Sospitosos habituals

L'atletisme espanyol ha viscut durant les dues últimes dècades instal·lat en el tot s'hi val si hi ha resultats. La Federació Espanyola d'Atletisme sempre ha tret pit recordant que van ser els primers a instal·lar controls antidopatge, però ha mirat cap a una altra banda quan el problema era a casa. Només un detall: mentre Alberto García va estar sancionat utilitzava els serveis de fisioteràpia de la federació i no passava res. García va resultar positiu per EPO i, en paraules d'un federatiu, aquest era tan clar que «el cadàver encara es trobava a la sala i la pistola encara fumejava». No obstant, l'estratègia de l'atleta de Vallecas va ser negar-ho tot. Una dècada després, la mateixa tàctica segueix valent per a José Luis Blanco.

El tot s'hi val prové d'una època anterior en què la barra lliure campava amb impunitat: durant el Mundial indoor de Sevilla, un any abans dels Jocs de Barcelona 92, les farmàcies sevillanes van esgotar les existències d'anabolitzants en un sol dia. L'operació Port, que va ser un nyap, gairebé tres lustres després, tampoc va acabar amb els sospitosos habituals d'aquest negoci, però almenys va significar un canvi d'actitud.

Amb l'arribada de Jaime Lissa-

vetzky al CSD es va canviar la llei i el punt de mira definitivament. Ara també es busquen els mediadors i traficants. Així es va intentar fer en el cas de Paquillo Fernández. El marxador ha admès que guardava productes dopants a casa seva però que no els havia utilitzat ni tenia la intenció d'utilitzar-los. Una mentida d'aquest calibre només és admissible per als que el seu únic interès és rascar una medalla a Londres-2012 encara que sigui de forma indigna.

Notícies relacionades

La lluita contra el dopatge caça Marta Domínguez

«Però si havia d'estar a l'hospital»

En el reduït món de l'atletisme d'elit se sap gairebé tot, qui es dopa i qui trafica, però ningú s'atreveix a acusar per falta de proves. La rumorologia entre quadres d'entrenadors està a l'ordre del dia i el resultat es tradueix en un ambient enrarit i poc propici perquè aquest esport es desenvolupi amb normalitat al nostre país. Posar a la garjola diversos dels sospitosos habituals és una bona notícia.

L'assumpte és molt greu per a la federació espanyola, amb una vicepresidenta, Marta Domínguez, implicada. I per a l'atletisme en general. Els plats trencats els paguen també els atletes honestos -n'hi ha, encara que no ho sembli- i per partida doble: abans els guanyaven els dopats; ara, l'ombra d'aquests els esquitxa, tots perden credibilitat, els patrocinadors fugen i l'atletisme s'enfonsa. Si finalment cauen els sospitosos habituals potser estem assistint al final d'una època i, per tant, a l'inici d'una de millor.