Marina Zenovich: «Amb Armstrong no tot és blanc o negre, també és gris»

El 2017, després d’haver rodat ja per a ESPN un documental sobre l’escàndol d’una falsa acusació de violació contra jugadors de l’equip de lacrosse de la Universitat de Duke, la cadena va contactar de nou a Marina Zenovich per proposar-li un treball sobre Lance Armstrong. La cineasta, que ha firmat també documentals sobre Roman Polanski, el còmic Richard Pryor o l’actor Robin Williams, i a qui li agradaria fer-ne un sobre Pedro Almodóvar, va acceptar després d’entrevistar-se amb ell. El seu treball, estrenat primer a Sundance, i l’arribada del qual a les pantalles s’ha avançat per la crisi del coronavirus, és sobretot un estudi del personatge.  

–Ha dit que no sap per què Lance Armstrong va fer el documental perquè no se li ha preguntat però, ¿per què creu que ho va fer?

–No puc parlar per ell però... Per a ell ha passat molt temps. Per a una altra gent en aquesta història crec que no, però ell l’ha deixat enrere. Va començar a aparèixer en podcasts com el de Joe Rogan i va començar a obrir-se i semblava un bon moment per a ell. Diria que és part de la seva recerca d’entendre qui és, què va fer, com pot deixar-ho enrere. Potser era una espècie d’exercici per a ell.

–I vostè, ¿per què ho va fer?

–¿Com podria no fer-ho? Ell és fascinant. És molt divertit, intel·ligent, àgil... Se li ha de seguir el ritme. He fet moltes pel·lícules sobre gent que ja no era viva o no sortia personalment a la pel·lícula així que tenir algú tan viu, atractiu, davant meu, era molt emocionant. Podia preguntar el que volgués. Això no es pot superar. No hi ha res millor.

–¿Hi va haver condicions?

–No cap. Vaig sentir que podia preguntar i ell em va dir que podia preguntar el que volgués i va ser increïblement alliberador. No vol dir que ell no anés a ser evasiu, o a desviar-se, o obligar-me a treballar per aconseguir el que buscava, però no hi va haver cap tipus de condició.

–Moltes vegades ha sigut descrit com un tirà, un ‘bully’. ¿Va veure aquesta part d’ell?

–No tan evident com era als arxius d’aquells temps, i pots arribar a aquesta conclusió quan els veus. Des de primerenca edat tenia aquesta personalitat, és una força de la naturalesa, però amb mi no ho va mostrar. Ho va ser amb una altra gent i vaig intentar que en parlessin però era difícil conciliar la persona que tenia davant de mi amb la persona que va ser. I alguna gent et dirà que no ha canviat, però des del punt de vista d’un observador des de fora sembla haver canviat. No és una cosa que passa de la nit al dia, és un procés d’anys. Porta molt temps anant a teràpia. Em va deixar parlar amb el seu terapeuta, tot i que al final ella no apareix a la pantalla. Armstrong intenta entendre qui era i per què va fer el que va fer i com viu amb això. La primera part del documental és l’ascens, és una mica més suau, però la segona part és més intensa, és més difícil de veure. I tot i que ja l’ha passat obre velles ferides.

–¿Era vostè aficionada o experta en ciclisme abans d’aquest projecte?

–No, en absolut. Era un món que no coneixia. L’he apreciat. Em sembla preciós que aparegui un periodista francès i parli de com el Tour és part de la història de França; retratar com d’europeu que és l’esport; les diferències entre francesos, italians, espanyols... l’important que el ciclisme és per a altres països. I l’aprecio ara d’una forma en què no ho feia abans.

–Hi ha dopatge en molts esports i Armstrong no és l’únic que ho va fer en ciclisme però és el més associat amb danyar un esport tan exigent i dur. ¿Entén vostè que sigui vist com una figura malvada?

–No és tot blanc i negre, és molt gris, i això és el que a mi m’interessa. En ciclisme hi ha hagut dopatge molt temps però Lance ho va portar a un altre nivell, amb la quantitat de poder que tenia, amb el recolzament que tenia de la Unió Ciclista Internacional, i després afegeixes supervivent de càncer i figura i un heroi per a molts... Té molta més càrrega que qualsevol dels altres ciclistes que també es dopaven.

Notícies relacionades

Lance Armstrong, sense perdó

L’asturià Pelayo Sánchez aconsegueix una gran victòria al Giro

–Vostè ha dit que és bo que el documental l’hagi dirigit una dona perquè pot arribar a la història de forma molt diferent.

–Ho dic per experiència. Una vegada vaig treballar en una pel·lícula ajudant un amic. Era sobre un famós artista amb un ego enorme i el meu amic també tenia un gran ego i eren com dos gats lluitant. El meu amic em va deixar fer unes preguntes i vaig ser capaç que l’artista s’obrís. Crec que al documental has d’arribar sense ego. I crec que les dones arribem intentant entendre, donant el benefici del dubte. El Lance és un home molt alfa i crec que seria una pel·lícula diferent si l’hagués dirigit un home. Hi ha una sensibilitat que aportem les dones, un tipus d’empatia més profunda. Hi ha homes que també poden fer això però per a aquest cas particular crec que aquesta va ser la decisió correcta. Sento que algunes pel·lícules sobre homes han de ser fetes per dones.