L'Atlètic sí que va a Milà

En un partit gran, d’aquí unes dècades se’n tornarà a parlar, una vegada i una altra, l’Atlètic es va guanyar el bitllet per a Milà, mentre que el Bayern de Guardiola es va quedar, per tercer any consecutiu, a la porta. El campió bavarès va prolongar la seva desgràcia contra els equips espanyols –Madrid (2014), Barça (2015) i Atlètic (2016)– i va marxar deixant un halo de futbol descomunal, incapaç, això sí, de saquejar la porteria d’Oblak, un porter que va sostenir el cholisme quan estava contra les cordes. Va perdre qui més va proposar, va guanyar qui millor va defensar la seva obra.

I Simeone, el comandant de l’Atlètic, ja té dues finals de Champions en tan sols tres anys per demostrar que el seu futbol també té molt de mèrit. Especialment perquè quan va arribar el descans, Simeone estava esgotat.

PILOTA A TOTA VELOCITAT

Esgotat de demanar-li al seu equip que sortís de la llar d’Oblak, aquell gegant eslovè que va sostenir l’Atlètic dempeus quan tot amenaçava ruïna. Esgotat de veure jugar el Bayern de Guardiola en una exhibició de futbol, aprofitant cada centímetre de la mullada alfombra de l’Allianz Arena. La pilota anava a tal velocitat que Simeone va acabar desequilibrat, demanant l’hora en el descans, alleujat al veure Oblak aturar el penal a Müller que era el 2-0. 

Va ser un verdader remolí de futbol bavarès, sincronitzat amb una pressió brutal i una ocupació dels espais que mereixeria un tractat. ¿El Bayern? Bé, no. Molt més que bé. Trencant per fora amb Lahm, més extrem que lateral, i Alaba, formant una diabòlica societat a l’esquerra amb Ribéry, mentre Douglas Costa, un extrem, va anar al centre per obrir la muralla blanc-i-vermella. I la va obrir.

SENSE RENDICIÓ

Aquests 45 minuts se li van fer eterns a l’Atlètic. Qualsevol altre equip hauria enarborat la bandera blanca de la rendició; ells, no, com es va demostrar quan Ribéry va haver d’aguantar la ira de Simeone a la banda.

El Cholo necessitava aturar el joc com fos. I aquella bronca li va anar de meravella. La bronca i el descans on va reorganitzar el seu equip amb l’entrada de Carrasco per injectar velocitat a un Atlètic que tenia plom a les cames. El gol de Griez­mann, en una posició dubtosa després del primer error en la pressió alemanya, va exercir de despertador per al cholisme.

Notícies relacionades

La consagració de Lunin

El Madrid sobreviu a una tortura

El Bayern va quedar estabornit, però es va aixecar agafant-se a la pilota, com havia promès Guardiola, i va dignificar un partit de futbol fins a límits insospitats. El gol de Lewandowski li va donar esperances, però no va imaginar que Oblak acabaria sent la perdició. No, no va ser el cholisme, que es va defensar en cada pilota com si s’hi jugués la vida. I se la jugava. No, no va ser això. Al Bayern, i després que Torres fallés un altre penal, a la mateixa porteria que va fallar Müller es va estirar Neuer per animar els alemanys. El Bayern va morir davant Oblak, mentre Guardiola revivia a Munic idèntiques sensacions a les que va patir fa quatre anys al Camp Nou amb el Chelsea quan dirigia el Barça. Ho va admetre després a la sala de premsa.

AL PATI DE L’ESCOLA

Sembla mentida. Però la realitat és així perquè Griez­mann va definir en el gol de l’empat amb una fredor que va fer la sensació que jugava al pati de l’escola. Sembla mentida que Müller, el tipus més fiable en els penals, fallés quan el Bayern va acoquinar l’Atlètic en una primera part de museu. El que no és mentida és la capacitat del cholisme per sobreviure entre tanta penúria. Tampoc és mentida que Guardiola es va reconciliar amb el futbol, però no estarà a la final de Milà. El Cholo, sí.