El Madrid arriba més alliberat al clàssic

Partits com el Reial Madrid-Barcelona tenen sens dubte una anàlisi complexa, perquè els dos equips compten amb un arsenal temible. Són com una tropa comando, amb soldats que poden conduir avions i tancs, i que poden disparar amb fusell, amb metralladora, amb canons.  De totes maneres, em fa la impressió que el Madrid està més alliberat en aquest moment, amb menys obligacions i més capacitat d'aventura.

Les urgències estan més del costat de Luis Enrique, que vol imposar al Barcelona una nova modalitat, un futbol més directe, en un escenari on el club ha aconseguit molts resultats favorables en els últims anys amb Pep Guardiola.

En canvi, Carlo Ancelotti és un entrenador que està alliberat d'aquestes urgències. Ho ha guanyat tot, és una persona d'èxit. Em fa la impressió que d'idea arriba més sòlid el Madrid i que el Barça està més en construcció. Però quan un compta amb jugadors de la qualitat de Messi o Neymar pot passar de tot.

Malgrat això, fins ara el Barcelona no ha jugat bé. Luis Enrique em sembla que està buscant alguna cosa més directa i això també té molt a veure amb la manera com jugava ell, que era un futbolista dinàmic, amb bona tècnica, però de molta anada i tornada, molt treballador i generós en l'esforç. I crec que està buscant més això. El Barcelona encara no ha aconseguit fortificar una idea, però això no vol dir que no sigui competitiu, ja que té futbolistes excel·lents.

El Madrid té en Cristiano Ronaldo un jugador a qui futbolísticament no se li pot demanar res més. Xuta fort amb les dues cames, és ràpid, és hàbil i a més remata de cap com els déus. I ja des de l'any passat és un futbolista més generós, desperta més el cap per entendre que hi ha companys més ben col·locats que ell en la jugada.

Tot i això, de l'altre costat hi ha Messi, que és una creativitat constant. Si Messi fos pianista, cada vegada que recolzés les mans en el piano en trauria un acord nou. Cristiano és un enorme jugador també, però sento que Messi continua sent avui en dia el número u.

No vaig estar gaire al corrent de la polèmica que es va generar amb Messi en el partit contra l'Eibar, però em fa recordar el que em va passar amb Maradona quan dirigia el Barcelona. Diego es va enfadar molt amb mi quan el vaig treure en un partit contra el Manchester a la Copa d'Europa. Però el qui va entrar va marcar  i vam acabar guanyant el partit. Em va semblar llavors que Maradona no estava al cent per cent, venia de patir una lesió i s'acabava de recuperar. Jo entenc que quan es decideix un canvi, no se l'hi ha de preguntar a ningú. Però Luis Enrique potser no volia canviar-lo i li va preguntar si estava bé.

Maradona no em va parlar més després d'aquell partit, ell s'enfadava sempre. Potser la relació no es va malmetre, però ell va fer notar el seu empipament. Però benvingut sigui que un futbolista pateixi quan surt. Imagineu que canvieu Maradona i no li importa. Seria greu.

Notícies relacionades

Alcaraz baixa al fang per sobreviure al gegant Struff

El Barça s’engeganteix per pintar la sèrie al seu favor

Tornant al clàssic, no puc deixar de mencionar el retorn de Luis Suárez. Crec que és un futbolista que està preparat per a aquesta mena d'equip. Suárez pot donar al Barça la contundència i l'experiència en l'alta competència, té molts anys a Europa i en la selecció uruguaiana. El tema és com s'estructura l'equip en el seu conjunt.

Finalment, voldria dir unes paraules sobre el Bayern Munic després del 1-7 a la Roma. Guardiola ha creat un equip que no està basat en les grandíssimes figures, sinó en la seguretat de la idea de joc. Perquè l'equip té jugadors excel·lents, però no les superestrelles del Madrid o el Barça. Crec que a dalt Lewandowski li ha donat un altre joc. Mandzukic, en canvi, era un nou més referent d'àrea. Lewandowski juga bé, recula, toca més i afavoreix més l'estil de Guardiola.