25 maig 2020

Anar al contingut

MUNDIAL D'ATLETISME

Orlando Ortega, el que pot donar glòria a Espanya

L'atleta hispanocubà comença la carrera per aconseguir una medalla als 110 metres tanques a Doha

Gerardo Prieto

Orlando Ortega, el que pot donar glòria a Espanya

ANDREJ ISAKOVIC

El corredor de tanques hispanocubà Orlando Ortega disputa dilluns (19.05 hores) la primera de les tres carreres de 110 tanques que poden portar-lo a fer onejar la bandera roig-i-groga en l’aire condicionat de l’Estadi Khalifa el pròxim dimecres (final a les 22.00 hores). Ortega parteix amb la tercera millor marca mundial de l’any, aconseguida després d’un canvi radical en la seva vida familiar i esportiva després de la derrota l’hivern passat a l’Europeu ‘indoor’ de Glasgow.

Orlando significa ‘aquell que dona glòria al seu país’. ¿Quin és el país que Orlando Ortega glorifica? Els cubans d’origen, com el corredor de tanques Ortega, nascut a Artemisa, conserven la seva nacionalitat quan obtenen l’espanyola, però únicament poden representar una bandera en competicions internacionals. El ja hispanocubà, segon en els Jocs de Rio 2016 a la final de 110 tanques, es va acostar a la grada de l’Engenhao, l’estadi olímpic construït on abans hi havia un enginy de sucre, i algú li va oferir una estelada cubana per fer-hi la volta d’honor per la seva medalla de plata. La va rebutjar i en va demanar una de roig-i-groga, cosa que immediatament va provocar un torrent de crítiques des de l’altre costat de l’Atlàntic.  

Per carta de naturalesa

Ortega és el penúltim atleta cubà nacionalitzat per carta de naturalesa per a més glòria de l’esport espanyol. Als Jocs de Londres 2012 va ser sisè representant l’illa caribenya i va haver d’esperar els tres anys de franquícia imposada per la Federació Internacional i el COI (per frenar la ‘compra’ d’atletes pels països rics) per competir com a espanyol. Qatar, seu d’aquest Mundial, és precisament un dels països que més es prodiga adquirint talent esportiu. El seu principal calador atlètic se situa a l’Àfrica oriental, Etiòpia i Kenya. Les crítiques al país del golf Pèrsic per aquest mercadeig són constants. Excepte per la generositat dels petrodòlars i, en el cas dels cubans, per la proximitat cultural, no hi ha tanta diferència amb un país de la UE com Espanya.

Com Niurka Montalvo i Joan Lino al seu dia, el corredor de tanques, que va créixer entre cafetars a Artemisa, se sent tan espanyol, o més, que la resta de l’equip nacional. Educat en la utòpica revolució castrista, Ortega mostra amb fervor el seu nou patriotisme. En l’adaptació al nou país, l’idioma i el passat comú hi ajuden. I les beques. La nacionalització d’atletes cubans ha donat bons resultats en general. Montalvo va ser campiona del món per un centímetre en salt de llargada a Sevilla 1999, i Lino va aconseguir un redemptor bronze per a Espanya als Jocs d’Atenes 2004.

L’espanyolització de talents africans, no obstant, no ha sortit a compte en massa ocasions. N’hi ha prou amb recordar els embolics de Glorie Alozie, Alemayehu Bezabeh o Ilias Fifa amb el dopatge i el consegüent descrèdit per a l’esport nacional, amb prou feines escarmentat després de l’escandalós cas per dopatge amb EPO de l’esquiador d’origen alemany nacionalitzat espanyol Juanito Muehlegg, expulsat dels Jocs de Salt Lake City el 2002.

Canvi d’aires

El plusmarquista espanyol de 110 tanques no ha millorat la seva marca des de la seva etapa com a atleta cubà: 12.94 segons el 2015 al parisenc estadi de Saint-Denis, registre que el situa entre els 12 millors corredors de tanques de sempre. Després de residir a Madrid i València, i després del seu frustrant quart lloc a l’Europeu de pista coberta celebrat a Glasgow el mes de març passat, Ortega fill va deixar d’entrenar-se amb Ortega pare i s’ha mudat al Xipre d’Antonis Giannoulakis, tècnic del campió de 60 tanques a Glasgow, Milan Traíkovits.

El canvi a l’altre costat del Mediterrani li ha provat bé al rodamon hispanocubà. Aquesta temporada només té per davant dos nord-americans (Grant Holloway, l’únic que ha baixat de 13 segons, amb 12.98, i Daniel Roberts, 13.00). Aquell que dona glòria al seu país ha guanyat 12 de les seves 15 carreres aquest any i amb 13.05 a Lausana s’ha situat a només una centèsima del seu rècord d’Espanya. Tot just un record si no aconsegueix anotar al medaller d’ESP el pròxim dimecres vestit amb la samarreta vermella.

Temes: Atletisme