El drama de Mourinho

«¿Què esperaven exactament quan van fitxar José Mourinho?», es pregunta un columnista del Daily Telegraph. És el titular més cridaner després de la debacle europea del Manchester United. En situacions com les d’ahir, com a mínim s’espera una excusa. Una. Que el portuguès tornés a fer girar la ruleta i assenyalés l’àrbitre, un futbolista, dos, el temps, el metge, els fans, el calendari o fins i tot Frank de Boer. Quan el club més poderós d’Anglaterra va fitxar Mourinho buscava la veritat absoluta. No tornar a ser objecte de burla o d’escarni. Ser sempre els millors passés el que passés, perquè aquells dies en què no ho fossin, Mourinho conspiraria per salvaguardar les aparences. No obstant, el lusità va seure ahir a la seva tribuna preferida i va llançar un missatge impropi: «No hi ha temps per a drames. És només futbol. No és la fi del món». Que no sigui un drama és el drama de Mourinho.

Potser aquesta vegada la recerca d’un boc expiatori era més complicada que en altres ocasions. Mourinho va preferir no assenyalar Paul Pogba tot i la seva alarmant inoperància perquè obriria un conflicte majúscul dins el vestidor. I tampoc va apuntar cap a Alexis Sánchez, un gol de rebot en 10 partits, perquè és la seva última adquisició. Per noms la seva alineació no va ser tan amarrategui com altres vegades, però segueix tenint problemes en partits d’aquesta índole: «Els mètodes de Mourinho, construïts entorn a la solidesa i el control defensiu, ja no funcionen contra els millors equips», apunta Barney Ronay al Guardian.

Els assenyalats

Pot ser que sigui així, o que no funcionin si els desitges utilitzar en un club com el Manchester United, amb uns costums que tradicionalment han sigut uns altres. El United actual es reflecteix en les actuacions de Pogba, fitxat per 105 milions d’euros per governar l’equip. Les seves passades d’ahir, directament a l’adversari o fora de banda, demostren fins a quin punt està perdut. Mourinho voldria veure el francès treballant com ho feia al Juventus, d’escuder, però es veu mig obligat a donar-li llibertat de moviments.

El xilè Alexis Sánchez és l’altre gran assenyalat. Parla Rio Ferdinand: «És una ombra d’ell mateix. Quan estava a l’Arsenal tots el miraven per inspirar-s’hi. Aquí sembla un estrany. N’hi passa alguna». El repartiment de les crítiques i la comparació amb els anteriors inquilins de la banqueta del Teatre dels Somnis, David Moyes i Louis Van Gaal, posposa de moment que es debati la continuïtat de Mourinho.

Notícies relacionades

Vine a escalar i apunta’t a competir: s’obre el termini d’inscripcions

Nadal esclafa el jove Blanch i es regala un dia més a Madrid

En una Premier radical, que ja ha despatxat nou entrenadors des que va començar la temporada, sembla haver pres una actitud menys bel·ligerant que en el passat. No tant a la sala de premsa, on es manté en forma i va protagonitzar una guerra per fascicles contra Antonio Conte, però sí al club. Va renovar el seu contracte fins al 2020. 

El factor City

El fet que els seus veïns del City estiguin meravellant a la Premier i a Europa ha ajudat a instaurar una sensació d’inferioritat en els red devils. Un estatus que no estava tan clar a principis de temporada, quan els dos conjunts de Manchester partien de la mateixa consideració. Els segons anys de Mourinho eren els bons. No serà el cas al United. «Han de canviar moltes coses», va avisar el portuguès. El més probable és que la temporada que ve els canvis vagin dirigits a contrarestar el City. A la contra, en joc i en missatge. Una postura més còmoda per a Mourinho en el seu tercer any, en què se li exigiran títols o se’n consumarà el fracàs.