Skimo: L'esquí que més puja

Com tants i tants joves, a Aribau Portillo li encantava jugar a futbol. De porter. I no ho feia gens malament.  Però hi va haver un dia en què la seva altra passió va anar guanyant terreny, sobretot, quan va trobar la manera de combatre el que més el molestava. «Feia esquí alpí i vaig començar a fer el de muntanya per la simple tonteria que passava molt fred al telecadira, i quan veia la gent pujant amb esquís de muntanya pensava: ‘mira, aquests segur que van més calents’», diu entre rialles. Una 'tonteria' que l’ha acabat conquistant i que l’ha portat a un podi que difícilment hauria aconseguit parant pilotes: campió d’Espanya júnior.

Quan va començar no tenia ni material. Tenia, això sí, esperit competitiu i el punt de sacrifici que es necessita per pujar, pujar i pujar, i no fer-se enrere. Va bussejar per internet, va descobrir una prova i s’hi va apuntar sense pensar-s’ho. «Com que tot era físic i sense neu, em van agafar», diu. I ja no va parar fins a passar a formar part del Centre de Tecnificació d’Esquí de Muntanya de Catalunya. La majoria dels seleccionats viuen a Font-romeu, convertit en La Masia de l’esquí català, encara que ara ell ha preferit tornar a Barcelona per seguir els estudis. 

Aribau no se sent un producte del 'boom' Kilian Jornet, però l’efecte provocat pel rei de la muntanya ha sigut brutal. «No m’hi vaig posar pel Kilian, però ell sí que m’ha incentivat a l’hora de motivar-me, de seguir endavant», admet. A ell no, però la imatge de Kilian ha revolucionat un món que no fa gaire estava reservat als que se sentien més muntanyencs que esquiadors. Igual que ha passat amb la popularització del 'trail', i els ultres. «Però de Kilian només n’hi ha un», se sent una vegada i una altra entre els mateixos esportistes, advertint del perill que suposa voler imitar-lo.    

Com en tots els esports, entre aquests dos mons, el de l’elit i el dels aficionats, hi ha un abisme. El cap de setmana passat, els uns i els altres van conviure en la primera cita de la Copa del Món que es va celebrar a Vall-nord: la Font Blanca. Dues proves, la Individual Race a Vallnord-Ordino Arcalís i la Vertical Race a Vallnord-Pal Arinsal, en unes condicions perfectes per la neu que hi havia i per l’organització de les estacions, que van escenificar l’exigència brutal d’aquesta disciplina. 

S’ha de veure per creure-s’ho. El ritme infernal, els canvis de pells en qüestió de segons, els descensos vertiginosos amb uns esquís que floten per la lleugeresa i que impliquen un enorme risc de caiguda. De fet, el guanyador, Damiano Lenzi, en va patir una molt a prop de la meta en què va perdre un pal i això li va suposar una penalització i va baixar un lloc del podi. Hi ha un material que tots han de portar obligatòriament i que es revisa a l’arribada. Laura Orgué també es va trencar el peroné la temporada passada i, malgrat que ja està recuperada (va quedar tercera a Pal Arinsal), reconeix que encara té al cap aquell mal record i li falta confiança per poder afrontar la carrera individual. De moment, se centra en el quilòmetre vertical on lluitarà per recuperar el títol.

En l’altre món, en el dels aficionats, l’esquí de muntanya no para de créixer. És la nova moda. Es parla de 'skimo' o de 'random' (especialment a Andorra, en referència a la paraula francesa 'randonné') amb una naturalitat inimaginable fa molt poc. «El volum de gent és molt gran i crec que hi influeixen diversos factors. És complementari a altres esports, i és fàcil veure practicant-lo triatletes, ciclistes, pilots… I, sobretot, perquè és beneficiós per a la salut igual que passa amb la moda de córrer. La gent també està una mica cansada de la massificació de les pistes i això et dona més independència», explica el seleccionador espanyol, Oriol Duixans, que destaca la  creixent presència de joves. Un dels que va participar en la carrera popular de Vall-nord va ser el pilot Aleix Espargaró, un autèntic entusiasta. I al seu costat, aficionats de tota mena i de totes les edats.

Aquest 'boom' ha significat una revolució que alguns comparen amb la del surf de neu que, curiosament, ara va de baixa. L’'skimo' ha fet un salt inesperat i ha passat de la muntanya a les pistes, un fenomen que ha obert un debat sobre la necessitat de regular la convivència amb l’esquí alpí. La imatge de files d’esquiadors pujant per les pistes és habitual (en molts casos en grup i en parella, amb la presència de moltes dones), amb el risc que suposa no respectar les normes. Sobre l’argument que «la muntanya és de tothom» s’imposa el sentit comú de trobar espais per als uns i per als altres, i evitar així conflictes i, sobretot, accidents.

MÀXIMA SEGURETAT

Notícies relacionades

Comença la nova era de Xavi al Barça (segona part)

El futur de Sainz Jr. i Márquez

Vallnord es distingeix com una de les estacions que més està apostant per aquesta diversificació i que inclou també el 'freeride', l’esquí fora pistes, una altra modalitat en auge. Josep Marticella, director de Pal Arisal, i Xabier Ajona, director d’Ordino Arcalís, coincideixen a aplaudir aquest creixement malgrat que el practicant de 'skimo' no necessita forfet. Però, lluny de posar restriccions, el seu objectiu és promoure’l i donar les màximes facilitats. En aquest sentit, han dibuixat diversos circuits per a aquesta disciplina amb el doble propòsit de diversificar l’oferta i, especialment, aconseguir la màxima seguretat. En el seu cas, amb més motius que ningú. La responsabilitat penal en un accident recau sobre ells. Però, mentre estan pendents de resoldre aquest assumpte, tant Ajona com Marticella es mostren encantats amb aquest creixement d’aquesta modalitat que per a Vallnord suposa un tret de distinció.

Seguir els passos de Kilian Jornet i Aribau resulta impossible. Però hi ha milers d’aficionats que han baixat del telecadira i s’han posat a caminar. L’esquí de muntanya no para de pujar. H