Anar al contingut

CONFESSIONS D'UN FORA DE SÈRIE

Kilian Jornet: «Podria viure sense competir, però no sense entrenar»

El millor atleta de muntanya de la història repassa part de les seves vivències al seu nou llibre 'Res és impossible'

Jordi Tió

Kilian Jornet: «Podria viure sense competir, però no sense entrenar»

Poques coses semblen impossibles per a Kilian Jornet, el millor atleta de muntanya de la història. Pot ser que d’això en derivi el títol del seu últim llibre (‘Res és impossible’, d’Ara Llibres), on repassa les seves últimes experiències, especialment a l’Himàlaia, amb la doble ascensió a l’Everest en un temps extraordinari de 17 hores des del camp base avançat, la primavera passada.

Acostumat a córrer sense parar, el muntanyenc i esquiador de Sabadell, de 31 anys, va aprofitar l’aturada obligada de diversos mesos per la fractura de peroné que va patir a la Pierra Menta (prova d’esquí de muntanya, als Alps francesos) el març passat per acabar de donar forma al seu quart llibre (n’ha venut 120.000 dels tres anteriors i s’han traduït a 20 idiomes), on se sincera explicant les seves sensacions i experiències a la muntanya alhora que espera nous i importants canvis en la seva vida: la seva parella, la sueca Emelie Forsberg, també atleta de muntanya, espera el seu primer fill. “Haurem de combinar-nos en les competicions i mentre un corre, l’altre haurà de canviar bolquers o donar-li el biberó”, fa broma Kilian, instal·lat des de fa uns anys a Noruega (a Romsdalen), on ha trobat la tranquil·litat que no tenia a Chamonix. “A part de molta muntanya i molta neu a l’hivern, el que hi ha és bàsicament molt poca gent”, valora el català.

Provar l’impossible

Acostumat a deambular moltes vegades entre la vida i la mort, Kilian repassa les seves experiències i exposa els seus pensaments, una manera d’entendre la vida i d’experimentar-la, que no està a l’abast de gaire gent, més aviat de molt pocs. “És veritat que tenim limitacions i hi ha coses que poden semblar impossibles a la muntanya, però crec que abans d’assegurar que alguna cosa és impossible de dur a terme primer hem de provar-ho, experimentar-ho”, diu Jornet, per a qui la competició, després de més d’una dècada a la cúspide, ha passat a ser una cosa secundària.

“Competeixo per poder entrenar i no al revés. Per a mi l’entrenament és una forma de vida, em permet sortir cada dia a la muntanya i experimentar noves sensacions. Guanyar una prova o participar-hi és una cosa circumstancial, passatgera... Per això puc viure sense la competició, però no sense l’entrenament”, confessa, esperançat en poder continuar fent muntanya quan tingui 70 o 80 anys, seguint exemples com Carlos Soria, que als seus 79 anys segueix de ple en la carrera per acabar els 14 vuitmils, o Jordi Pons, llegendari alpinista català que amb 85 anys continua fent travessies amb esquís de muntanya o escalant.

El camí, el més important

Aferrat a aquests referents, Jornet entén, no obstant, que tot se centri en la competició i en la conquesta de victòries, tot i que per a ell l’important és el camí realitzat fins a arribar a la meta, es guanyi o es perdi. “Quan arribes a aconseguir una cosa, no hi deixa d’haver una certa tristesa. L’important és el camí que t’hi ha portat”.

Tampoc té objecció en abordar la certa polèmica generada en la seva ascensió a l’Everest, el sostre del món on va arribar de nit i sense deixar constància fotogràfica d’haver trepitjat el cim. “Si, no hi ha imatge del cim, estava tot fosc, però el GPS del meu rellotge no enganya i es pot demostrar que vaig assolir el cim”, explica Jornet, que no descarta en el futur intentar algun dels vuitmils a ple hivern, quan les condicions meteorològiques conviden precisament a no anar-hi. “És una cosa atractiva ja que a l’hivern es pot anar a aquestes cimeres en esquís. M’atrau molt combinar disciplines i fer-ho amb l’esquí i l’altura és una cosa motivadora”.

Moments crítics al sostre del món

Al llibre repassa també la relació amb alguns dels seus grans amics, com el suís Ueli Steck, mort el 2017 mentre realitzava la travessia entre el Lothse i l’Everest, i també els moments complicats que va passar en la seva segona ascensió a l’Everest, on va patir una pèrdua de memòria immediata a causa de l’esgotament i la falta de glucosa, i també una indisposició intestinal que el va obligar a netejar-se amb una pedra. “No tenia res més a mà”, recorda jocós, ja que no tenia ni un clínex, obsessionat en portar sempre el material just per no sobrecarregar un sol gram de més. “Sí, admeto que és una cosa que m’obsessiona”, confessa Kilian, que en alguna competició fins i tot ha intentat eliminar l’agulla imperdible que subjecta el dorsal per treure’s ‘llast’ de sobre.

En uns dies tornarà a Noruega, a la muntanya, d’on no sortiria mai, segurament ni per competir. Però mentre la competició continuï sent l’excusa per córrer per la muntanya o baixar pendents de neu pols amb esquís, el seu repte és no deixar de guanyar.

Temes: Kilian Jornet