Samaranch, deu anys sense el 'Senyor dels Anells'

L’expresident del Comitè Olímpic Internacional (COI) Juan Antonio Samaranch Torelló va morir el 21 d’abril del 2010 als 89 anys. Aquest dimarts es compleix una dècada sense el ‘Senyor dels Anells’, una de les figures més importants de la història de l’esport espanyol i destacat artífex que Barcelona acollís el 1992 els únics Jocs Olímpics al país.

«El seu llegat segueix present en el moviment olímpic pels seus valors, capacitat de diàleg i excel·lència, i per la introducció de l’esport en la societat. Continua sent un gran referent per a mi i una figura irrepetible en l’esport espanyol», apunta el president del Comitè Olímpic Español (COE), Alejandro Blanco.

En els seus 21 anys (1980-2001) al capdavant del COI, Samaranch va modernitzar un organisme anquilosat i va atreure l’interès dels patrocinadors globals, malgrat que els seus inicis van ser convulsos pels boicots dels Estats Units i Rússia a Moscou’80 i Los Angeles’84, en plena guerra freda.

El pare del moviment olímpic espanyol i internacional va néixer a Barcelona el 17 de juliol del 1920, any en què es recuperava la celebració dels Jocs Olímpics a Anvers (Bèlgica) després de la cancel·lació de l’edició del 1916 provocada per l’esclat de la primera guerra mundial.

Criat al si d’una benestant família barcelonina, el jove Samaranch es va diplomar en Comerç a l’Escola de Negocis de l’IESE i va destacar per la seva fluïdesa amb els idiomes, ja que era bilingüe en anglès i francès, les dues llengües oficials del COI, i tenia nocions d’alemany i rus.

Hàbil negociador, va refer els fonaments de la institució fundada pel baró Pierre de Coubertain donant entrada als països del bloc comunista liderat per l’extinta URSS, va multiplicar el seu pressupost i va convertir els Jocs en un gran espectacle mediàtic i de masses que va atreure els millors esportistes –vegeu el Dream Team a Barcelona’92– de l’orbe.

De regidor a ambaixador

Abans de convertir-se en el segon president del COI més longeu –només superat pel baró de Coubertin–, Samaranch va ser jugador d’hoquei en els difícils anys de la postguerra espanyola, boxejador, futbolista i, fins i tot, periodista, i va cobrir com a enviat especial els Jocs de Hèlsinki’52.

Amb tot just 34 anys, va ser nomenat regidor d’Esports de l’Ajuntament de Barcelona, càrrec en què va participar en l’organització dels II Jocs del Mediterrani el 1955 i que va compatibilitzar amb el de membre del COE.

Cap de Missió del COE en els Jocs Olímpics de Tokyo’64, dos anys més tard va ser elegit membre del COI i delegat nacional d’Educació Física i Esports del Movimiento. La seva ascensió no va tenir límits i el 1967, amb 47 anys, va assolir la presidència del COE, va ser elegit procurador a les Corts i conseller nacional.

El 1968 va ser nomenat cap de protocol del COI i, dos anys després, va entrar en la comissió executiva. El 1973 va assolir la presidència de la Diputació de Barcelona i l’any següent va accedir a la vicepresidència del COI.

Però va ser el 1977 quan es va produir el fet crucial en la seva particular carrera olímpica: aquell any va ser nomenat ambaixador espanyol a l’extinta URSS, i tres anys després, el 1980, es va erigir en president del màxim organisme esportiu mundial.

«À la ville de... Barcelone!»

Amb la seva arribada el juliol del 1980 el ‘modern’ Coubertain va aconseguir apaivagar un organisme que es debatia entre la desunió i la falta de concepte, va incrementar el nombre de països membres, de 141 a 200; van ingressar-hi 12 dones i va multiplicar per vuit, de 5 a 40 milions de francs, el seu pressupost.

Com a president del COI va veure complert el somni d’aconseguir que Barcelona organitzés, per primera vegada i única fins a la data a Espanya, els Jocs Olímpics, que suposarien, gràcies, entre altres coses, a la creació del Programa ADO, l’enlairament de l’esport nacional, amb una xifra rècord (22) de medalles.

Mítica va ser aquella frase ‘À la ville de... Barcelone’, el germen de l’‘era d’or’ de l’esport espanyol i que el mateix Samaranch va qualificar com els «millors Jocs de la història» en la cerimònia de cloenda per haver sigut exemple de cordialitat i d’obertura als esportistes professionals.

Atemptat i corrupció

En canvi, els Jocs del Centenari no van ser a Atenes, bressol de l’olimpisme, i Atlanta va acollir una edició amb problemes informàtics, de transport i alterada per un atemptat amb bomba, que va causar dues víctimes, que van fer témer per la cancel·lació.

El 1998 va superar la crisi de corrupció per l’elecció dels Jocs d’hivern del 2002 a Salt Lake City (Estats Units), i en els seus últims Jocs com a president, Sydney’2000, va haver d’absentar-se dos dies al rebre la notícia de la mort de la seva dona, María Teresa Salisachs Rowe, coneguda com a ‘Bibis’, amb qui s’havia casat el 1955.

Va deixar el càrrec el 16 de juliol del 2001, un dia abans de fer els 81 anys, a Moscou (Rússia), precisament la ciutat que l’havia catapultat fins al capdamunt de l’esport mundial, i el va succeir el doctor belga Jacques Rogge.

Madrid, l’aposta fallida

President durant 12 anys de La Caixa, premi Príncep d’Astúries dels esports el 1988, el marquès de Samaranch va assolir gairebé tot el que es va proposar en la vida, però aquesta li va negar el seu gran afany en el tram darrer: complir l’ambició de Madrid per atreure els Jocs el 2012 i el 2016.

Pocs mesos abans de la seva mort, el veterà Samaranch, el ‘Senyor dels Anells’, va adreçar les seves últimes paraules al cor dels seus col·legues: «Estimats col·legues, estic arribant al final del meu temps. Tinc 89 anys, ¿puc demanar-los que considerin atorgar al meu país l’honor d’organitzar els Jocs Olímpics a Madrid?», va dir aquell 2 d’octubre del 2009 en la sessió del COI a Copenhaguen.

Els Jocs del 2016 no van ser per a Madrid sinó per a Rio de Janeiro, que va derrotar Madrid i les paraules de Samaranch amb l’ideari de Lula da Silva i ‘els primers Jocs a Sud-amèrica’. Tampoc ho serien els ajornats ara per la Covid-19 del 2020 a Tòquio.

El fill i hereu

Notícies relacionades

Alcaraz es retroba amb Sinner a la final de Montecarlo

El Barça segueix en caiguda lliure i naufraga contra un Mònaco en crisi (93-86)

El llegat de Samaranch perviu en els seus dos fills, María Teresa, que va ser presidenta de la Federació Espanyola d’Esports de Gel, i Juan Antonio, vicepresident del COI. «Com a pare, va ser una inspiració per la seva capacitat de treball, tenacitat i constància per perseguir els seus somnis; com a president del COI, va tirar endavant l’organisme en un moment complicat, en la guerra freda», va indicar Samaranch fill.

Samaranch Salisachs va destacar que el seu pare va treballar «molt durament» per la candidatura olímpica de la capital d’Espanya a Singapur, on va ser derrotada per Londres, i Copenhaguen, la de l’elecció de Rio de Janeiro. «El meu pare va assolir el que es va proposar, però si em preguntes si hi ha una cosa que li va quedar al plat, això va ser... Madrid», va sentenciar.