Abans que res, seguretat

Tres hores abans del partit, a les 17.45, ja estaven plantats ahir davant l’entrada del Camp Nou per la zona de travessera de les Corts. Eren Eva i Jaime Ferreiro, dos germans d’Oviedo que fa molts anys que resideixen a Brussel·les. Sí, ni més ni menys que a Brussel·les. «Aquests controls no són res. No vegis com són a Bèlgica, però no ara, no, ja des de fa anys», explica l’Eva, que lluïa una samarreta blaugrana amb el 7 de Villa. Però el més content era el seu germà, que s’estrenava al Camp Nou. «És el regal de la meva germana per complir 27 anys», explicava feliç un cop superats els controls policials i l’escorcoll dels guardes de seguretat contractats pel Barça. «Veig bé tanta seguretat, és un mal menor i necessari», afegia ansiós per veure ja l’interior del santuari culer. El Jaime i l’Eva van ser gairebé els primers d’entrar-hi. A aquella hora, els membres de seguretat tenien temps fins i tot d’avorrir-se perquè el degoteig de seguidors era gairebé inexistent.

A poc a poc va anar creixent l’allau, a totes les entrades del camp, fins a formar-se llargues cues, llavors sí, a falta d’una hora per al començament del partit. Això sí, ni un mal gest, ni una mala paraula, ni un sol escarafall de disconformitat. La seguretat, primer; després, resignació i paciència. És el que té l’amenaça global del terrorisme gihadista. «Hem vingut abans del que acostumem a fer-ho pels controls, però no ens importa. Ni tampoc que m’hagin escorcollat», deixava anar Inmaculada Martínez, sòcia barcelonista amb més d’una final a l’esquena. «Avui només portem els entrepans, en una bosseta, la motxilla l’hem deixada a casa». Era el que tocava.

Encara que no tots n’estaven al cas. És el que li va passar al Manuel, un argentí de 68 anys resident a Israel, a qui van fer cabrejar en la seva primera visita al Camp Nou. «He hagut de tirar la motxilla i ficar-me a les butxaques tot el que hi portava. Han embogit amb això dels controls, per favor… Ja en tinc prou al meu país com perquè ara també me’ls trobi aquí», afegia cada vegada més escalfat pel tema encara que alleujat al seu torn al recordar el 0-4 del Bernabéu. «Va ser un dels dies més feliços de la meva vida. Disfruto més veient perdre el Madrid que veient guanyar el Barça».

«No és res de l’altre món»

Notícies relacionades

L’Espanyol ja apunta al Barça: «Guanyar un derbi ens donaria molta confiança i autoritat, cal jugar al 120%»

Paddy Noarbe, dona de Marcos Llorente, revela la seva rutina d’entrenament: "Entrenar poc, però entrenar bé"

El Manuel, però, era l’excepció. La resta d’aficionats i seguidors assumien aquest peatge de seguretat com un mal necessari. «Em sembla bé, i tampoc m’han semblat res de l’altre món pel lloc d’on vinc», deixava anar l’Enmanuel, un culer mexicà de 27 anys que va aprofitar la seva gira turística per Europa per recalar també per primera vegada al Camp Nou. «Em vaig fer del Barça per Rafa Márquez», sentencia, content amb la seva bufanda. Faltaven dues hores per a l’inici del matx i l’afluència d’aficionats s’incrementava lentament. En canvi, es veia molt menys moviment a la rampa de pàrquing, on aparquen els socis amb acreditació per al cotxe. «Baixi per favor i obri el maleter», els deia un guarda a un conductor amb tres acompanyants, després de demanar el carnet i l’abonament a tots i comprovar que no hi havia res sospitós a l’interior.

Joan Font, un altre soci ja veterà, passejava tranquil esgotant un espectacular puro. «He vingut amb temps per no trobar embolic i fumar-me això… És pel 0-4 de l’altre dia», deia amb un somriure murri mentre un helicòpter sobrevolava l’estadi. Laia Saavedra i Anabel Fernández, dues joves sòcies, també acceptaven els inconvenients pels controls. «No ens importa, i més després dels fets de París». El Francesc, soci amb 42 anys d’antiguitat, deixava anar una última reflexió: «Cada cop és més complicat anar al futbol, no només per això sinó pels horaris, sort que el Barça després et recompensa sobre el camp». Faltaven 50 minuts per al partit i les cues ja eren interminables. És el que tocava.