Valentino, l'etern 'Peter Pan'

Valentino Rossi, 38 anys («a mi sempre em diu que en té 37, però jo miro la seva data de naixement i posa 16 de febrer de 1979», fa broma Carmelo Ezpeleta, el Bernie Ecclestone de les motos), 353 grans premis, 114 victòries, 224 podis i 64 poles, és la gran icona de les dues rodes. No tan sols pels seus impressionants resultats esportius sinó pel seu carisma. Vale és el Mundial, Vale és MotoGP.

Tothom està impressionat perquè, als 38 anys, en la seva 22a temporada (va debutar a Malàisia-1996), torna a estar en la lluita pel títol, mantenint un pols amb dues generacions i estant, sempre, en el grupet que lluita pel podi. I, sí, arribat Mugello, el seu jardí, el traçat en el qual se superen els 350 km/h, la pista a la qual podria anar caminant des de la seva mansió de Tavullia, Rossi torna a estar en la pomada, malgrat estavellar-se, fa una setmana, practicant motocròs. Potser no és tanta cosa com diu, però es va fer mal, sí, i aquí el tenim, com dirien els Estopa, «partiendo la pana e invitando a la peña...».

Parlis amb qui parlis, tots creuen que Rossi viu enganxat a la síndrome de Peter Pan, aquell trastorn de la personalitat, en què el subjecte es nega a assumir el pas del temps i desenvolupar un rol d'adult. El terme, encunyat pel psicòleg nord-americà Dan Kiley, fa que el Doctor no tan sols sembli més jove del que és, sinó que s'ajusta, perfectament, a la vida que Vale comparteix amb un eixam de joves pilots, tots famolencs de la seva glòria, tots assedegats dels seus coneixements, que habiten a la seva Acadèmia, al seu ranxo, al seu laboratori.

Márquez elogia Valentino

«Jo ho tinc claríssim: el que fa que Valentino competeixi a aquest nivellàs, sigui tan bo i agressiu als 38 anys, és la seva acadèmia, és la VR46. Aquella escola, plena de joves, li ha contagiat joventut», afirma el català Marc Márquez, cinc vegades campió del món, guanyador de tres dels últims quatre títols de MotoGP. «Vale viu en un món on només hi ha joves que volen ser com ell i això li encomana les seves ganes de viure, d'entrenar-se, de córrer sense descans. Aquest és el seu secret, crec».

«Es diverteix, és el que més li agrada. No ha trobat res, res, que li agradi més que pilotar. Per ell no és una feina. ¿Per què és tan competitiu?, perquè li encanta», explica l'italià Livio Suppo, cap de l'equip Repsol-Honda. «Sí, no hi ha dubte, s'ho passa bé, però jo crec que Valentino encara continua, físicament sencer, entrenant-se al màxim i sent competitiu perquè no és un vell. Amb 38 anys, ¡senyors!, no s'és vell. I, també, perquè ha escollit aquest tipus de vida. Fa la vida que li agrada, a casa seva, es construeix una pista d'entrenament, crea la seva escola, busca espàrrings als quals ensenyar i entrenar i segueix vivint amb la seva colla», explica l'excampió de 125cc, Emili Alzamora, mànager dels Márquez, que afegeix: «I, a sobre, no el veus amb un Ferrari ni en un megaiot, que això també compta, també».

«Ho sento, és Peter Pan ¡és Peter Pan!», relata el fotògraf italià Gigi Soldano, el seu retratista personal, que no se'n separa des que tenia 12 anys. «És la seva vida. No en coneix cap altra. No en vol cap altra. I, a sobre, és la millor del món. Es nega a envellir i, fins i tot, podria donar part de la seva sang als xavals que s'entrenen amb ell». I Gigi es trenca de riure. Però és cert, molt cert. «Tot el que fa és amb la idea de passar-s'ho bé, tot», afegeix l'italià Flavio Fratesi, vicepresident del Club de Fans de Rossi. «Si no té estímuls, ¡se'ls inventa! I, encara que molts no s'ho creguin, res de tot això passa per guanyar. Va estar dos anys sense guanyar a Ducati i fa vuit anys que no guanya cap títol. Però ell continua, felicíssim».

«Per què seguia corrent Nicky (Hayden, mort aquesta setmana). No corria per diners, ni per fama, ni tan sols per guanyar. Corria perquè era la seva vida. A Vale, li passa el mateix, però, a sobre, és competitiu. ¡Chapeau!», apunta el nord-americà Randy Mamola, veí de Sant Pere de Ribes, quatre vegades subcampió de 500cc. «La lliçó de punt d'honor que va donar a Le Mans, quan va voler guanyar Maverick (Viñales) com fos, en l'última volta, renunciant a un segon lloc va ser fantàstic, demostra que gran que és Rossi. Va caure, però ¡honor a Valentino!».

No hi ha res com pilotar

Rossi, en efecte, s'ho segueix passant d'allò més bé. Aquí el tenim, passejant-se per Mugello en companyia de la tribu dels Chihuahua, que aquest cap de setmana, a sobre, exerceixen de guardaespatlles. «Valentino sap que qualsevol feina que tingui després no serà igual que córrer, que pilotar», explica l'italià Franco Uncini, de 62 anys, campió del món de 500cc (1982) i màxim responsable de seguretat del Mundial. «Miri, jo tinc una feina bellíssima, fantàstica, aquí, a les motos, i puc assegurar-li que no és com pilotar».

«Aquest és el seu món. No en té cap altre. És el seu Disneyland. No vol aprendre una altra cosa. Posseeix un físic privilegiat, un talent natural brutal i no sap què és sacrificar-se perquè tot ho fa encantat», explica l'italià Carlo Pernat, mànager d'Andrea Iannone (Suzuki) i un dels homes que va protegir i va ajudar als seus inicis Rossi.

Tot és al cap

«Jo vaig córrer fins als 36 anys», explica el mític Giacomo Agostini, posseïdor de 15 títols mundials. «Valentino ha convertit això, córrer, en la seva única diversió, en la seva única feina, en la seva única passió. Ell va en moto, no s'entrena, no corre, ¡va en moto! És la seva manera de viure, no la seva professió».

Notícies relacionades

Mor Gerard Suñé als 23 anys, promesa del rem nacional

MAPFRE, un talismà per al futbol espanyol

Com assenyala Ezpeleta, «el físic és important en l'esport d'elit ¡i tant que sí!, ¡és clar!, però més important és el cap, la ment. Comences a envellir al teu cervell, no al teu cos. I Valentino té, en realitat, menys anys dels que diu el seu passaport. Jo, als 38 anys, també guanyava els joves a la pilota basca professional, també. No és una edat de vell, no».

Rossi és l'enveja del món.