El canvi de vida radical d'Astrid Fina

Quan s'esmenta l'esport adaptat s'acostuma a parlar d'‘històries de superació’, encara que en el cas d'Astrid Fina més aviat es tracta d'una ‘història de transformació’. La ‘rider’ barcelonina de 33 anys va aconseguir quatre medalles de plata a la Copa del Món IPC de surf de neu paralímpic que es va celebrar la setmana passada a la Molina en les modalitats de 'snowboardcross' i 'banked slalom'. Intentarà repetir la gesta –o millorar-la– d'aquí dues setmanes a Pyeongchang (Corea del Sud), on tindrà lloc la final del circuit mundial, i la temporada que ve afrontarà els Jocs Paralímpics d'hivern, que també organitzarà la localitat coreana. “Soc molt feliç actualment, no ho canviaria per res del món”, assegura. Però, en teoria, ella no hauria d'estar en cap d'aquests llocs.

No hi hauria d'estar perquè el seu ‘destí’ era semblant al de la immensa majoria de persones: treballava vuit hores diàries en una joieria barcelonina i anava al gimnàs de tant en tant, però mai havia lliscat sobre una planxa de surf de neu. Una vida normal i rutinària. Després va venir un accident de moto el 2009 i tres anys de tractaments per salvar el peu dret que van acabar finalment en amputació tibial. 

Un daltabaix que desesperaria a qualsevol. Ella, en canvi, en només un any ja participava en els Paralímpics de Sotxi 2014. És a dir, que s'havia convertit gairebé de sobte en esportista d'elit, cosa que va suposar instal·lar-se a la Vall d’Aran i dedicar la seva vida completament al surf de neu. 

COMENÇAR DE ZERO

“Una vegada vaig tenir la pròtesi va ser com un canvi de xip: tenia moltes ganes de fer de tot. Un amic que era monitor a Vaquèira em va animar a provar el surf de neu i li vaig fer cas. Ell mateix em va avisar uns dies després que estaven format l'equip paralímpic de surf de neu i em va dir que ho podria intentar. La veritat és que vaig ser l'única noia que s'hi va presentar i van decidir començar amb mi de zero”, resumeix la Fina. Fins aquí sembla fàcil, però ara comença el més complicat: vuit hores diàries d'entrenament, amb nevades contínues, de dilluns a dissabte. “Era molt dur, moltes vegades tenia ganes de plorar, però la il·lusió em feia tirar endavant. A més, quan veus que vas millorant, t'enganxa”, comenta.

"Ho he passat malament, però ara soc molt feliç. La veritat és que ara no voldria tornar a la vida que tenia abans de l'accident", assegura Astrid Fina. 

Quan va començar a participar en competicions tampoc va ser fàcil: “Si la resta de participants completaven el circuit de 'snowboardcross' en 1 minut, jo en trigava 8. No sabia ni saltar”, exclama. Però ràpidament va millorar i a Sotxi ja va aconseguir diploma olímpic. Una evolució que, de moment, l'ha portat fins al segon calaix del podi a la Molina. “Em vaig sentir molt còmoda i això em va permetre deixar-me anar més. Domino la velocitat i els girs, però encara em falta sentir més confiança en els salts, atrevir-me més. En tot cas, encara no he trobat el meu límit”, remarca Astrid Fina, que comenta que la principal diferència tècnica del surf de neu paralímpic és la necessitat de buscar sensacions diferents, al genoll i el maluc, al no poder utilitzar el turmell.

CAMÍ A PYEONGCHANG

Quan acabi la temporada, ja començarà a preparar la pròxima campanya per "arribar al màxim" a Pyeongchang 2018, i això inclou treball físic, esports de lliscament com 'paddle surf' o 'longboard', una estada d'uns 10 dies en alguna glacera alpina i les primeres competicions. Això si arriben els fons, és clar. “El tema econòmic és dur, perquè no és suficient amb el que pot aportar la federació o els pocs patrocinadors que tenim, com la Fundació Repsol. A vegades no saps si podrem participar o no en algunes proves”, explica.

Notícies relacionades

De Jong, baixa contra l’Atlètic per un procés febril

El Giro 2026 partirà de Bulgària amb un traçat enganyós

Els problemes de diners no són res de nou en el món de la neu a Espanya, però això no sembla que desanimi Astrid Fina, que disfruta al màxim d'una nova vida que va sorgir d'una forma totalment inesperada, i també dolorosa. “Ho he passat molt malament, però ara soc feliç amb aquest canvi radical, que m'ha fet créixer molt i m'ha permès viure a la muntanya. La veritat és que ara no voldria tornar a la vida que tenia abans de l'accident”, conclou. 

Consulta l'estat de les pistes al Canal Esquí d'EL PERIÓDICO.