TESTIMONI DIRECTE

"Ni se sua, però és bonic"

Els portadors de la torxa olímpica van disfrutar amb l'escalf de la ciutat de Barcelona

"Ni se sua, però és bonic"
1
Es llegeix en minuts
Albert Guasch
Albert Guasch

Periodista

ver +

«És curt, ni se sua, però és bonic». Un rellevista va pujar a l’autobús després de córrer els 150 metres que li van pertocar amb la torxa enlaire i va resumir així la seva experiència a un altre a qui se li acostava el torn. A l’autobús hi anàvem tots els que vam tenir l’oportunitat de trotar un tram amb el foc olímpic, rememorant l’experiència de fa 25 anys. Llavors, el 1992, uns 10.000 rellevistes van córrer 500 metres per tot Espanya. Ahir, no gaires més de 30 portadors i al costat 30 abanderats pel centre de Barcelona. I no, aquests 150 metres gairebé no van fer suar, però sí que va fer disfrutar.

Després d’atendre una cerimònia plena de discursos d’esperit olímpic al Palauet Albéniz, els rellevistes ens vam posar en marxa al darrere d’Eli Maragall, neboda de l’exalcalde Pasqual, aplaudit amb ganes abans de començar els discursos. Havíem estat més estona del que esperàvem quiets, així que l’arrencada de l’excampiona d’hoquei herba amb la torxa va ser aclamada amb ganes. «¡Vinga, vinga!», va cridar algú. Apostaria per Àlex Corretja, potser el corredor del grup amb esperit més festiu.

Notícies relacionades

Corretja va córrer dels últims. No estrictament l’últim, perquè aquest paper el va tornar a representar l’exjugador de bàsquet Epi amb l’elegància consuetudinària. El va acompanyar en la carrera final l’atleta paralímpica Purificación Santamarta i un munt de gent concentrada a la plaça de Catalunya. Epi s’havia baixat abans de l’autobús per gravar en mòbil la carrera del seu excompany Nacho Solozábal, a qui li va tocar un tram de la Rambla. Com a l’exdavanter de l’Espanyol Tamudo. I al seu amic Dani Ballart, exjugador de waterpolo, tots dos molt actius a gravar el que passava al seu voltant. Com tots, en realitat. Ganes de retenir una experiència xula, de guardar l’escalf de la ciutat.

La torxa es va canviar cada tres rellevistes. Hi havia por que s’apagués el foc. I, ves per on, resulta que el foc es va apagar just al final, quan Epi es disposava a compartir la flama amb Antonio Rebollo. Sort de la torxa de ­Santamarta.