Àrbitre, vés al teatre

La Lliga ha coincidit amb un cap de setmana electoral, i tot i que amb freqüència sorgeixen veus reclamant que no s’ha de barrejar mai política i futbol, aquí veiem alguns exemples que una separació absoluta és impossible i potser inconvenient. També hem descobert la passió pel teatre de l'àrbitre que va fer enfadar Paco Jémez al Bernabéu. Tot és política. 

ATLÈTIC: GABI ES VA ESCAQUEJAR DE LA MESA PERÒ VA PERDRE

Es diu sovint que els futbolistes viuen en una bombolla. Recorren el planeta viatjant amb els seus clubs i potser no saben ni treure una targeta d’embarcament o comprar un bitllet per internet, o es passen cinc anys a la Lliga anglesa i amb prou feines podrien demanar un cafè en un bar amb l’idioma après. Alguns no necessiten coses corrents com anar a votar o contractar l’assegurança del cotxe. El món a part on estan empadronats, per tant, no té molèsties com comparèixer en una mesa electoral un diumenge. Li va passar a Iñaki Williams, que va ser reclamat a Bilbao, però l’Athletic va moure les peces per eximir-lo. Pitjor va ser el cas de Gabi, capità de l’Atlètic de Madrid, a qui van dispensar de la seva obligació cívica i va poder acabar jugant a Màlaga. No li va convenir el canvi. El seu equip va perdre i no va ser capaç d’abordar el liderat, i a ell el van expulsar per dues grogues en sis minuts. Deu ser que la democràcia li va tornar un mal karma..

EIBAR: QUAN JUGAR DE PORTER ÉS UN OFICI DE RIESGO

Notícies relacionades

Nadal esclafa el jove Blanch i es regala un dia més a Madrid

El Barça es fa trampes

Parlant de política, segurament als spin doctors d’ERC se’ls van posar els pèls de punta quan van saber que treballarien amb un candidat que es diu Rufián. Però l’hàbit no fa el monjo, com ja s’ha vist amb els resultats. En termes de la Lliga, tampoc sembla el millor pla que un porter es digui Riesgo, i per una vegada l’associació nom-conseqüència va tenir sentit. El porter de l’Eibar, Asier Riesgo, va calibrar malament el risc i amb una sortida esbojarrada va provocar el penal sobre el qual el Deportivo i Lucas Pérez van aixecar una altra victòria. El porter de l’equip gallec, per cert, és Germán Lux i, quan té un mal dia, a la Corunya li fan la broma sobre quin és el seu programa de televisió favorit: «Sálvame de Lux». Encara que ara li porten competència –el croat Pletikosa–, és un bon porter. Del planter de River, on va ser becari del servei de premsa quan estava en les categories inferiors.

RAYO: LA PASSIÓ TEATRAL DE L'ÀRBITRE QUE VA CRISPAR PACO

La va fer ben grossa Ignacio Iglesias Villanueva, l’àrbitre que va fer sortir de polleguera Paco Jémez (i qualsevol que no tingui el cor blanc). Es va empipar molt l’entrenador perquè el que li van fer al seu Rayo va ser un atropellament arbitral com els d’abans, tot i que li va acabar desitjant bones festes. Potser el que li va passar a Iglesias és que va sobreactuar una mica. I no deu ser per falta d’experiència en teatre. El jutge gallec, fill d’un veterà socialista de Pontedeume, la localitat corunyesa on va néixer, és professor de Primària i té un passat als escenaris. Va estudiar interpretació, va desfilar davant els durs públics de pubs i bars, va moure titelles i fins i tot ha dirigit obres per a canalla. Llàstima que se li colés el fingiment de Sergio Ramos. . 

SEVILLA: UN EXERCICI DE FONÈTICA EN L'ERA DE BOSMAN

La setmana passada es van complir 20 anys de la sentència Bosman, la sacsejada judicial que va canviar l’esport europeu i, en particular, el futbol. Un èxit social, amb alguns efectes secundaris, com que al Betis-Sevilla de dissabte hi hagués només un sevillà de soca-rel entre els 22 inicials: Sergio Rico, el porter del Sevilla (al Betis hi havia Dani Ceballos, però és d’Utrera, com Reyes, que va sortir després). Ara abunden els futbolistes amb cognoms de llocs molt remots, i si a la capital d’Andalusia ja van batejar com a Rafaé el porter rus Dassaev dels anys 80, ens hem d’imaginar com deuen dir a alguns dels d’avui. Al Sevilla van jugar dissabte –alerta la llengua–, Kolodziejczak, Krychowiak i Konoplyanka. Al Betis, Van Wolfswinkel, que per cert és gendre de Johan Neeskens. Gràcies a Bosman aprenem molta fonètica.