Coses de germans

«Perdona'm, Marc, et faré una pregunta perquè sé que els teus rivals estan molt espantats: ¿és possible que, un dia d'aquests, aparegui un tercer Márquez tan bo com tu i l'À-lex?» La pregunta la va fer l'italià Paolo Scalera, del Corriere dello Sport, el 3 de novembre passat, en la gala d'entrega dels Cascos d'or de la revista Motosprint, que es va celebrar a Milà. «Que jo sàpiga, només som dos germans, l'Àlex i jo, però si vol estar-ne segur, l'hi hauria de preguntar al meu pare, el Julià». I tota la sala va deixar anar una immensa riallada.

Suficients dirien el pare Julià Márquez i la mare Roser Alentà. El Marc (1993) i l'Àlex (1996) acaben de protagonitzar l'any més prodigiós de la història del motociclisme mundial convertint-se, no només en els primers germans que lideren dues categories en el gran circ sinó també en els primers germans que es proclamen campions del món de les dues cilindrades. I, juntament amb el seu amic Tito Rabat, han completat la gesta de ser el trio d'amics, més amics, que, al capdavant del Rufea Team, ideat per Jaume Curcó, converteixen una pedania de Lleida en el centre del món de les dues rodes. Riguin-se de Tavullia, el poble de Valentino Rossi. El món només parla de Rufea. I ningú hi ha estat.

Falta poc per a la gran festa de Cervera, que avui s'inundarà de familiars, amics, aficionats, veïns, motards i curiosos per agrair i celebrar amb els germans, amb la família més veloç del món, la seva fantàstica temporada i ells, sempre tan gentils, accepten parlar uns minuts de les seves gestes.

-Marc: Aquest Jaume Curcó és una fura, de veritat. No només és el pare del Rufea Team, no només és qui ens mima i ens ho prepara tot perquè puguem entrenar-nos allà, sinó que va ser qui, quan jo era un marrec d'11 anys, li va dir a Emilio (Alzamo-ra) 'agafa aquest noiet, que val molt'. I, mira, 10 anys després, els tres amics vam anar juntets a fer-nos la millor foto de la nostra vida.

-Àlex: Encara recordo el matí de Montmeló (rialles dels germans) quan vaig aconseguir el meu primer triomf de l'any poc després que Tito conquistés la seva quarta victòria de la temporada, i va venir el Marc i ens va dir: «Sou uns cabronets perquè ara hauré de guanyar, si no faré el ridícul». I ell, que sumava sis victòries consecutives, va arrodonir la festa. Com havia de ser ¡què carai! És clar  que el paperot final va recaure sobre mi, perquè, diumenge passat, a Xest, jo era qui havia de completar el triple i, si fallava, el que feia el tonto era jo. Per sort tot va sortir molt bé.

La temporada, encara que mai ho comentessin, arrencava amb tots dos a la pole position de cada un dels seus campionats, lògicament per raons molt diverses, és clar.

-Marc: Bé, jo sortia com a campió després d'haver aconseguit ¡gesta maquíssima! ser el millor rookie de la història, i la meva única intenció era aprofitar tota l'experiència acumulada, el plaer de comptar ja amb tot el meu equip al box i, sobretot, coneixent la moto, els circuits i la manera de treballar de MotoGP. Així que, en la nostra preparació, no hi va haver canvis: gimnàs, mountain-bike, dirt-track a Rufea i entrenaments amb l'equip als circuits que ens toquessin. L'any dur era per al petitó, que havia canviat de moto i aspiracions.

-Àlex: Vam canviar KTM per Honda, però sabent, vista l'experiència i comentaris del Marc que, quan Honda s'hi posa, s'hi posa, i tant l'Emilio com jo teníem grans esperances, encara que els inicis del curs van ser durs, fins que no va arribar el motor definitiu i vam veure, sí, que estàvem preparats per lluitar pel títol. El Marc només havia de repetir (rialles), jo havia de fer-ho tot de cop, encara que vam decidir anar sumant puntets fins a arribar a Barcelona i aconseguir la primera victòria.

S'ha comentat molt la possibilitat que quan jugaven a carreres, de petits, quan la seva diversió era córrer en moto als kàrtings o campionats de promoció en companyia dels pares i la seva inseparable caravana, es produís el somni d'«un dia, tots dos serem campions del món, ja ho veuràs».

-Marc: Jo no recordo haver-ho comentat mai, no ho sé, potser, un dia que vam guanyar tots dos en les nostres categories, ¿no? ¿pot ser?

-Àlex: O pot ser que fos jugant amb les motos de joguina…

-Marc: ¿Motos de joguina? ¿De què parles, Àlex? ¿Motos de joguina? ¿Nosaltres hem tingut motos de joguina? ¿De què parles?

-Àlex: Sííí, home, quan ens tiràvem per terra a l'habitació amb aquelles motos de joguina i fingíem, pilotant-les amb els dits, que fèiem carreres, ¿no em diguis que no te'n recordes d'allò?

-Marc: Jo només recordo haver-te dit «com un dia ens enfrontem en alguna carrera, ¡prepara't!» D'això sí que me'n recordo, perquè no paraves de punxar-me. La veritat és que és impossible imaginar-te una cosa així: dos títols, tots dos, en un mateix any.

No cal dir que, fa uns mesos, tothom recorria a l'Àlex perquè expliqués com era el Marc i, des de fa unes setmanes, tothom persegueix el Marc perquè expliqui com és l'Àlex, el seu germà, el nou campió de Moto3.

-Àlex: Sé que molta gent ha dit que estic al Mundial per ser el germà de… i, la veritat, jo mai he prestat atenció a aquests comentaris, mai m'han preocupat ni m'han ferit, tot i que a la meva mare sí que li feia moltíssim mal sentir aquestes coses. Però estic tranquil, ja que tots els que confiaven i creien en mi sabien que estava aquí pel meu esforç, sacrifici, treball, molt d'entrenament i vàlua.

-Marc: La gent, senzillament, no sap què diu. L'Àlex és boníssim. És més, ningú sembla haver-se adonat que jo, a la seva edat, no tenia els seus títols. Ell, amb 18 anys, és campió d'Espanya, títol que jo no vaig aconseguir, i del món, títol que a mi em va costar bastant més. A la seva edat té dos títols i jo només en tenia un. D'acord, vaig ser subcampió de Moto2, però no vaig ser campió. I diré més, per a mi ser germà de… no és avantatge, al contrari és més pressió, perquè tothom t'exigeix més i més ràpid.

No els agrada parlar de la felicitat que es respira a casa, potser perquè les rialles vénen de lluny, d'anys, i l'èxit fa anys que està instal·lat en aquest acollidor adossat de Cervera.

-Marc: Els pares estan superfeliços ¿normal, no? Si jo em sento el germà més feliç del món, ells s'han de sentir els pares més feliços del món. I, sí, crec que ho són.

-Àlex: Home, jo crec que, en l'esclat final d'alegria, també hi ha degut comptar la manera com hem aconseguit els títols. El Marc, arrasant, amb rècord de victòries en un mateix any (13) i jo, en l'última carrera, amb tensió, molta pressió i tota la família ajudant-me i pendent de mi. Per cert, als que diuen que tenen més mèrit les 12 victòries de Mick Doohan, el 1997, perquè llavors només es corrien 15 carreres i no les 18 d'ara, els recordaré, perquè ho vaig llegir ahir, que el segon d'aquell Mundial va ser Tadayuki Okada, a 143 punts de Mick, i el tercer Nobuatsi Aoki, mentre que el Marc ha derrotat tres supercampions del món com Vale (Rossi), Jorge (Lorenzo) i Dani (Pedrosa).

I, és clar, tot condueix al desenllaç final, al somni, reconegut, fins i tot, per l'enginyer japonès Shuhei Nakamoto, cap d'Honda (vegeu EL PERIÓDICO de dimarts passat), de comptar algun dia, no gaire remot, amb els dos germans a l'equip Repsol-Honda de MotoGP.

Notícies relacionades

Nadal esclafa el jove Blanch i es regala un dia més a Madrid

El Barça es fa trampes

-Àlex: Jo vaig com el Cholo Simeone, partit a partit, de mica en mica, cremant etapes (rialles), ja que moltes vegades si et precipites i puges quatre esglaons de cop, a vegades, n'has de baixar dos. De moment, he fet 12 voltes amb la MotoGP i ja tinc una foto amb Vale (Rossi) darrere meu, cosa que al Marc li va costar bastant més (rialles). Després d'aquell premi que m'havia promès Nakamoto, vaig arribar a Jerez i vaig estrenar la Moto2. I el primer que vaig fer va ser mirar cap enrere per veure si  li havien caigut alguns cavalls, perquè la Kalex de Moto2 corre bastant menys que la RC213V (rialles).

-Marc: ¡Tant de bo ens enfrontem en MotoGP! Perquè, si es produeix, com va dir Nakamoto, serà perquè l'Àlex s'ha convertit en un dels millors, no perquè sigui el meu germà. De moment, el murri ja té una foto amb el Vale, que el tio ja ha penjat a twitter (rialles). Però, si ens enfrontem, miraré de mantenir-lo a ratlla, ja que cada vegada arriba més crescudet als entrenaments i es pica i es rebota molt amb mi. I això no pot ser ¿veritat? Veritat, sí.