Devorats pel càrrec

Hi va haver un temps en què el Barça admirava el Manchester United. Els anglesos eren un exemple de gestió i expansió comercial, reunien èxits esportius i respectaven les seves llegendes. No guanyaven sempre però la paciència anava al davant de les urgències i com a principal exemple d'un rumb definit apareixia la figura de sir Alex Ferguson.

«Volem que Guardiola sigui el Ferguson del Barça», això deia Sandro Rosell en la campanya electoral del 2010. El tècnic escocès es va retirar el 2013, després de més de 26 anys a la banqueta; feia un any que el català havia deixat el seu lloc al Barça.

Guardiola va resumir així les seves raons: «M'he quedat buit». Va aguantar quatre temporades, però el cert és que cada curs hi havia el mateix dubte sobre la seva continuïtat. La personalitat de l'ara tècnic del City va ser l'argument utilitzat per alguns per sentir-se ofesos pel que interpretaven que era una falta de fidelitat.

Valorar el desgast

Ara és Luis Enrique qui dubta. El tècnic asturià ha admès en les últimes hores que encara que se sent com a casa, que encara que està «guanyant i disfrutant», la seva professió també suposa un desgast que ha de valorar. Després de dues temporades i mitja en què ha sumat 8 de 10 títols possibles, Luis Enrique ja s'ha replantejat el seu futur en més d'una ocasió. Ho va fer al final de la primera temporada i ho torna a fer ara.

Guardiola i Luis Enrique tenen personalitats molt diferents, però coincideixen en la intensitat amb què viuen els seus càrrecs en una institució que devora els reptes aconseguits pensant ja en els següents. El vertigen amb què es viu el dia a dia al Barça no permet disfrutar pausadament de cap títol, de cap partit, de cap instant. Els nous desafiaments aparquen els anteriors, sense temps per mirar enrere en una roda infinita que arrossega l'energia dels seus tècnics.

Potser és simple casualitat, però el cert és que en el cas del Barça, els papers s'han invertit. Ja no és l'entitat qui prescindeix dels entrenadors, sinó que són els tècnics els que dimiteixen, els que abandonen, fastiguejats de la pressió, devorats per un club insaciable. Ni tan sols el Tata Martino va deixar marge al cessament, sinó que ell mateix ja havia pres la iniciativa, en una decisió que meditava des d'abans del seu primer Nadal blaugrana.

Notícies relacionades

L'últim esglaó

Un risc controlat

Luis Enrique encara no ha pres una decisió. Segurament trobarà motius per seguir o no en el càrrec en la resposta de l'equip durant la resta de curs. Però ja sap que, sigui aquest any o el següent, després d'aquesta experiència necessitarà un primer refugi allunyat del futbol, com ho va ser al seu dia Nova York per a Guardiola.

Vistos els antecedents, aconseguir que algun entrenador sigui el «Ferguson del Barça», sembla una condemna.