Nadal: «Jugo per ser feliç»

Rafael Nadal ha passat centenars, milers d’hores, jugant i entrenant a tennis. Des que es va fer professional el 2001 també ha estat temps allunyat de les pistes, forçat a la pausa i enfrontat la incertesa i l’abisme per lesions o problemes del seu cos. És difícil resumir tot el que, als seus 33 anys, ha viscut i fet viure, disfrutat i sofert, batallat i guanyat fins a arribar, diumenge, a la conquista de l’Open dels Estats Units, el seu quart títol en la pista dura de Nova York, el 19è gran de la seva carrera.

Potser per això, i pel triomf aconseguit en un «inoblidable» partit a cinc sets davant Daniïl Medvédev sísmic, agònic i fenomenal per les dues parts, quan l’organització va projectar a les pantalles gegants d’Arthur Ashe un repàs visual d’aquestes conquistes que col·loquen Nadal ja a només un títol del rècord de Roger Federer, fins i tot algú tan estoic com el balear no va poder evitar pensar en «tot el camí fet». Va deixar caure la barrera emocional i es va permetre vessar les llàgrimes més dolces.

«Jugo per ser feliç»,explicava després davant la premsa. Posava així el seu gra de sorra perquè la resta dels mortals intenti resoldre el misteri de com, per què, pot continuar lluitant amb i per l’excel·lència. És el que ha desplegat aquest any, amb conquista del seu inigualat rècord de 12 Roland Garros, el títol als EUA, final a Austràlia i semifinal a Wimbledon, a més de títols a Roma i Mont-real i 47 partits guanyats en l’ATP.

Orgia de tennis

Excel·lència és també el que va mostrar en aquesta èpica orgia de tennis i tensió que va ser el 7-5, 6-3, 5-7, 4-6 i 6-4 llaurat en gairebé cinc hores de duel amb Medvédev, un frontó de 23 anys que, quan el balear tenia el partit encarrilat en el tercer set amb 3-2 i servei, va protagonitzar un esforç de remuntada per als annals. Només l’ofici i l’experiència, la tenacitat i la fortalesa mental que formen part de l’ADN de Nadal, van aconseguir que contingués el moscovita en l’inici de la cinquena mànega per arribar fins a una de les seves més especials victòries davant un rival a qui donava crèdit per haver jugat «un tennis increïble».

«Puc perdre però almenys no deixo de lluitar i bregar», explicava el balear. «Tècnicament, tennísticament, puc fallar, però normalment mentalment intento no permetre’m errors perquè tornaria a casa sense estar tranquil amb mi mateix». «El que et dona la felicitat és la satisfacció personal de què has donat el màxim, i en aquest sentit estic molt tranquil i molt satisfet amb mi mateix».

«Valorar cada moment bo»

 «Jugo per ser feliç», insistia el campió. «Com he anat tenint molts problemes físics durant la meva carrera no he sabut mai si cada victòria era una de les últimes oportunitats i potser dins de la mala sort que he tingut amb les lesions també això m’ha fet sempre valorar cada moment bo».

Així, i amb frases com «jo jugo pensant en la meva carrera», mirava també el de Manacor de deixar a altres les reflexions i les anàlisis sobre l’evident lluita pel títol de millor tennista, o almenys l’amo de més títols de Grand Slam, aquest que ara s’intensifica entre ell i Federer però també amb Novak Djokovic, amo de 16 (i el número 1 en l’ATP el qual ara queda a només 640 punts de distància per a Nadal).

«Entenc el debat, i és bo per al tennis, crea interès que hi hagi tres jugadors que estiguem fent una cosa que no s’havia fet mai i per mi és una gran satisfacció ser part d’aquesta lluita, però jo interiorment no la puc viure així, crec que m’equivocaria si ho fes», afegia. I és que està convençut que «l’ambició  és bona, però desmesurada és dolenta, i quan deixa de ser sana en qualsevol aspecte de la vida pots córrer el perill de deixar de veure el món d’una manera positiva».

Transició en camí

Notícies relacionades

Rafa Nadal, després del seu 19è Grand Slam: «Jo faig la meva història»

Rocha es va atribuir el mig milió de sou de Rubiales

En el seu cas, vol fugir de l’«estat de tensió i de pressió» que li crearia viure centrat en aquesta lluita per ser el número 1, el millor de la història. «No em deixaria ser el feliç que mereix ser una persona que ha tingut la sort que jo he tingut d’aconseguir totes les coses que he aconseguit i de totes les coses que m’han passat i que gràcies al tennis he pogut viure», deia.

Joves com Medvédev, al qual Nadal veu «formes de campió», colpegen la porta de l’Olimp, però els homes que han tingut la clau els tres últims lustres continuen, ara per ara, guardant-lo. Entre els tres han guanyat els últims 12 grans i aquest any Djokovic es va imposar a Austràlia i Wimbledon i Nadal a París i Nova York. «La transició fa temps que és en camí, el que passa és que nosaltres també seguim aquí», recordava Nadal. I almenys en el seu cas, la intenció és continuar estant-ho. «Fins que el físic m’ho permeti però, sobretot, mentre que sigui feliç fent el que faig». I és feliç. Vaja si ho és. I amb motius.