BARRACA I TANGANA

Encara ens passa poc

Com que gairebé és més important el que faci el rival que un mateix, el seguidor acaba desitjant més, i sovint sense el «gairebé», la derrota del rival que la pròpia victòria

2
Es llegeix en minuts
lmendiola50184901 topshot   real madrid s belgian goalkeeper thibaut courtois 191003212705

lmendiola50184901 topshot real madrid s belgian goalkeeper thibaut courtois 191003212705 / OSCAR DEL POZO

Si punxa el Barça però també punxa el Madrid, passa el mateix que a l’institut. Si treies una mala nota deies que no havia aprovat gairebé ningú. Si arribaves tard a casa explicaves que aquella nit els altres tornaven a la mateixa hora. El delicte era menor en companyia i el problema sorgia si et quedaves sol, perquè llavors es veia la part bona dels altres i la teva dolenta. Els meus pares eren com el públic del Camp Nou: si els altres també feien coses dolentes, jo no rebia tant esbronc, amb el mal de molts anaves tirant, amb el mal de molts continuaves enganyant.

En només dos mesos de Lliga el Madrid s’ha deixat ja sis punts pel camí, però no passa res perquè el Barcelona se n’ha deixat vuit, i viceversa. El Madrid mai sap si el seu resultat és bo o dolent fins que sap el resultat del Barcelona, i viceversa. Aquesta dinàmica diabòlica i inevitable agita la coctelera dels instints tribals, de l’enveja a l’odi. I l’odi sempre tritura l’amor en la lluita de les grades, un segle després de l’altre. Com que gairebé és més important el que fa el rival que un mateix, el seguidor acaba desitjant més, i sovint sense el «gairebé», la derrota del rival que la victòria pròpia. Després de dècades d’observació contínua, diria que l’assumpte s’ajusta com un guant a la veritable condició humana. Assumim-ho: fem bastant fàstic.

Els equips més forts es construeixen sempre contra algú o contra alguna cosa

Notícies relacionades

Quasi ningú sap què vol en la vida, però gairebé tots sabem el que no volem, per si de cas. Els equips més forts es construeixen sempre contra algú o contra alguna cosa. Res uneix més un grup de persones que un enemic en comú, sigui real o imaginari. Hi ha entrenadors que són mestres en això, autèntics mags. Si no l’enemic no existeix, se l’inventen: el president que tiranitza, la premsa que menteix o l’afició que no confiava. De vegades és només una idea, una manera de jugar, un concepte difús i vague. Tots estan contra nosaltres, a tots els molestem. Flota en aquesta atmosfera emocional del futbol una violència continguda i malaltissa, un maltractament emocional que amara natural el prat. Veus un bon partit i veus el mateix, veus un bon partit i entens la vida i la guerra, veus un bon partit i entens tant, veus un bon partit i ho veus súper clar: un cabàs d’homes que segueixen amb fe cega els líders de cada banda.

Amb les persones passa el mateix que amb els fitxatges de l’estiu. No som com semblem en pretemporada, en un partit relaxat, no som com mostren els vídeos que editen els representants amb traç cirurgià. Sabràs de quina pasta són els teus jugadors, sabràs com són de veritat els teus amics i els teus jugadors un diumenge qualsevol a l’estadi perdent 0-2 al quart d’hora amb un esbronc de campionat. En moments així hi sol haver un futbolista que s’autoexpulsa i un altre que demana la pilota per molt que xiulin, per molt que falli i per molt que cremi. Ho sabreu tant com jo: el que s’autoexpulsa, protesta i mou els braços en escarafalls sol marxar amb ovacions, agafat a la inèrcia del teatre pur i dolent. En canvi, a l’altre el continuaran xiulant. En aquests casos acostumo pensar el mateix: mateu-nos. Encara ens passa poc i mira que fem fàstic.

Temes:

Reial Madrid