La intolerable tolerància

«Si en el fons no és un mal noi, encara que de vegades se li'n va la mà». Amb aquest vers de la cançó Enrique el Ultrasur, Los Nikis van captar perfectament la condescendència amb què el futbol espanyol va tractar durant dècades les aventures dels violents als estadis, corrent importat els anys 80 del moviment hooligan anglès. Eren els temps en què els skinheads estaven de moda, en què Ramón Mendoza botava amb els Ultrasur i en què Joan Gaspart se sentia un més dels Boixos Nois. «Quan deixi de ser president me n'aniré sis mesos amb els Boixos Nois», deia el 2003 el mandatari blaugrana, que tenia el carnet número u d'aquest grup ultra des del 1996.

La gran majoria de clubs toleraven i fins i tot finançaven i animaven la presència dels violents, que imposaven la seva llei en estadis i desplaçaments. Les pallisses a aficionats rivals i a altres seguidors del mateix club eren habituals, però es preferia mirar cap a una altra banda, ja que es considerava un excés de passió pels colors, criaturades, pecats de joventut.

Gil contra el Frente Atlético

La percepció social va començar a canviar amb la mort, el 1998, d'Aitor Zabaleta, seguidor de la Reial Societat, a mans d'un membre de Bastión, la secció més dura del ja radical Frente Atlético. «Jo acabaré a l'Atlètic amb aquests grups que no representen res ni ningú», va assegurar Jesús Gil el 2001. Però malgrat les paraules del president de l'Atlètic, els radicals del Frente Atlético van continuar campant lliurement, llançant bengales, llaunes, petards i ampolles al camp i protagonitzant agressions i incidents racistes.

El primer que es va atrevir a fer el pas i aplicar una política de tolerància zero amb la violència va ser Joan Laporta quan va arribar a la presidència del Barça el 2003. Primer  va prohibir als Boixos Nois tenir un lloc per guardar les seves coses als baixos del Camp Nou. Tot i patir un intent d'agressió i pintades a casa seva, no es va intimidar. Va expulsar del club diversos boixos (com un dels quatre que havia participat en l'assassinat de Fréderic Rouquier, un seguidor periquito, després d'un Espanyol-Sporting de Gijón) i va prohibir l'entrada a la gran majoria de radicals.

Les tornes van canviar amb el triomf de Sandro Rosell el 2010, que s'havia reunit amb ells en precampanya per buscar la fórmula perquè poguessin tornar al Camp Nou. Sota l'empara de la Grada d'Animació va intentar tornar a obrir la porta als Boixos Nois, malgrat les advertències dels Mossos davant el risc de deixar entrar vàndals. A l'esquena dels cossos de seguretat, el gener de l'any passat el club va començar a donar als grups d'animació 110 entrades a 10 euros cada setmana. «Són nois molt macos. En conec a alguns, són gent molt normal», va defensar Rosell, quan aquesta pràctica va sortir a la llum, provocant que s'acabés l'intent de retorn encobert dels Boixos.

Florentino veta Ultrasur

Notícies relacionades

La mort sacseja de nou el futbol

Ningú va alertar que hi anaven 200 radicals gallecs

Mentre Rosell buscava com complir el seu compromís electoral amb els Boixos, Florentino Pérez planificava l'adéu als Ultrasur. «Sóc de l'Atlètic, m'agrada el Madrid i trepitjo les grades del Bernabéu. A qui no li agradi ja ho sap. Heil Hitler!». Així es definia Antonio El Niño, nou líder dels ultres, deixant clar que per a aquests grups el futbol és el de menys. El president va usar la creació d'una grada jove al fons sud per fer fora al gener els violents, però només van trigar un mes i mig a tornar al camp. Des d'aleshores tenen una guerra oberta amb Florentino: van pintar la tomba de la seva dona Pitina i van intentar rebentar l'última assemblea.

Al Power8 no es veuen banderes de les Brigadas Blanquiazules. Amb el trasllat a Cornellà-el Prat van desaparèixer les banderes i emblemes d'aquest grup periquito d'extrema dreta, però els seus membres van a la noca llar a la Corba Jove. Durant massa anys els clubs van ser condescendents amb els ultres. Les directives que toleren els violents són còmplices dels seus actes.