García Bragado: "És molt fort igualar els set Jocs d'Ottey"

Es quedarà lluny dels 10 Jocs en què ha participat el genet canadenc Ian Millar, però a Rio serà l'atleta masculí amb més presències olímpiques (7), igualarà Merlene Ottey en el total de l'atletisme i se situarà com l'esportista espanyol més vegades olímpic, davant del waterpolista Manel Estiarte i del genet Luis Álvarez Cervera (6). Tot plegat, als seus 46 anys i després d'haver-ne complert 25 en l'alta competició. Va néixer el 1969, quan l'home va trepitjar la Lluna, i quan va guanyar al Mundial de Stuttgart-93 la primera de les seves sis medalles, alguns dels rivals que tindrà en els 50 quilòmetres marxa de Rio encara no havien nascut. Els records i les emocions se li acumulen a Jesús Ángel Chuso García Bragado en vigílies de, presumptament, el seu últim gran campionat.

-¿No li sembla espectacular això de participar en els seus setens Jocs?

-Sí, és molt fort, tot i que si he de dir la veritat fins l'any passat no m'havia parat a pensar-hi. Quan m'ho van dir, em vaig sorprendre molt. Però té mèrit igualar, per exemple, Merlene Ottey, que als 48 anys va estar a punt de classificar-se per a un Mundial en velocitat, una qualitat que es perd amb l'edat.

-I vostè supera a Espanya Álvarez, Cervera i Estiarte...

-Sí. M'hauria agradat parlar més amb el Manel d'aquestes sensacions. En el seu cas, amb la duresa del waterpolo i d'algun entrenador sanguinari que va tenir, crec que va acabar saturat de la piscina. Jo no, jo seguiré entrenant-me encara que em retiri de l'alta competició. També m'agradaria seguir el seu camí, quan va ser membre del COI com a representant dels atletes, però no s'ha parlat encara d'això. M'ha arribat també, com una cosa de Ràdio Macuto, que podria ser l'abanderat en la cerimònia de clausura a Rio, però ja es veurà.

-¿Com recorda els seus sis Jocs Olímpics anteriors?

-Haver viscut Barcelona-92, amb la il·lusió que tenia als meus 22 anys, va ser una experiència espectacular, i es va demostrar llavors que si tots empenyem cap al mateix costat podem fer les coses molt bé. Vaig ser desè. Atlanta-96 va ser horrible. Es menjava malament, el temps era extrem i jo tenia llavors un caràcter molt impetuós i enfrontaments federatius que no em van aportar res. No vaig saber gestionar la carrera, vaig sortir massa fort i vaig haver d'abandonar per les rampes. De Sydney 2000 n'esperava més. Vaig ser víctima del sobreentrenament i vaig afrontar la carrera sense un enfocament adequat. Vaig ser 12è.

-En queden tres més...

-A Atenes 2004 podia obtenir una medalla, i ja hi vaig utilitzar el mètode Bragado, d'enrere cap endavant i recollint cadàvers, que no m'ha donat mal resultat des de llavors. Vaig acabar cinquè i molt enfadat perquè estava sencer i em vaig veure molt a prop de les medalles. A Pequín 2008, amb 38 anys i el maluc tocat, vaig fer una carrera des de molt enrere. Anava el 30 i escaig, però va començar a fer molta calor i l'home del garrot en va picar molts. Però a l'arribar al quart lloc, el tercer ja anava un quilòmetre més endavant. I a Londres 2012 vaig ser 17è. Tenia un pinçament en una vèrtebra lumbar que em va limitar molt. A partir dels 40 anys, el cos t'envia senyals que has d'atendre.

-¿I què n'espera de Rio, el pròxim 19 d'agost a les 13.30 hores?

-Millorar el 17è lloc de Londres i poder acomiadar-me amb un diploma olímpic [vuit primers] seria el millor, però ningú m'exigeix res. Em poso més exigència jo que els altres. Seran els primers Jocs a Sud-amèrica i en un clima quasi tropical. Sabem que hi ha molta humitat, més que on m'entreno habitualment, aquí al Besòs [García Bragado és regidor a Sant Adrià de Besòs pel PP], i la humitat és un enemic silenciós en proves de resistència perquè la calor costa més de dissipar que en un lloc sec.

-A vostè només li falta una medalla olímpica, però el 2004 i el 2008 va quedar al darrere de diversos marxadors de Rússia, país ara posat en qüestió pel dopatge. ¿Li semblaria de justícia accedir a alguna d'aquestes medalles?

-És un tema complicat, perquè parlar de dopatge és ficar-se sempre en una bardissa. Però és clar que, al final, el que està en joc és la credibilitat de l'esport. En el cas de Rússia, s'està demostrant que era el mateix sistema el que s'encarregava de protegir els esportistes per aconseguir resultats. Per als que estem contra el dopatge, és una bona notícia perquè es demostra que les dreceres no porten enlloc.

-I vostè podria recuperar almenys la medalla de Pequín 2008.

-Aquell any van començar seriosament amb el control del passaport biològic. A Pequín, i també a Atenes, quatre anys abans, vaig tenir al davant atletes que després van ser sancionats per dopatge d'EPO. Jo almenys tinc la victòria moral de poder haver estat en un podi olímpic, però el temps dirà si al final els déus em concedeixen una medalla o no.

-¿Realment aquest serà el seu últim gran campionat? Va dir alguna vegada que per a vostè era més fàcil seguir un any més que retirar-se...

-És així, perquè tinc l'hàbit de preparar cada any el campionat de cada estiu. Però espero no veure'm en la tessitura d'haver de preparar 50 quilòmetres marxa més per al Mundial de Londres de l'any que ve. La meva idea és passar a la reserva, encara que per salut seguiré la meva rutina normal d'entrenaments. Em sento atleta i disfruto fent el que faig.

Notícies relacionades

De Sofia a Nova Jersey, comença el somni de guanyar un altre Mundial

Caos en la Vuelta per Israel

-¿És normal que als seus 46 anys encara no hagi sorgit un successor espanyol en marxa atlètica?

-No, però en la meva prova, i en moltes altres, no s'ha preparat un relleu. Jo no he fet de tap de ningú, i ara es comencen a veure altres cares que poden cobrir els 50 km amb solvència, com Álvaro Martín i Miguel Ángel López, que doblarà a Rio amb el 20. Però al president Odriozola li han sobrat vuit anys, hauria d'haver-se'n anat el 2008.