Servei, set i gol de Koeman

«Tu, ¿quina medalla has guanyat? ¿La d'or? ¿La de plata?». El diàleg es produeix a crits. No som a Wembley, tampoc a Roland Garros, sinó a la porta d'una discoteca del carrer de Bori i Fontestà de Barcelona. Fa un parell d'hores que ja és història l'any més gran, més històric de l'esport espanyol. És la matinada de l'1 de gener del 1993. Qui crida és ni més ni menys que Hristo Stóitxkov, el davanter que per molt pocs centímetres, per culpa d'un altre maleït pal, va estar a punt d'evitar el patiment a Wembley i aquell minut màgic 111 en què Ronald Koeman no va tenir pietat de Gianluca Pagliuca, el meta del Sampdoria.

I el receptor del crit de Stóitxkov és ni més ni menys que Jordi Arrese, un altre dels herois del 92, el jugador que va aconseguir per a Espanya la primera medalla olímpica individual en tennis. «Plata, Hristo, va ser plata». «El que em ve ara al cap és la immensa abraçada que em va fer Stóitxkov. La veritat és que gaire, el que es diu gaire, tampoc el coneixia», explica Arrese amb un somriure.

L'any 1992, esportivament parlant per a la ciutat de Barcelona, es recorda per dos fets extraordinaris: els Jocs Olímpics i la màgica nit del 20 de maig a l'antic estadi de Wembley, demolit el 2002. Així que no hi ha ningú millor que un dels protagonistes de la cita olímpica per rememorar la gesta blaugrana a Wembley, on el Barça va trencar la mala sort de Berna i Sevilla. «Aquell era el Barça del Dream Team, un equip que jugava de meravella, amb uns futbolistes excepcionals. A més de Koeman i Stóitxkov hi havia, entre altres, Bakero, Guardiola i Laudrup». Però, per Arrese, l'artífex del canvi de mentalitat, de perdedora a guanyadora, que es va escenificar sobretot a la final de la Copa d'Europa, va ser Cruyff. «Johan és la persona que provoca un canvi de tendència dins el club perquè va saber transmetre la seva filosofia als jugadors i fer-ne sortir el millor de dins».

El Barça i la Copa Davis

Arrese encara s'atreveix a anar més lluny a l'hora de parlar de l'equip triomfador de Wembley. «Aquell canvi de tendència impulsat per Cruyff

va tenir la màxima escenificació a Londres. Allà per fi van creure que eren bons, que eren capaços de tot, que eren els millors. Per això van trencar aquella barrera que després va provocar que aconseguíssim també les copes de París i Roma. El que va passar a Wembley és semblant al que va tenir lloc l'any 2000 al Palau Sant Jordi. Fins aquella final no hi va haver consciència que Espanya podia guanyar la Copa Davis i, des d'aleshores, ja s'han aconseguit quatre enciameres de plata». Arrese, per cert, va ser un dels tres capitans que van portar l'equip espanyol al seu segon títol a la Copa Davis, a Sevilla l'any 2004.

Un record llunyà

La conversa, els records, en fi, l'admiració d'Arrese envers Cruyff i el Dream Team, té lloc a la terrassa del Club de Tennis Bàrcino de Barcelona. Les seves dues nebodes, amb les raquetes a la mà -no superen els 10 anys-,

Notícies relacionades

El somriure de la Gioconda

El Girona no sap sortir del laberint des de fa mesos

interrompen la conversa i es mostren curioses amb el quadro de la immortal fotografia de Jordi Cotrina (just en l'instant que la cama dreta de Koeman impacta amb la pilota per marcar l'històric gol) que Arrese aguanta amb les mans. «No sabeu què és, ¿oi? -diu l'extennista a les seves nebodes-. Aquest sí que va ser un gol. Vosaltres encara no havíeu nascut». A les nenes, que estan creixent a l'ombra de les gestes de Messi, Iniesta, Xavi i companyia, el gol de Wembley de fa 19 anys els resulta una cosa molt llunyana. «Sempre és difícil comparar equips de diferents generacions. Ara, més que abans, m'agrada la política de planter, que la majoria de jugadors titulars de Guardiola hagin sorgit de La Masia i no hagin vingut a cop de talonari, com abans. Al Dream Team, com he dit, hi va haver jugadors meravellosos, però que arribaven de fora, com Bakero, Julio Salinas, Nadal, Begiristain...», diu Arrese, per a qui el 1992 va ser també el seu any.

«¿Què vaig fer en el moment que va marcar Koeman? Tinc mala memòria, però sé que vaig cridar com un boig. Feia quatre mesos que em preperava intensament per als Jocs. Vaig concentrar tots els meus esforços per arribar a la final olímpica... cinc hores i mitja de partit contra Marc Rosset. Sí. Hauria pogut guanyar aquell partit». Stóitxkov, que no sabia el color del seu metall, segur que li va penjar l'or.