"Ni tan sols ens van dir que ens cordéssim els cinturons"

Fa 15 dies que es va estavellar, a prop de la ciutat colombiana de Medellín, l'avió que transportava, juntament amb molts altres passatgers, l'expedició del Chapecoense, del Brasil, i més d'una vintena de periodistes. Només van sobreviure sis persones: tres jugadors, dos tripulants i un periodista, Rafael Henzel, que, a punt de tornar a la seva terra, al Brasil, ha relatat com van ser els últims minuts del tràgic descens, accident.

“No es va estendre el pànic, ni hi va haver crits durant la caiguda. Hi havia silenci. L'únic que ens havien dit i repetit fins a la sacietat quan preguntàvem era que faltaven 10 minuts per a l'aterratge. No ens van avisar de res més, ni tan sols van dir per megafonia que ens havíem de posar els cinturons. Es van apagar els llums i no vam saber res més”. Així ha narrat Henzel, a diversos mitjans sud-americans, les seves sensacions en els minuts tràgics de l'accident. Henzel, narrador de Rádio Oeste Capital, viatjava amb 20 companys de professió. “Els dos amics amb qui compartia la fila de seients, a la cua de l'avió, van morir”. El Chapecoense anava a jugar, a Medellín, el partit d'anada de la final de la Copa Sud-americana davant l'Atlético Nacional.

FALTEN 10 MINUTS

"Falten 10 minuts", aquesta resposta és la que van repetir, diverses vegades i durant diversos minuts, els tripulants del vol de LaMia, que fa dues setmanes es va estavellar a Medellín. "Deu minuts", recorda Henzel amb la veu ferma, ja en vies de recuperar-se de tots els seus mals, mai de l'ensurt, i que avui arribarà a la ciutat de Chapecó, també estremida per la pèrdua de 71 persones en aquell accident.

“Vam començar aquell viatge a San Pablo. Van trigar poc més d'una hora fins a Santa Cruz de la Sierra. D'allà a Medellín. L'ambient que hi havia a la delegació era de felicitat. Tothom estava alegre per l'esdeveniment on anàvem. En aquell vol 2933 hi convivíem el planter, els tècnics, la premsa i altres acompanyants. Tot era en el marc d'un clima festiu", va començar relatant.

"El vol des de Bolívia venia amb normalitat, fins que vam tenir una turbulència. Allà va saltar una alarma, que va acabar sent l'única que va fer sonar la tripulació. El vol s'estava allargant més temps del normal. Vam començar a preguntar si no era hora d'aterrar. 'Falten 10 minuts per arribar', ens van dir alguns membres de la tripulació. A cada consulta que fèiem, teníem la mateixa resposta: 'Deu minuts", va continuar relatant el periodista.

SE'N VA ANAR LA LLUM

A continuació, Henzel es posa de ple en els minuts previs a la tragèdia: "De sobte, gairebé sense adonar-nos-en, els llums de l'avió es van apagar tots, del tot. Es va fer la nit i el silenci. Ningú va informar de res, ningú va dir que s'havia produït alguna anomalia, ningú. Puc desmentir, totalment, que la tripulació ens previngués en algun instant sobre la falta de combustible i que podíem fer un aterratge d'emergència. Aquesta informació mai, insisteixo, mai ens la van proporcionar".

“No sé quant temps va passar des que es van apagar els llums i l'avió es va estavellar. Només me'n recordo que vaig mirar cap a la meva esquerra, ja que estava a la penúltima fila de l'avió, al costat dret. Vaig mirar al meu costat i vaig veure un membre de la tripulació amb el cinturó de seguretat posat. Per aquesta imatge, imagino que ni aquesta persona sabia exactament el que estava passant. Hi havia un silenci sepulcral. Aterridor. Tots els motors van deixar de funcionar. Després d'aquest silenci, es va estavellar", relata Henzel.

EL SEU FILL SABIA QUE ESTAVA VIU

Notícies relacionades

Alonso qualifica de "fàcil" la renovació per Aston Martin

"L’addicció va agafar les regnes de la meva vida"

"Em vaig despertar quan un grup de rescat passava a prop d'on havia caigut. Vaig començar a cridar-los per cridar la seva atenció. Vaig ser el penúltim a ser rescatat. El meu seient havia quedat atrapat entre dos arbres i tenia les cames entre les branques. Quan em vaig despertar, vaig veure els meus dos col·legues, Renan Agnolin i Djalma Net, amb qui anava assegut a la mateixa fila, enganxats a mi. Els tres seients, tota la fila, suposo, s'havien desenganxat a la vegada. Jo anava al mig de tots dos. Ells dos van morir", recorda.

Henzel ha explicat que, a l'arribar a l'hospital, el primer que va fer va ser demanar un telèfon per trucar a la seva família. Quan va trucar a casa, va despenjar la seva dona, però, segons relata el diari argentí 'La Nación', només recorda la frase del seu fill, d'11 anys: "Jo sabia que no estaves mort, ho sabia". I Henzel acaba el seu relat, en sanglots, assegurant que el seu fill li va dir que “la meva respiració estava present en el seu cor i això va ser, sens dubte, una injecció de vida en el meu cos".