El central del Madrid ie-ie

La seva especialitat no eren els gols, sinó tot al contrari, evitar-los. I en aquesta faceta va destacar Pedro de Felipe, tan important en la defensa del Madrid ie-ie dels 60 com ho van ser Amancio, Grosso, Serena o Gento per a l’atac d’aquell llegendari equip, un onze en què va brillar De Felipe, mort ahir a Madrid als 71 anys víctima d’una malaltia.

    «Els madridistes sentim una enorme tristesa per l’adéu d’un jugador emblemàtic i inoblidable», escrivia Florentino Pérez a la web del Madrid, que recordava l’esperit guanyador del central: «Va representar el caràcter del nostre escut i de la nostra samarreta. No es va rendir mai en una trajectòria exemplar fins als seus últims dies», afegia el dirigent blanc.

    I té raó Florentino quan recorda l’empenta i el caràcter rocós de De Felipe, denominat el chino, un central que rascava, a qui molts van veure el millor successor de Santamaría, un altre defensa blanc llegendari. Si no, no s’explicaria que el 1967 patís un trencament del menisc durant un partit (en el seu únic partit amb la selecció) i, per a sorpresa de tots, en va jugar tres més amb aquesta lesió.

    Aquesta tenacitat el va convertir en un fix en l’onze del Madrid post-Di Stéfano, en què va jugar entre el 1964 i el 1972. Vuit anys en què va disputar 170 partits i va omplir la seva particular sala de trofeus amb 5 Lligues, 1 Copa d’Espanya i la Copa d’Europa, la sisena per al club de Chamartín. En aquesta final, disputada a l’estadi Heysel de Brussel·les (1966), De Felipe hi va ser, amb 21 anys, posant a ratlla els davanters del Partizan (2-1) .

    Gran amic de Julio Iglesias, amb qui va coincidir al planter del Madrid fins que un accident de trànsit va apartar l’ara cantant del seu somni de defensar la porteria blanca, De Felipe va abandonar el Madrid el 1972 per fitxar per l’Espanyol. En la pugna per fitxar el central, el club català es va avançar al Màlaga, també interessat en De Felipe i a qui oferia una fitxa més generosa, però el jugador va preferir l’Espanyol (al qual va arribar amb la carta de llibertat) per retrobar-se amb Santamaría, just a qui va succeir en la defensa del Madrid i que llavors entrenava l’equip blanc-i-blau.

El seu segell a l’Espanyol

Notícies relacionades

El Govern inicia el pla de prescripció esportiva als CAPs

Adidas conquereix la cursa ‘espacial’ de la marató

A Sarrià hi va estar sis temporades, i es va convertir en un jugador imprescindible per a la defensa. Va formar amb Glaría un tàndem únic. De 43 partits a Sarrià, l’Espanyol tan sols en va perdre dos. El 1978, va penjar les botes i va tornar a Madrid. «Des del RCD Espanyol enviem als seus familiars i amics el nostre més sentit condol i els enviem molts ànims en aquests moments tan difícils», es llegia a la web l’Espanyol, club on De Felipe va exercir de secretari tècnic el 1996, amb José Antonio Camacho com a entrenador, amb qui compartia la seva idea del futbol: «L’equip sempre està per sobre de les individualitats». També va estar a la secretaria tècnica de l’Almeria, però en el que més va destacar després de la seva etapa com a futbolista va ser en la faceta de representant de jugadors i entrenadors. I va ser una fura en els negocis.

    Ahir a la nit, es va guardar un minut de silenci al Bernabéu en memòria de De Felipe. La seva capella ardent estarà oberta al tanatori de La Paz de Tres Cantos fins dimecres a les tres de la tarda.