi havia companys que no havien pogut treballar amb normalitat per arribar a la marca exigida. Jo la tenia, però hauria sigut injust per als meus companys.

Ara el tema estrella és la vacuna. ¿Com a esportista d’alt nivell, quina opinió en té?

El tema de les vacunes és molt complex. Abans que res, crec que la vacunació per als esportistes que estem preparant els Jocs de Tòquio hauria de ser responsabilitat del Comitè Olímpic Internacional, no del govern d’un país. No veuria just que em vacunessin a mi per no perdre’m uns Jocs i que mentrestant hi hagués població sense vacunar-se jugant-se la vida. Si em perdo els Jocs ploraré, ho passaré malament, però anteposar uns Jocs a una vida no seria just. A més, jo estic en un país desenvolupat, hi haurà vacunes. I hi pot haver països, per exemple, de l’Àfrica, que, com han de vacunar els seus esportistes si no en tenen ni per a la població. És una patata calenta que hauria d’agafar el COI.

Notícies relacionades

¿Que tal la seva arribada al grup d’entrenament de Cieza?

Abans que res anteposo la faceta humana a l’esportiva. Un pot ser un fenomen a la pista, però la gent que t’aporta, que t’anima a entrenar-te dia rere dia, independentment del palmarès, és aquest tipus de persones que són aquí. A mi les concentracions me les paga la Federació Espanyola, però aquí hi ha gent que se les paga de la seva butxaca. Per gent com aquesta val la pena pujar a entrenar-te dia rere dia, això es valora, això em fa millorar. ¿I què hi puc aportar jo? Pujar cada dia a entrenar-te a la pista amb bon ànim, transmetent positivitat i sacrifici.