Mahrez, el triomf del secall de la 'banlieue'

Tothom li deia que no anés a la Premier, que el futbol anglès no anava amb ell, que ja que se’n volia anar de França era molt millor buscar un club espanyol. Massa sec i no especialment ràpid, escollir el Leicester semblava un immens error en la carrera de Riad Mahrez. És més, quan li van parlar de l’oferta del Leicester ell mateix creia que es tractava d’un equip de rugbi. Poc més de dos anys després, la votació entre tots els jugadors de la Lliga més cara del món l’acaba de triar com el millor de la temporada. L’aposta de Mahrez ha sigut completa, amb el seu equip a un pas de guanyar el títol per primera vegada en la història en una de les principals sorpreses que s’han vist en aquest esport en molts anys. Quan falten tres jornades per al final, és a una sola victòria, que pot arribar avui contra el Manchester United a Old Trafford (15.05 hores).

Mahrez (Sarcelles, França, 21 de febrer de 1991) va superar en la gala del Jugador de l’Any els altres cinc nominats: Kane (Tottenham), Payet (West Ham), Özil (Arsenal) i els seus companys Kanté i Vardy. Ha sigut per a ell una setmana carregada d’elogis, més que merescuts per la seva classe enlluernadora que l’ha portat a marcar 17 gols, fer 11 passades de gol i convertir-se en una de les claus del conte de fades del Leicester. «És fantàstic. És la nostra llum. Quan s’encén, l’equip canvia de color», en va dir poèticament el seu entrenador, l’italià Claudio Ranieri. «És d’aquells jugadors pels quals pagues a gust una entrada», va afegir Robben, l’holandès del Bayern. «Per descomptat que té qualitat per jugar al Barça», s’hi va sumar Cesc Fàbregas.

UN MAG DEL REGAT

Efectivament, és un noi poc corpulent, però la seva cama esquerra i la seva imaginació per crear perill des de la mitjapunta ho compensen tot. Al principi, no obstant, els entrenadors el veien com un d’aquells nois secs que, sí, la toca molt bé i és un mag del regat, però al primer xoc surt volant. Un dels seus primers entrenadors, al Sarcelles, recordava aquests dies que aquell Mahrez gairebé imberbe sabia compensar amb tècnica les seves mancances físiques.I tenia coratge, ni s’arronsava ni s’amagava, malgrat que moltes vegades acabava per terra.

L’adolescent Mahrez es va fer futbolista per una conjura personal, redoblant el seu entossudiment i les seves ganes de triomfar després de la traumàtica mort del seu pare, fulminat per un infart, quan ell tenia 15 anys. El pare, futboler total, era algerià, cosa que explica la decisió de Riad d’escollir la selecció del país africà, amb la qual va jugar el Mundial del Brasil (va ser titular en el primer partit i després va desaparèixer dels plans del tècnic). La mare és marroquina i estaven separats. Vivien a Sarcelles, a la banlieue de París, una plaça molt dura amb abundància de salafistes, desocupació, camells i violència. De l’humil equip local va passar al Quimper, un petit club bretó de Quarta Divisió, i allà el va pescar el Le Havre, de Segona i amb bon ull per als joves.

Fitxat per atzar

Notícies relacionades

Comença la nova era de Xavi al Barça (segona part)

El futur de Sainz Jr. i Márquez

En aquella ciutat portuària l’hi va trobar el Leicester durant el mercat hivernal del 2014. La història diu que va ser per atzar, que no l’havien anat a buscar a ell; l’observador anglès volia confirmar uns informes positius d’un extrem, el capverdià Ryan Mendes, però va resultar que qui li va fer obrir els ulls va ser Mahrez. El Leicester va pagar el preu que n’hi van demanar, 450.000 euros, que avui sonen com la millor inversió del món, i el jugador va superar els recels de tots els seus pròxims i la seva pròpia inconsciència i va travessar el Canal de la Mànega. Avui Mendes escalfa banqueta al Nottingham i a Mahrez el Leicester no el ven per menys de 50 milions d’euros.

De fet, el futbolista ha reiterat que no se’n vol anar. Ha fet arrels a Anglaterra. Es va casar l’estiu passat amb una noia anglesa i acaba de ser pare d’una nena. Té contracte fins al 2019 i, sí, l’afalaguen els rumors que li arriben aquest any que el vol mig Europa («que bé que Xavi hagi dit que jo podria jugar al Barça», va agrair), però de moment s’ha establert a la ciutat del centre del país que flota en un núvol de felicitat. Fins i tot una suposada oferta del París Saint-Germain el deixa indiferent. «No m’emociona especialment anar al PSG», diu. «És la meva ciutat, però no vull tornar a França. Adoro Anglaterra». I Anglaterra l’adora a ell.