Conversa d'acers a Montjuïc

Juan Marsé nen es va acomodar a la seva butaca del cine Delicias quan, de sobte, algú va dir a la pantalla: «Mi gran Esteban no pierde ocasión de batirse con alguien. ¡Por algo fue profesor de esgrima en Barcelona!». Ja adult i novel·lista, ho explicaria a Caligrafía de los sueños: «Qué extraña sensación oír el nombre de esta ciudad en boca de famosos artistas de Hollywood, tan lejos de aquí, de esta parroquial i consagrada tristeza de domingo por la tarde». Més de mig segle després, és divendres a Barcelona, on se celebra la més prestigiosa de les copes del món d’esgrima femenina. 

El quarantadosè Trofeu Internacional Ciutat de Barcelona va arrencar ahir amb 247 tiradores de 45 països que s’embrancaran, entre divendres i diumenge, en converses  d’acer (modalitat espasa) a l’Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya, a Montjuïc. 

Si bé la Copa Barcelona és la més prestigiosa del circuit, les dones que competeixen amb la bandera espanyola pintada a les cuixes i la careta no ho tenen tan fàcil. Mentre altres països es concentren a l’Hotel Plaza, elles dormen en un apartament de la Zona Franca. L’anomenen la Casa Lila, perquè d’aquest color són les seves portes, i baixen al Caprabo a comprar el sopar.

Si bé hi ha qui defensa que això va néixer aquí, perquè el mestre sevillà Jerónimo Carranza va publicar el 1582 aquest  tractat definitiu titulat La destreza, l’esport sobreviu amb més entusiasme que recursos. Un món fascinant tocat però, per sort, no enfonsat. «Financerament depenem molt de classificar-nos per als Jocs Olímpics. Així que una mica de pressió sí que hi ha», explica somrient Laia Vila, tiradora en l’equip de competició a sabre. «Va admirar de quins fils fràgils estan suspesos els destins d’un poble i la vida dels humans», entén d’Artagnan a Els tres mosqueters.

Ella va començar en això per atzar, a partir d’una visita al Saló de la Infància on la van invitar a provar uns mesos. «Ho té més senzill ella, per exemple», apunta Marc Font, responsable de projectes de la Federació Espanyola i d’alt rendiment de la catalana. Ella, que entra a la sala, és una medallista de Romania, on un podi en un mundial o uns jocs es tradueix en un sou vitalici.

Font, nascut el 1981, era només un xaval quan triomfava a la tele la sperie Dartacán y los tres mosqueperros, l’adaptació infantil de la novel·la de Dumas: «El meu pare es dedicava a les arts marcials. Durant 11 estius va estudiar a Pequín d’incògnit amb un mestre xinès. Però va conèixer un personatge mític en l’esgrima barcelonina: Bondi Kovacs, un hongarès. Venia a casa, a Amposta, els caps de setmana i llavors vaig començar a destacar». Font parla amb passió erudita d’aquest esport. Anomena Jesús Esperanza, que va entrenar a la seva sala al barri de Las Letras de Madrid Viggo Mortensen per encarnar Alatriste i la companyia Dagoll Dagom per a l’obra Scaramouche. 

Notícies relacionades

Vine a escalar i apunta’t a competir: s’obre el termini d’inscripcions

Nadal esclafa el jove Blanch i es regala un dia més a Madrid

L’esgrima històrica és la dels espadatxins de Lluís XIII. Del hobby i la passió de Goethe, Miquel Àngel i sant Ignasi de Loiola. De Dickens i Voltaire. De Marx i Mussolini. També de Grace Kelly. Però l’esgrima és esport olímpic des dels primers jocs moderns, encara que la categoria femenina s’hi va incorporar el 1924, deparant casos cèlebres com el de la jueva Helene Mayer, que va posar al podi davant la bandera del Tercer Reich. 

Avui els països de l’Europa excomunista estan molt ben organitzats. També la Xina, d’on ve Yiwen Sun, una de les favorites. Fins i tot Itàlia, on les tiradores tenen un sou fix perquè competeixen dins de les divisions de l’Exèrcit (i a l’acabar la carrera esportiva, tenen dret a enrolar-s’hi).       DONA AMB XANDALL DEL BRASIL

És el cas de Nathalie Moellhousen, que va competir al club d’Aeronàutica. Avui, a l’INEFC, és una dona espigada amb xandall del Brasil, nascuda a Itàlia i resident a París: «Em vaig canviar de federació perquè la meva àvia era brasilera i va ser meravellós aconseguir un gran lloc als Jocs de Rio». Minuts abans de competir explica que té una empresa que organitza esdeveniments maridant l’esgrima amb moda o gastronomia: «Un espadatxí ha de jugar amb els temps, la pressió, la precisió… Està molt relacionat».