Frustració en ple centre
La festa preparada a la Puerta de Alcalá es converteix en un funeral després de conèixer l'eliminació de Madrid després del desempat amb Istanbul. Entre els aficionats s'estén la idea de no presentar-se més després d'encaixar el quart fracàs
Ambient a la plaça de la Independencia, amb la Puerta de Alcalá al centre, durant el seguiment de les votacions del COI, a Buenos Aires. /
El pols de tota una ciutat es va aturar al voltant de les 9 de la nit. Amb l'ai al cor i aguantant la respiració, els milers de ciutadans que es van congregar a la Puerta de Alcalá, un dels llocs més emblemàtics de la capital d'Espanya, van escoltar per boca de Jacques Rogge, president del Comitè Olímpic Internacional (COI), que en el desempat amb Istanbul, la tercera en discòrdia en les quinieles prèvies, Madrid es clavava la patacada i quedava fora de la lluita pels Jocs del 2020.
Un altre revés, una altra enorme decepció, un altre somni que se'n va pel desaigüe. Aquest cop gèlid va recórrer el cor dels madrilenys que esperaven que Madrid aconseguís d'una vegada per sempre una glòria que ja sembla inabastable. Tampoc va tocar ahir quan tot semblava preparat per a una llarga festa fins ben entrada la matinada, però cap de les dades que enfilaven Madrid a la categoria de favorita li va atorgar a la candidatura prou maduresa. Res d'això semblava presagiar-se en una tarda dissenyada per aixecar la bandera olímpica i sumar-se al somni que va viure Barcelona el 1992.
Apagada per la tempesta
La tarda va ser de bojos, quasi tant com el temps, que va alternar pluja i vent. Després, a mesura que s'acostava l'hora decisiva, es va anar asserenant com si el favoritisme de Madrid acabés de forjar-se abans de l'esperat anunci oficial. Mentrestant, la música amenitzava els que van ocupar el centre de la ciutat enmig d'una marea de globus vermells que va arribar fins a la Cibeles i Gran Vía.
Per les pantalles gegants situades a la Puerta de Alcalá es va poder seguir la presentació de la candidatura de Tòquio, la guanyadora, a la qual molts van rebutjar per l'incident de la central nuclear de Fukushima. «Aquests no ens poden guanyar. El seu és un problema molt seriós» , deia un pare al costat dels seus fills. No li faltava raó perquè la que va enviar Madrid a la lona va ser Istanbul.
A les cinc de la tarda va arribar el torn de la presentació de la candidatura de Madrid. Tot anava bé. Fins i tot algun perdonava el paperot de l'alcaldessa Ana Botella dimecres amb els seus problemes amb l'anglès, que ahir va intentar corregir amb un text memoritzat en la presentació de la candidatura. Després va arribar l'apagada per la forta tempesta que va descarregar sobre Buenos Aires. Això va provocar que tampoc es pogués escoltar Pau Gasol ni veure el vídeo de Rafael Nadal des de Nova York, on tot just dues hores després de caure Madrid s'enfrontava al francès Gasquet en la semifinal de l'Open dels Estats Units.
No només no es va veure Nadal. Tampoc Casillas, el voluntari 60.000 dels 85.000 reclutats, ni Iniesta ni Sergio Ramos. Hi va haver qui va pensar que allò seria un mal presagi. «Això em fa mala espina. No me'n fio de Tòquio. Tenen diners i ens pot passar el mateix que amb el Mundial de futbol del 2018, que ens el va pispar la màfia russa» , comentava un senyor d'avançada edat.
El vídeo protagonitzat per Plácido Domingo, Antonio Banderas i Alejandro Sanz amb la frase «Madrid té sentit» havia calat, però al saber-se el desenllaç s'al·ludia a l'escàs sentit que tindria tornar a presentar-se.
Acceptar el resultat
Notícies relacionadesAbans d'això, les previsions seguien creixent. Poc abans de les 8 del vespre, Vicente del Bosque mostrava el seu suport a una ciutat bolcada amb l'esport. Poc després s'anticipava als esdeveniments: «Els bons esportistes accepten sempre el resultat» , va afegir el seleccionador de futbol.
Després, els dubtes que va generar la primera votació van desencadenar l'ansietat dels madrilenys, que no sabien si la ciutat s'enfrontava a una final amb Istanbul. Al saber-se que Madrid no passava el primer tall, la gent va començar a desfilar enmig d'una tristesa indescriptible. Només quatre crits de «tongo, tongo» trencaven un silenci sepulcral. Ningú s'explicava per què el quart cop (1972, 2012, 2016 i 2020) tampoc va poder ser.
