Gols a cegues

No hi veuen res però saben perfectament on llancen la pilota. Ho sap el que tira i també el que espera a l’altre costat del camp, tens com una planxa d’acer, amb el repte d’aturar la pilota, d’1,25 quilos de pes, que arriba a tota velocitat. L’impacte fa molt de mal, per descomptat, però encara fa més mal que et marquin un gol.

Ho saben bé els integrants de la selecció catalana masculina i femenina de golbol, que fa dies que estan preparant la seva participació en el primer torneig internacional Ciutat de Barcelona, competició que, organitzada per la Federació Catalana d’Esports per a Cecs (amb el suport de l’ONCE i l’ajuntament), va començar ahir i finalitza demà. El campionat, en què participen Cantàbria, Alemanya, Algèria i Catalunya, en la modalitat masculina, i Bèlgica, Hongria, Aragó i Catalunya, en la femenina, se celebra a la delegació de l’ONCE de la capital catalana (carrer Sepúlveda, 1).

«Fa dies que ens estem entrenant amb intensitat perquè volem fer una bona competició davant de rivals de gran nivell», explica David Huguet, seleccionador català i, des de fa anys, un dels principals precursors del golbol a Espanya, un esport per a cecs i discapacitats visuals que es juga amb un antifaç per impedir que vegi res el que té una mica de visió, per petita que sigui. Cada equip està format per cinc o sis jugadors, però només tres poden estar al terreny de joc, una pista de 18 metres de llarg per 9 d’ample, espai que ocupa la porteria, sens dubte, la més gran de tots els esports.

Silenci, es juga

erò malgrat l’amplitud de la meta, marcar no és gens fàcil. I és que els equips s’esforcen per defensar-la amb dents i ungles i evitar que la pilota travessi la línia de gol. La pilota porta cascavells a l’interior perquè els jugadors puguin saber per on arribarà el xut, i per això és imprescindible jugar en absolut silenci, igual que el tennis. Això sí, quan entra la pilota, els decibels es desboquen. És l’emoció de fer un gol, encara que sigui a cegues.

«Crec que soc millor llançador que defensor, encara que també m’agrada parar les pilotes que venen amb força», explica Félix Vargas, una de les figures emergents del golbol que juga al Chamartín, a Primera Divisió. Vargas, l’especialitat del qual és llançar després de fer un gir de 360 graus sobre si mateix per agafar més potència (alguns mesuraments han arribat a calcular llançaments a una velocitat de sis metres per segon), explica que quan entres fred a la pista i reps un cop de pilota, «notes l’escalfor de la pilota». Abans de perdre visió, jugava a bàsquet a l’Akasvayu de Girona. «També vaig provar l’atletisme i llançament de pes, però m’avorreixen els esports individuals. Per això disfruto amb el golbol», afegeix Vargas, esperançat que l’equip estigui en  el seu millor nivell davant de potències com Alemanya, subcampiona d’Europa, i Algèria, participant als Jocs Paralímpics del Brasil.

Qüestió de concentració

Un dels més veterans és Miguel Ángel Alonso, Miki per a tots, que fa 17 anys que practica aquest esport. «És molt important no perdre la concentració durant el partit per saber en tot moment on és la pilota», explica aquest jugador del Barcelona, de Primera, al qual li agrada llançar ras, encara que últimament s’aposta també pel xut amb bot. «A mi no m’agrada, però llançar botant implica més dificultat a l’hora de parar la pilota».

Joan Bestard, en canvi, és defensor, un central pur nervi al qual David, en ple entrenament, li dona consignes per col·locar el maluc de forma estratègica i evitar que la pilota, després de l’impacte, surti rebotada cap a la porteria. «Quan pares un llançament tens una gran satisfacció, però és imprescindible la concentració i saber escoltar. No ho sembla des de fora, però aquest esport esgota físicament i mentalment», diu aquest mallorquí que juga al Mediterráneo, a Segona Divisió, però que aquesta temporada ja ha sigut convocat per la selecció espanyola. «¿Si fa mal la pilota? No s’ha de  pensar en això. S’ha de  tensar l’abdomen, els braços i les cames, aquest és el secret. I no tenir por». Encara que admet que el pitjor és rebre un cop de pilota a la cara. «S’ha de cobrir amb els braços. Si reps a la cara és que no defenses bé», assegura.

Un altre que viu per a la defensa és Jonathan Navarro, una assegurança de vida per la seva envergadura (fa 1,98 metres), extensible a més de tres metres quan estira els braços. «La meva funció és parar el que vingui», diu. Amb un gran cos a prova de cops de pilota, no oblida els consells de la seva mare, més preocupada per la seva integritat que ell mateix. «Sempre em diu: ‘Vigila la cara, que és teva i només en  tens una’».

    

Confiança i comunicació

Entre les noies, la que atresora més experiència és Jessica Malagón, participant en els Jocs Paralímpics d’Atlanta-96 i en els de Sydney 2000. «El que m’agrada més del golbol és el joc d’equip, totes aportem al col·lectiu», diu. En la mateixa sintonia s’expressa Ainhoa Fabregat. «¿Què ha de tenir un bon equip? Que totes confiïn entre elles i que hi hagi molta comunicació».

Notícies relacionades

Andreeva conquesta Roland Garros i converteix la promesa en una realitat

Márquez torna a sorprendre el món amb una altra exhibició a Hongria

Eva Núñez explica que el seu fort són els xuts potents i amb efecte. «Intento buscar els angles i variar la zona de llançament», detalla, i admet que després dels partits solen aparèixer alguns blaus pel cos. «Són els cops de pilota, però portem proteccions al maluc, els genolls i també als pits».

Anna Morancho fa quatre anys que practica aquest esport. «Abans de jugar pensava que era  avorrit, però després de provar-ho t’adones que és molt dinàmic, molt canyer. Vaja, que enganxa». Iris Mata es considera millor defensora que atacant. «S’ha de tenir paciència per esperar la pilota i llançar-te a buscar-la en l’últim moment». Totes cinc juguen a l’equip de l’ONCE Catalunya, a Primera, cinc goalboleres que donen espectacle a la pista.