Diego López, mans de gegant

Deia Ladislao Kubala, un dels grans mites del futbol mundial, encara que la gent ara només recorda Alfredo Di Stéfano, Johan Cruyff, Diego Armando Maradona, Leo Messi i Cristiano Ronaldo, que no deixaria que els seus fills fossin porters. La raó era senzilla i lògica. I Laszi l’explicava de forma cristal·lina: «Tu, com a golejador, falles mil ocasions i no et passa res; fas el gol del triomf en la 1.001 i et converteixes en heroi; el porter atura mil pilotes, però li marquen, a l’últim minut per tot l’escaire, i tothom l’assenyala com el culpable».

Ignoro si Diego López (Paradela, Lugo, 3 de novembre de 1981) deixarà que els seus fills siguin porters. Ell ho és i des de fa molt de temps: va arrencar a Lugo, Alcorcón, Vila-real, Sevilla, Milan i Espanyol, a més de tres etapes al Reial Madrid, «on tinc la sensació que em segueixen estimant molt». Em sembla que sí, que Diego López deixarà que els seus fills siguin porters, perquè algú que llueix el número 13 a l’esquena, no és un paio que li tingui por ni a la superstició ni a l’infortuni. Tot al contrari, és un paio valent de debò.

Diego López ha aparcat el seu immens cos, llargarut (1.96 metres) a Barcelona, a l’Espanyol, per arriscar la seva segona (o tercera) joventut. I ho fa amb les mans més grans, immenses, de la Lliga. És més, la talla màxima de guants que es fabriquen és l’11, d’aquí ve, entre altres coses («el tracte amb els propietaris de la companyia és molt familiar, agradabilíssim»), que el porter hagi escollit la firma alemanya Reusch per protegir les seves mans, perquè és l’única que ha acceptat fabricar uns guants de la talla 11.5, la que necessita el guardià de la porteria periquita.

«Bé, bé, aquests són l’últim crit, però no sé quan els estrenaré, per descomptat que diumenge no», explica López, mirant de reüll els seus nous guants. «Els que porto ara m’estan donant bastanta sort ¿no?, així que aniré introduint-los de mica en mica». Tanta sort que acaba de batre el rècord d’imbatibilitat del volador Carlos Kameni, que durava des de la campanya 2007-08 i que era de 496 minuts mantenint la porteria blanc-i-blava a zero; López l’ha deixat en 586.

Potser millor, perquè així arriba net de ment al Camp Nou. Millor, no ho sé, perquè sortir a l’arena blaugrana amb la incertesa que siguin les tres bèsties les que aturin el rellotge de sorra del teu rècord no és senzill. Digui’m, senyor López, si pogués esborrar de l’alineació un del trident ¿qui esborraria? «A tots tres, és clar, tots tres. Els he vist jugar molt, m’he enfrontat a ells i he de reconèixer que són molt bons, es complementen de meravella, són imparables i, cadascun en el seu estil, et poden fer molt de mal».

EL PARTIT PERFECTE

Notícies relacionades

Paddy Noarbe, dona de Marcos Llorente, revela la seva rutina d’entrenament: "Entrenar poc, però entrenar bé"

Un encès Lamine Yamal enarbora la bandera de l’esperança per a la Champions, malgrat el 0-2 de l’anada

López ha après, en el poc temps que fa que és a Barcelona, que són molts els seguidors culers que pensen que, contra el Reial Madrid, els periquitos sempre l’hi posen fàcil. «No estic d’acord amb aquesta versió, perquè, en el nostre últim enfrontament amb el Reial Madrid, no l’hi vam posar fàcil. I, diumenge, al Camp Nou, sortirem per totes, sabent que, per aconseguir algun punt, ens ha de sortir el partit perfecte».

Perdó, com a porter, com a meta de la porteria ¿quina opinió li mereix el rearbitratge a través del vídeo? «Tot el que millori la justícia en el futbol hauria de ser vist d’una forma positiva, bona. Però, és clar, les primeres experiències al Mundialet no estan sent gaire bones. Jo crec que està bé innovar, però també intueixo que els futbolistes tenim poca cosa a dir en aquest tema».