Anar al contingut

EL TOUR 2012

Valverde aconsegueix la victòria que desitjava als Pirineus

El ciclista murcià aparca la seva mala sort i es presenta en solitari al cim de Peyragudes

Sergi López-Egea

Alejandro Valverde feia dies que no era ell. Era com un esperit sense ànima que deambulava pel Tour. «Deixa d'anar a la cua», li deien els seus companys i li cridaven des del cotxe del Movistar. Sempre era l'últim del pilot. «Té por», afegien. Havia caigut fins a tres vegades, havia sortit de la carretera quan es col·locava per a un esprint, havia punxat en el moment decisiu i, per si això fos poc, una de les vegades que va anar per terra es va estampar a sobre de Samuel Sánchez, que va acabar a l'hospital. Només a la cua del pilot se sentia segur, a gust, fins que va ensumar els Pirineus, la seva serralada, la que ahir, en boca de milers de seguidors, cridava el seu nom i l'impulsava fins al cim de l'estació d'esquí de Peyragudes per aconseguir una gran victòria, enorme, especial, entranyable i magnífica.

Va ser necessari animar Valverde diverses vegades, sobretot després de la caiguda amb Samuel Sánchez perquè, abatut, no ho deixés tot i se n'anés cap a Múrcia. Es van encarregar de fer-ho diverses persones. Pedro Delgado, una d'elles, bombardejava el WhatsApp del murcià amb missatges d'ànim i consignes. Feia el mateix Pascale Schyns, traductora oficial del Tour i cap de premsa del corredor. I, és clar, Eusebio Unzué. La imatge del mànager del Movistar, dimecres a la nit, valia diners. Es va incorporar a les postres d'un sopar amb uns amics. Va arribar tard perquè estava donant voltes i més voltes a la tàctica en el comiat dels Pirineus. «Amb fe mourem les muntanyes», va explicar. I llavors va parlar de com pensava llançar Juanjo Cobo, Valverde, Rui Costa i Rubén Plaza, com així va ser, camí de la victòria, al coll de Menté, allà on una placa recorda Luis Ocaña al lloc exacte on el va atropellar Joop Zoetemelk el 1971 vestint el mallot groc.

L'HABILITAT DEL LÍDER / Només calia que un dels seus dos líders, Valverde o Cobo, «tingués cames», com es diu en el llenguatge ciclista. I bé que en va tenir Alejandro, el dia que es va tornar a sentir el campió que les caigudes van fer anar per terra. Valverde era el corredor important en la fuga, en què va pretendre instal·lar-se també Vincenzo Nibali. Quan Valverde va veure aparèixer l'italià en ple descens de Menté, es va quedar blanc. «¡Què hi fas aquí! Ens fotràs l'escapada». Van parlar uns instants. Valverde va convèncer Nibali. Es van donar la mà. Ho va veure tothom. Nibali es va deixar capturar per Bradley Wiggins, a qui només un company, Chris Froome, millor que ell en la muntanya, l'hauria pogut noquejar ahir una altra vegada, com va passar a La Toussuire.

ATAC A BALÈS / Valverde sabia que Balès era el port més difícil d'aquest Tour. També era el lloc on el 2010 li va sortir la cadena a Andy Schleck, el senyal per a l'atac d'Alberto Contador, debat sobre el fair play, i l'ascens on havia d'atacar per apartar companyies molestes, regular i llançar-se en la baixada cap a Peyragudes, una ampliació del Peyresourde, amb una baixada intermèdia, que a Valverde li va anar de meravella quan per darrere ja s'havia desfermat el xafarranxo de combat per la classificació general.

Només van ser 19 segons. És igual. Valverde es va reivindicar al Tour. Va tornar a sentir-se el millor alumne de tota la classe. I el que és més valuós de tot: va agafar una moral d'or amb la mirada posada als Jocs de Londres.

0 Comentaris
cargando