El treball i el detall

LSSRqestrena barcelonista ha estat tan luxosa i d'alta gamma que ha conduït a la qüestió: ¿Per què ara sí i abans, no? Abans vol dir la primavera del 2012 o la primavera del 2013.Xavi Hernández, que acostuma a emetre encertats diagnòstics a posteriori, ho ha explicat amb precisió: perquè van deixar de treballar tots aquells detalls que els feien poderosos.

Aturem-nos primer en l'estrena: brillant. Esplendorosa. Ha espremut totes les virtuts que atresora la plantilla i n'ha minimitzat les seves mancances. Defensa al cercle central per anticipar-se i evitar qualsevol contraatac, llibertat aCescperquè condueixi la seva productiva anarquia, profunditat sumada a la pressió, recuperacions fàcils per proximitat a la pilota perduda, utilització deXavinomés per iniciar o donar l'última passada, no per retenir, explosivitat als extrems i, per descomptat, elMessidels grans dies, és a dir, sa.Gerardo Martinoha aconseguit d'entrada la barreja ideal entre joc curt i llarg, sense abusar ni de l'un ni de l'altre, i ha donat com a resultat un debut superior a qualsevol ideal somiat. L'estrena perfecta.

Tan perfecte queAlvesiXavies van afanyar a explicar les causes, que en aquest cas no són banals. Des del Nadal del 2011, el Barça ha guanyat una Lliga (amb brillant rècord) i una Copa (de manera indiscutible), però ha mostrat debilitats notables. El Barça que s'havia ensenyorit a Wembley i destrossat el Santos deNeymaral Mundial de clubs, ¿era el mateix que passava fred a Pamplona i havia de recórrer a un lesionat per espantar el PSG?

El joc del futbol és suma de talent i treball. Si el Barça deRijkaardva deixar de guanyar no va ser per falta de talent a les seves files:Ronaldinho,Etoo,Messi,Deco,Xavi,Iniesta… Els tres jugadors que van denunciar aquella indolència (Etooa les braves,GudjohnseniEdmílson) van ser silenciats a clatellots. Sense treball, l'equip es va ensorrar.Guardiolava aconseguir unir el majúscul talent de la plantilla amb dosis formidables d'assaig i error. No era filosofia ni rotllos, sinó una tasca esgotadorament primmirada. Pesada. Tant, que va dir adéu abans que es produïssin danys de veritat.

Flaqueses comprensibles

Notícies relacionades

El Barça aposta per Ed Sheeran per a la samarreta del clàssic al Bernabéu

La Premier encareix la Champions per a Barça i Reial Madrid

Ja sense cotilla, alguns dels mateixos jugadors van dir que se sentien més lliures. Van jugar tan lliures i amb tanta jerarquia, sempre els mateixos, que es van disparar a la Lliga, encara que un dia l'equip es va trencar i ja va ser irreconeixible. Ho van advertir en públicIniestaiMascherano, cosa que no va impedir assaborir una gran Lliga, però amb el retrogust que la deixadesa havia tornat. ElTata Martinoha dibuixat una excel·lent posada en escena, plena de primers passos acurats i encertats amb els quals tot el món barcelonista es reconeix des del 2008. Mèrit deMartino.

Però, ¿que potser elPepiTitono exigien la mateixa intensitat, profunditat i agressivitat? ¿Que potser algú pensarà culparRourade la deixadesa? Perquè els jugadors eren els mateixos llavors que ara. Els mateixos que ara confirmen i abans negaven. Grans campions, amb flaqueses comprensibles que no critiquem, però que sí que anotem.