OLIMPISME
La inauguració de Rio 2016 obre la festa de l'esport i compleix amb les expectatives
El mític estadi del Maracaná va acollir una cerimònia brillant en la concepció artística però excessivament llarga
Focs artificials de la cerimònia dinauguració dels Jocs de Rio 2016 /
Els colors verd i groc units pel ritme de la samba van inundar la nit de la ‘Cidade Maravilhosa’. Contra tot pronòstic, la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Rio 2016 va començar amb una puntualitat gens tropical i la van poder disfrutar 3.000 milions de persones que la van acompanyar a través del televisor durant les gairebé quatre hores de durada. Exactament a les 20.00 de la nit carioca, un mosaic geomètric compost per centenars de triangles platejats va onejar al centre del mític estadi de Maracanà simulant les onades que banyen la costa de Rio de Janeiro.
Al passar la tempesta inicial, el mar olímpic va recobrar la calma i el sambista Paulinho da Viola va aconseguir emocionar els 70.000 presents a l'interpretar l'himne del Brasil ‘a cappella’ mentre la bandera de l'amfitrió era alçada sobre un dels podis. Va ser llavors quan un garbuix verd, una espècie de bosc amazònic, va créixer des del centre de la pista envoltant com arrels les grades de l'estadi i rebent l'arribada de centenars d'indis.
HOMENATGE ALS INDÍGENES
Un clar homenatge al tresor de l'Amazònia i a la lluita dels 900.000 indígenes que encara alberga el gegant sud-americà malgrat els efectes devastadors de la colonització portuguesa, que, precisament, va ser representada amb unes caravel·les moments després. Amb l'arribada dels europeus van arribar també els esclaus africans que van tenyir de color els habitants del país amb la població afrodescendent més gran fora de l'Àfrica i, una mica més tard, va ser el torn dels àrabs i els orientals, els últims colons a formar el puzle que és avui el Brasil.
¡Bum! Després d'uns segons en la foscor, una enorme ciutat va semblar emergir del terra del Maracanà. Les acrobàcies de desenes de ballarins, que van escalar els edificis de Copacabana i Ipanema amb una sorprenent facilitat, van representar els esforç de la classe obrera per construir tot un país enmig de la selva. En aquell moment, les llums dels milers de telèfons mòbils dels presents van simular el cel nocturn donant la benvingudes a l'avió 14 Bis del pioner Santos Dumont que va sobrevolar les grades de l'estadi.
Al ritme de la ‘Garota d'Ipanema’, la 'top model' més famosa del Brasil, Giselle Bündchen, va desfilar per la pista del Maracanà dibuixant amb el moviment dels seus malucs les línies que van inspirar l'arquitecte Oscar Niemeyer per dissenyar la capital Brasília. Just llavors va arribar el funk de Ludmilla i les faveles, i el gènere musical de la joventut brasilera per excel·lència va homenatjar els suburbis de tot el país al ritme del ‘pasinho’, un curiós ball molt estès a les perifèries carioques. 'Deixa a vida me levar', cançó que va ser utilitzada com a himne al Mundial de 2002, l'últim que va guanyar el Brasil, va ser interpretada pel sambista Zeca Pagodinho, que va alternar la seva música amb el rap de Marcelo D2.
MISSATGE ECOLOGISTA
El break dance i la capoeira es van fusionar al so de les raperes Karol Conka i Mc Soffia com a preludi de l'espectacle pirotècnic que va il·luminar el sostre del Maracanà. “Buscarem les nostres similituds i celebrarem les nostres diferències”, lema del genial compositor Jorge Ben Jor, autor de la cançó ‘Más que nada’, va ser l'escollit per la presentadora Regina Casé per incentivar els brasilers a oblidar la delicada situació del país i entregar-se a la festa olímpica fins al 21 d'agost. Com una immensa discoteca dels 70, la cançó ‘País tropical’ de Sérgio Mendes va fer aixecar dels seients el públic, que va cantar a tot pulmó mentre centenars de ballarins 'bate-bolas' i del grup Maracatú ballaven al centre de la pista.
Els efectes de l'escalfament global van ser denunciats en una cerimònia que es va destacar per la seva austeritat i consciència mediambiental. Després del moment de reflexió, va arribar un dels plats forts de la nit. Una bona part dels 10.500 atletes de 207 delegacions que competiran a Rio 2016 van sorgir a poc a poc encapçalats pels seus flamants abanderats i portant cadascun d'ells una llavor que serà plantada al parc Radical de Rio, un dels principals llegats verds a l'àrea més deprimida de la ciutat.
Com és tradició, la delegació de Grècia, com a bressol dels Jocs, va obrir la desfilada, que va prosseguir en ordre alfabètic i va ser tancada per l'amfitriona Brasil. L'aparició en els primers llocs de l'Argentina, l'eterna rival sud-americana, va causar un gran enrenou en el públic local per a alegria del seu president, Mauricio Macri, que va acompanyar la cerimònia des de la tribuna principal. Precisament, l'absència de la presidenta suspesa, Dilma Rousseff, que va lamentar a les xarxes socials no ser-hi present, va ser un dels aspectes més curiosos d'una llotja que a penes va participar en la cerimònia i va cedir tot el protagonisme als atletes.
EL SOMRIURE DE NADAL
Després de 67 delegacions, el torn de l'equip espanyol finalment va arribar. El somriure de Rafa Nadal portant la bandera ho deia tot. Els 305 atletes de la delegació, la quarta més nombrosa d'Europa, van desfilar amb un graciós barret i enfundats en unes elegants jaquetes americanes blaves (per a ells) i vermelles (per a elles) acompanyades del contrast causat pels pantalons del color oposat. Un moment màgic en què els espanyols no van dubtar a utilitzar els seus pals de 'selfie' per immortalitzar moment.
Més tard, va arribar el torn al multimedallista Michael Phelps al capdavant de la nombrosa delegació dels Estats Units i el tennista campió a Londres 2012, Andy Murray, amb el Regne Unit. La llista d'il·lustres es va completar amb el judoka francès Teddy Riner, l'argentí Luis Scola, la italiana Federica Pellegrini i la jamaicana Shelly-Ann Fraser-Pryce. Així, a poc a poc, els esportistes olímpics van anar omplint la pista central del Maracanà. Realment significativa va ser l'ovació del públic brasiler a la delegació de Palestina, que precisament va obrir una ambaixada al país amb ajuda del Govern de Rousseff. El mateix va passar amb els 10 refugiats que competiran sota bandera olímpica i que van rebre un calorós aplaudiment dels locals. Una idea del president del COI, Thomas Bach, que va aplaudir la seva entrada des de la llotja.
EXPLOSIÓ CARIOCA
No obstant, res va ser comparable a la rebuda dels atletes brasilers. Els membres de la delegació encapçalada per la pentatleta Yane Márcia Marques (bronze a Londres 2012 i or als Panamericans de Toronto 2015 i Rio 2007) van ser rebuts com si fossin autèntics herois. La cançó 'Aquarela do Brasil', de Gal Costa, va ressonar a les grades del Maracanà en una desfilada espectacular per l'energia dels locals i el rugit del públic. Els crits de “Brasil, Brasil” van envoltar la formació de les cinc anelles olímpiques, que, per primera vegada, van ser íntegrament de color verd. Un últim homenatge al tresor de l'Amazònia.
“Us donem la benvinguda a la ciutat de Rio, el somni olímpic és ara una realitat. El millor lloc del món és aquí i ara”, va proclamar un pletòric Carlos Nuzman, president del Comitè Olímpic Brasiler (COB) i llegenda brasilera del vòlei, que no va dubtar a declarar-se orgullós del seu país i dels primers Jocs de la història de Sud-amèrica. Per la seva part, el president del COI, Thomas Bach, es va guanyar la simpatia dels locals saludant els presents, entre ells el secretari general de les Nacions Unides, Ban Ki-moon, amb un reeixit portuguès i acabant agraint als brasilers l'esforç invertit en els últims anys: “Sempre hem cregut en vosaltres”.
Les seves paraules de suport als refugiats, no només als 10 olímpics sinó de tot el món, van emocionar els presents, que van correspondre amb una nova ovació. Un moment de forta càrrega simbòlica que va estar acompanyat pel vol de 200 estels de paper, representant el colom de la pau, i l'entrega del premi llorejat a la trajectòria del kenyà, Kipchoge Keino, que va ser campió olímpic de 1.500 metres a Mèxic 68 i de 3.000 obstacles a Munic 72.
XIULADA A TÉMER
El moment més àcid de la cerimònia va arribar amb la notable xiulada que va patir el president interí, Michel Temer, després de declarar oberta la 31a edició dels Jocs moderns. Un recordatori de la delicada situació política que viu el país a causa del judici polític contra la presidenta Dilma Rousseff, la gran absent de la cerimònia. Passat el mal trago, els principals medallistes de tots els temps del Brasil, entre ells la futbolista Marta Vieira da Silva, van tenir l'honor de transportar la bandera olímpica per a la cerimònia de la hissada amb l'himne olímpic del compositor Spirou Samara de fons.
Després dels juraments de rigor per part de representants d'atletes, àrbitres i tècnics, va arribar la samba de Chico Buarque interpretada pels eterns Caetano Veloso, Gilberto Gil i la jove diva Anitta. I la gran explosió de color: els 500 'pasistas' de les millors 12 escoles de samba de la ciutat van convertir el Maracanà en un carnaval en miniatura. L'eufòria es va apoderar de les grades, que no van dubtar a moure's al ritme de la batucada. Tampoc hi va faltar la sensualitat de les ballarines que, enfilades en una de les tarimes, van complir amb el tòpic de les mulates i la samba.
VANDERLEI DE LIMA, EL TAPAT
Notícies relacionadesFinalment, després de més de tres hores de cerimònia, la torxa olímpica va fer la seva aparició al Maracanà de la mà del triple vencedor del Roland Garros, Gustavo Kuerten. El passeig de ‘Guga’ gairebé va fer caure el públic del Maracanà, que no va poder contenir el crit. Però el gran honor, el més gran de tots, va estar reservat al marxador Vanderlei Cordeiro de Lima. L'atleta que no va aconseguir guanyar l'or a Atenes 2004 al ser agredit per un espectador (només va obtenir la medalla de bronze) es va guanyar el cor dels brasilers al perdonar públicament el seu agressor i acceptar el resultat de la carrera. Un honor al qual Pelé, ‘o Rei do Futbol’, de 75 anys, va haver de renunciar a l'últim moment a causa del seu delicat estat de salut.
Amb el peveter encès en una psicodèlica escultura penjada del punt més alt del Maracanà, uns impressionants focs artificials van brillar al cel de Rio marcant el final d'una cerimònia que va complir i de sobres les expectatives dels més exigents. De l'èxit o el fracàs dels dies vinents en dependrà en gran mesura el destí d'una nació que anys enrere va arribar a tocar el cel amb els dits però que ara ha de demostrar que serà capaç de mantenir-se dempeus quan l'economia s'ensorra. Els atletes del Brasil saben que ha arribat l'hora de recuperar l'orgull perdut, la història els espera i el seu públic els farà costat.
