Irene González, l'amulet 'hawaià' del Sabadell

Després d’encadenar nou lligues (17 en 20 anys) i 10 Supercopes (totes les disputades fins aleshores), el CN Sabadell es va veure sorprès l’any passat en les dues competicions per un reforçat CN Mataró, on acabava d’aterrar la Irene després de quatre anys als Estats Units. La lliga no es va poder completar per la pandèmia, però això no treu valor a la gesta del conjunt del Maresme. «Érem un equip nou i el Mataró mai havia guanyat una lliga, així que ens vam sentir molt orgulloses», recorda la Irene, que reconeix entre rialles que les seves actuals companyes li van deixant anar pulletes per haver-se adjudicat un torneig inacabat.

Polivalència per a la selecció

Ara arriba al vigent campió d’Europa (l’última edició va quedar cancel·lada), que ja va temptejar el seu fitxatge fa un any, i el seu MVP a la Supercopa demostra que l’adaptació ha sigut ràpida. «Em sento molt a gust amb el David [Palma, l’entrenador] i amb les noies, molt còmoda, això fa que tot flueixi», diu la nova companya de les Laura Ester, Mati Ortiz, Maica García i Judith Forca, amb qui intentarà «guanyar tots els títols possibles» i aconseguir un lloc per als Jocs Olímpics de Tòquio. «A Mataró jugava de 4 o 5, aquí jugoc també en més posicions, de ‘cubre’, de boia... Aquesta polivalència em dona més oportunitats. Estar en dinàmica de selecció és un altre objectiu aquest any», argumenta. 

Lluny de fer-se-li gran la seva nova destinació, la Irene acredita un currículum envejable, treballat ja en la seva aventura hawaiana. Amb 18 anys, vivint al CAR de Sant Cugat i havent estat a la preselecció per als Jocs de Rio, va aconseguir una beca per estudiar fisioteràpia i va posar rumb a Hawaii per viure una experiència, aprendre anglès i jugar en una lliga molt competitiva com és la nord-americana».

Més tàctica, menys físic

«El waterpolo d’allà és molt diferent. Aquí és molt físic: t’agafo, et giro, et clavo una puntada de peu... Allà a la mínima et xiulen expulsió», compara. «Allà és més tàctic. Hi ha un llibre de jugades. ¡Potser n’hi ha 40! I a sobre la nostra entrenadora ens feia exàmens: ‘Dibuixeu-me la jugada tal’ o ‘explica’m quan fem aquesta jugada’. Em va costar adaptar-m’hi, però al tornar aquí tens més recursos».

La barrera idiomàtica no hi ajudava («vas amb el teu nivell d’anglès acreditat, però arribes i no te n’assabentes de res, ¡s’inventen paraules!»), però en la seva primera temporada va ser nomenada principiant de l’any de la Big West, la poderosa conferència universitària en què competeix Hawaii, i va entrar a l’equip ideal del torneig, en què no va faltar en quatre anys. En la seva tercera campanya es va quedar a les portes de la glòria (es va escapar per un gol d’or) però va ser escollida jugadora de l’any, honor que repetiria l’any següent però ja guanyant el torneig, cosa que li va permetre disputar els ‘nationals’, el torneig estatal. «Potser jo marcava més gols i això és el que queda reflectit, però érem un gran equip, una cosa semblant a això de la Supercopa fa 15 dies», diu amb modèstia.

Alerta per míssil balístic

Notícies relacionades

Nadal esclafa el jove Blanch i es regala un dia més a Madrid

El Barça es fa trampes

La seva aposta va ser un encert també en l’aspecte personal. «Hawaii és una meravella: el paisatge, les platges... És com a les pel·lícules, com a la sèrie ‘Hawaii 5.0’», resumeix. Va tornar amb una motxilla de records i anècdotes. Encara se sorprèn al recordar com els seus coneguts de l’illa continuaven impassibles al rebre al mòbil una alerta per tsunami del govern hawaià.

Però un dia l’avís era diferent: «Alerta de míssil balístic en direcció a Hawaii. Busqui refugi immediatament. Això no és cap simulacre». Rebre aquest missatge a pocs quilòmetres de la base naval de Pearl Harbor ha de ser inquietant. «Ho vaig llegir i no sabia què pensar, perquè com que a les altres alertes no els feien cas... Però vaig preguntar i em van dir que anava seriosament, que havia d’agafar aigua i menjar i buscar refugi. Vaig trucar els meus pares plorant, per dir-los que els estimava, pensant que anava a morir. La meva mare em deia que no m’acostés a les finestres», rememora agitada. Al cap d’unes hores van saber que el missatge s’havia enviat per error. «Tots seguíem en xoc, menys la meva entrenadora: ‘En mitja hora entrenem’».