"Abans als bons ens inflaven a hòsties"

Van ser protagonistes de tensos derbis als anys 70, en què el Barça guanyava gairebé sempre a casa i patia molt a Sarrià. Com el futbol, aquest duel ha canviat molt, però es manté la rivalitat. Carles Rexach i Dani Solsona, emblemes catalans del Barça i l’Espanyol d’aquella època, rememoren les seves batalletes en una conversa distesa organitzada per EL PERIÓDICO. L’excentrecampista periquito (tres fills, cinc néts) i l’exdavanter culer (2 fills, 4 néts) segueixen en plena forma. 

–Carles Rexach (CR): Mare meva, Dani. ¿Acabes de sortir de la nevera o què? Estàs fet un xaval. ¡Podries jugar diumenge al Camp Nou!

–Dani Solsona (DS): Calla, calla, que va tot per dins. Si fins i tot porto les ulleres de sol per dissimular. 

–CR: Esteu fins, no és un derbi decisiu i pot passar qualsevol cosa. L’Espanyol està molt bé al darrere, però el Camp Nou és molt gran i la història s’hauria de repetir. El Barça al seu camp ha de guanyar. Històricament sempre hem tingut molt avantatge al nostre estadi. 

–DS: El favorit és el Barça, això és clar, com sempre. Però espero que puguem competir. Fer-los pessigolles. L’Espanyol ha millorat molt el tema defensiu i li pot generar problemes. Una altra cosa és a l’hora de tenir la pilota i arribar a l’àrea, que costarà un món. La idea de Quique és clara: defensar, defensar i defensar. Després passa allò de la manta: si estàs molt protegit al darrere i es desgasta la gent de davant, costa tenir frescor en l’atac.

 

–CR: Jo sempre dic que al marge dels sistemes hi ha el segell de l’entrenador. Si el tècnic va ser defensa, comença l’equip per darrere. Si va ser davanter, comença per dalt. Si va ser un bon mig, com tu o Guardiola, comença pel domini de la pilota. No és tan complicat, ¿no? 

–DS: Sí, s’acstuma a complir. En la nostra època ens costava molt jugar allà, recordo que vam guanyar una vegada 0-1 amb un gol de penal de Glaría. Jo no vaig jugar perquè acabava de sortir d’una lesió. Per això vam guanyar. Hi havia poques opcions de rascar res allà. Encara que abans no hi havia la diferència tan abismal dels últims anys.  

–CR: Recordo aquest 0-1, era el primer cop que guanyava l’Espanyol al Camp Nou en 20 anys. Però nosaltres teníem molta feina a casa dels periquitos. Per a ells era la final de l’any, eren partits dificilíssims. 

–DS: Són molts records, Charly. Fixa’t que jo vaig debutar contra el Barça en un partit de Copa amb 18 anyets. Vam guanya 2-1 a Sarrià i vam perdre 3-0 a la tornada. Quan vaig trepitjar la gespa i vaig mirar cap amunt al·lucinava. ¡Quanta gent! Pensava que estava en un desert. ‘¿I ara on vaig?’, em preguntava. I davant tenia Eladio, Gallego... Poca broma. Després vaig anar a la mili però ja vaig seguir jugant i vaig viure molts derbis. Fora hi havia cordialitat, però dins no faltaven les picabaralles. Tu i jo érem tranquils. Hi havia gent més agressiva. 

–CR: Nosaltres teníem Heredia, que era un bon element. Abans hi havia més baralles als derbis i en tots els partits en general. Ara es juga, es donen la mà, tot és maco. Abans el cabreig durava una setmana. El mateix públic t’ho recordava cada dia. Avui va més ràpid, perds un partit, en ve un altre aviat…

–DS: Cert, sorties del camp tan enfadat que intentaves anar-te’n sense saludar ni res. El rival esportiu de l’Espanyol és el Barça. Fer una bona temporada i guanyar el derbi posava eufòric qualsevol periquito. Això s’ha anat perdent en el cas del Barcelona. La distància ha augmentat i només es veu el Madrid com a rival. 

–CR: Ha canviat tot, fins i tot el periodisme. Recordo que abans durant la setmana començava parlant dilluns el porter, dimarts el defensa, dimecres el mig… Arribaves calent al partit perquè cadascú deixava anar la seva a la setmana. 

 

–DS: ¡Si fins i tot entrava el reporter al vestidor! I els jugadors ara estan molt més protegits que abans pels àrbitres. Hi ha les vermelles a l’últim home i mil històries que no hi havia.  S’era molt permissiu amb els defenses. Per fer fora un paio s’havia de matar algú. Falta, falta, falta… ¡Ens inflaven a hòsties!

–CR: Hi havia una cosa molt bàsica i rudimentària: parar l’home. Si hi havia el Solsona de l’Espanyol, que era el que repartia el joc, l’entrenador deia: ‘tu marques a aquest tio. Si ell solia tocar 60 boles i aquell dia en tocava 30 havia complert el seu treball. A mi em veien marcat i ja no me la passaven i si te la donaven rebies una llenya que et feien fora del camp. Aquests canvis de joc que es veuen ara amb l’extrem controlant i encarat al rival eren impossibles. Et queia una hòstia que et deixava garratibat. Tenies un tio enganxat tot el partit i si t’havia de donar una puntada al pit ho feia i punt.

 

 

 

–DS: Ara veus els partits, es passen la pilota i se la tornen sense problemes. Abans era terrible i es combinava, a més, amb la gespa. Te n’anaves al nord i una hora abans de començar  el partit t’arribava el fang fins al turmell. Sant Sebastià, Santander, Vigo… Havies d’estar pendent de com botava la pilota, i abans d’agafar-la ja t’havien clavat el cop de destral.

 

–CR: Els oriünds també ajudaven a fer el joc més dur. Els sud-americans encara pegaven més que nosaltres. Fins i tot actualment es veu com pateixen Messi, Neymar o Higuaín quan van allà, on encara es juga un futbol més dur. Aquestes estrelles haurien patit en la nostra època.  Leo ho hauria passat malament. Els seus regats no es podrien fer en 10 dels 16 camps de Primera perquè la pilota es quedava enganxada.

 

–DS: Si ara fins i tot canvien la gespa d’un dia a l’altre. A Sarrià sembraven i no es podia tocar res. I a sobre gairebé sempre quedava malament. 

–CR: A Sarrià anaves per la banda i havies d’esperar abans de centrar. La pilota botava com li sortia dels nassos. A vegades ni la tocaves i et passava per dalt. Ara es queixen que la gespa està un centímetre alta. La nostra tenia un pam de fang. S’ha millorat molt en les regles, la pilota, els camps, els arbitratges, la televisió... El jugador bo ha progressat almenys un 25% amb els avanços. Però nosaltres també marcàvem bons gols.

 

–DS: Recordo el 5-2 al Barça a Sarrià i algun 3-0. Teníem jugadors bons, com José María, Glaría, Lico… Teníem bastanta qualitat.

 

–CR: Recordo aquell 5-2 com si fos ahir. El partit estava molt igualat, però en un moment se’ns va complicar i n’hi van ficar cinc a Mora. A Sarrià s’arribava a porta per la via ràpida. A més de ser petit ho semblava encara més amb aquelles tanques de fusta. A l’any següent vam guanyar 5-0 amb dos gols en pròpia porta de De Felipe. També teníem un gran equip. Marcial, Neeskens, Cruyff, De la Cruz, Costas, jo… Es parla molt de tàctica, sistemes i tal, però si no tens jugadors bons no guanyes. Sigui quin sigui l’entrenador.

–DS: I tampoc existien rotacions. Jugaven els mateixos gairebé sempre. I els altres esperaven. El que no canviarà mai és el que significa guanyar el Barça per a un periquito. Jo ho he viscut des de petit. Anava amb els infantils de l’Espanyol a jugar contra ells i rebíem una pallissa. Al col·legi també notava la diferència. I això que a casa no em van inculcar mai cap odi al Barça ni jo tampoc als meus fills. Són coses que es van vivint i surts cremat.

–CR: Una altra de les queixes d’ara és el cansament pels viatges i partits. Era molt pitjor llavors, amb aquells desplaçaments maratonians al nord. No havia ni xàrters ni res. Ara se’n van a Japó o a Qatar com reis. A Vigo sorties un divendres a la tarda, avió a Madrid, autocar fins a Atocha, tota la nit en tren, arribaves dissabte al matí, entrenament, migdiada, cine, jugaves el diumenge a les cinc i una altra odissea de tornada. Era una pallissa.

–DS: I tant. Ha millorat moltíssim la planificació de tot. Era una altra història. Jo penso que els que són bons ara ho serien abans, però tots haurien d’adaptar-se a les circumstàncies de cada moment. 

–CR: Una cosa que també veig diferent és l’altura. En la nostra època gairebé tots feien més d’1,80. Sadurní, Eladio, Martí Filosia, Marcial, jo... El físic era més important. Ara veus Messi, Xavi, Iniesta, Jordi Alba… En això hem millorat bastant. Qualsevol que sigui bo pot jugar. Abans era dificilíssim.

 

–DS: A mi m’ho has de dir. Em comentaven que no podia jugar perquè em farien mal. ¡Ja me les apanyava jo perquè no fos així! L’Espanyol ara té Piatti, el més baixet de la Lliga. Jo era petit. I ho segueixo sent, però més gran. Ens fem vells, Charly, tot i que continuo pensant com si en tingués 45. Si fins i tot segueixo mirant les dones.

Notícies relacionades

L’Arsenal i viatjar al Kazakhstan, les amenaces de la Champions

Lamine, dins i fora

–CR: Jo també. I jugo a tennis els dilluns, altres dies agafo la bici i me’n vaig de ruta… Mentre el cap funcioni seguirem donant guerra.