Passar l'estona

Algú sabrà que visc a Castelló, on dimarts van ajornar les festes de la Magdalena pel coronavirus. A última hora va passar el director per les nostres taules i va preguntar, «ràpid», per un sinònim d’ajornar. El David i jo vam tardar una mil·lèsima de segon a contestar: «Posposar». El director va dir que perfecte, que molt bé, que moltes gràcies. El que no sospitava és que a David i a mi ens va sortir automàtic allò de posposar perquè cada matí, quan sona l’alarma del mòbil, la posposem unes quantes vegades per continuar dormint.

Els que escrivim de futbol sabem que el nostre té una importància limitada. Vaig comentar fa poc que el millor d’escriure de futbol és que ningú espera que siguis especialment llest. Et sents inútil i alhora útil, perquè en el fons som per entretenir, per posposar, per passar l’estona.

Ara és important que tornem a poder preocupar-nos com més aviat millor per coses que no són importants, com les lligues virtuals, el nostre equip de futbol o els fitxatges que són molt dolents. L’important aquests dies tampoc és el que sembla per a molts: tenir raó i el paper higiènic. Ens vam creure tant el futbol ficció que aquest cop d’autèntica realitat ens sembla mentida.

Un paisatge desconegut

Amb la Lliga suspesa, sense competició en l’horitzó, s’obre davant de nosaltres un paisatge desconegut. No tindrem futbol, però sí el que ens ha mostrat durant tant temps en viu: l’alternança entre la grandesa i l’estupidesa humana. Potser aquests dies descobrim també que hem viscut enganyats i les nostres veritables passions són el bricolatge, la literatura noruega i l’ornitologia.

Que haguéssim preferit conèixer fil per randa les qualitats del corriol camanegre en lloc de l’alineació d’aquell empat a zero a El Plantío. Que un martell perforador amb motor elèctric que produeix quatre mil sis-cents cops per minut amb un diàmetre de perforació de deu mil·límetres en formigó, vuit en metall i deu més en fusta és millor que una Pilota d’Or.

Notícies relacionades

Sis partits de sanció a Rüdiger, que els aprofita per operar-se

Dembélé silencia l’Arsenal i acosta el PSG a la final de Múnic

Que igual la gent comença a discutir qui és millor, Sigrid Undset o Karl Ove Knausgård, organitzen lectures col·lectives i càntics a favor i en contra, i creixen els bàndols odiant-se molt, tant com per quedar a baldar-se a cops a un descampat. Igual la vida és de debò un capítol dels Simpson i sense futbol, jo què sé, acabem matant-nos per avorriment o saquejant supermercats pel mateix.

Sura alguna cosa sobre aquests dies de reclusió i espera, una nebulosa tènue de tristesa col·lectiva. Ens passa com a Espínola, en aquella història de Galeano. Espínola era un escriptor que menyspreava el futbol, el detestava, però va escoltar per casualitat i per la ràdio el clàssic uruguaià. Va perdre Peñarol davant de Nacional, va arribar la nit i se’n va anar al llit fatal, sense entendre l’origen d’aquesta tristesa. Resulta que estava trist perquè era seguidor de Peñarol i no ho sabia, igual que ara estem una mica així, perquè resulta que ens volíem més del que pensàvem, els d’Undset  i els de Knausgård, tot i que només sigui per discutir, tot i que sigui per tornar a preocupar-nos per coses tan poc importants com els nostres equips.