El Barça provoca la ira del Bernabéu

En va faltar un per al 0-5 i honrar així fidelment la memòria d'aquell Barça del 74, just quan acaben de complir-se 40 anys de la mort de qui va viure aquella derrota com una humiliació, una crisi d'Estat, i quan un d'aquells herois, l'autor de la gran obra que és el Barça des que segueix el seu pensament, Johan Cruyff, està en una lluita molt més vitalJohan Cruyff que qualsevol partit. No va ser el 2-6 però va estar a la seva altura amb Suárez (2), Neymar i Iniesta com a botxins. El Madrid va perdre de mala manera al camp i s'allunya a sis punts en la classificació, però encara va resultar més dolorós el cop moral que va viure el Bernabéu i, més que ningú, l'ésser superior, que va baixar dels núvols d'una bufetada, assenyalat per primera vegada en molt temps pels seus fidels.

«Florentino, dimissió», va cridar diverses vegades la grada, enmig d'un bany dels que no s'obliden, amb el Barça passejant-se tan content, tocant gairebé al pas, davant un rival embogit, agenollat, que per perdre, va perdre també l'esperit lluitador que diuen que forma part de l'escut. Doncs ni rastre. El Madrid va caure a plom, sense dir ni piu, sense que ni un sol dels imponents noms que va amuntegar Benítez, potser contra la seva voluntat, sucumbint a la pressió de ser valent, alcés la veu davant tanta humiliació.

L'enorme mosaic blanc que va obrir la nit es va repetir a l'acabar el partit. Milers de merengues van alçar les cartolines blanques, convertides en mocadors d'indignació contra l'equip i la llotja, on Florentino, acompanyat per Mariano Rajoy, també de cor blanquíssim, va haver de recargolar-se de ràbia. No és un bon perdedor, per descomptat, així que Benítez ja té una creu sobre el seu cap.

UNA OFENSA IMPERDONABLE

Una ofensa així no es perdona, i és fàcil imaginar Zidane escalfant a la banda. Tot va ser tan esbojarrat que l'únic jugador aplaudit i ovacionat, acomiadat com un heroi, va ser Isco. No va fer res d'especial tret de clavar una puntada a Neymar i guanyar-se l'expulsió. Però era el que demanava el Bernabéu, que ja havia corejat «11 Juanitos, volem 11 Juanitos». 

Al Barça, no hi va haver Juanitos. Hi va haver futbol de primera classe, tocs i més tocs, un harmònic ball en què ni tan sols va necessitar que actués la seva gran vedet, el rei de tots els escenaris. Per una vegada, Leo Messi va ser més espectador que protagonista i va contemplar des de la banqueta com els seus companys han après una mica a viure sense ell, encara que tots vulguin seguir vivint al seu costat pels segles dels segles. 

0-3 I SENSE MESSI

El 10  va aparèixer amb 0-3, en el que va tenir un aire de reivindicació de l'equip i, al mateix temps, va provocar que el Bernabéu s'empassés saliva. La tragèdia no es va consumar i el marcador va créixer menys de lo que hauria pogut ser, amb uns quants gols desaprofitats (també Bravo en va salvar alguns), en especial el simbòlic 0-5 que Munir li va arrencar dels peus a Piqué. Era el cercle perfecte. El més maltractat, el blanc de totes les ires, per culer i català, va estar a centímetres de poder alçar una altra vegada els cinc dits de la mà en territori 'comanxe'.

Fora del camp, el clàssic es va viure en pau, sense res a lamentar, enmig d'un desplegament policial excepcional que va convertir l'entrada al Bernabéu en una successió de controls. La imatge de policies apostats sobre la teulada amb mires telescòpiques, a l'estil homes de Harrelson, recordava l'aire especial que envoltava la cita, i que va adquirir un to més transcendent en el minut de silenci, sota la bandera francesa i les notes de la Marsellesa, una respectuosa treva amb els uns i els altres units en un missatge de condemna i de solidaritat abans la batalla.

XIULETS A PIQUÉ

Notícies relacionades

L’Espanyol ja apunta al Barça: «Guanyar un derbi ens donaria molta confiança i autoritat, cal jugar al 120%»

Paddy Noarbe, dona de Marcos Llorente, revela la seva rutina d’entrenament: "Entrenar poc, però entrenar bé"

Al camp, si que hi va haver víctimes. Totes del mateix bàndol. No van tenir res a fer, empetitits davant un enemic que les va portar pel camí de la perdició, ara per aquí ara per allà, hipnotitzats per la pilota, com en els temps del millor Barça. Aquest també ho és i ahir va adornar el triplet amb una conquista que li faltava, la del Bernabéu  i sense estar-se de res.

Una altra gran pel·lícula de color blaugrana, amb escenes conegudes, com els aficionats que van començar a desfilar a casa quan Iniesta va netejar l'escaire en el 0-3. Però molt pitjor van ser els crits i xiuxiuejos que van desbordar la grada unes quantes vegades, i dels que no es va salvar gairebé ningú. Terrible. Després d'haver-se esgargamellat cada vegada que Piqué tocava la pilota, després d'haver xiulat el nom de Messi quan es va anunciar que passava a ser suplent, un gest inusual que delata la magnitud de l'obsessió i de la tragèdia que ha significat Leo en la vida del Madrid, el Bernabéu va alçar el dit contra el seu amo i senyor: Florentino.