Casaus, el gran ambaixador culer

Vaig conèixerNicolau Casausa la Peña Solera del carrer de Pelai de Barcelona. Una penya que no va fundar ell, com molta gent creu, sinó que la va presidir des del 1948, és a dir, sis anys després de la seva fundació. La que sí que va fundar va ser la Penya Germanor Barcelonista, a Igualada, a començaments dels anys 30 del segle passat.Nicolauno havia fet ni 20 anys. A la capital de l'Anoia és on la famíliaCasaus es va establir, des de l'Argentina, quanNicolauamb prou feines tenia cinc anys.

I allà és on va conèixer qui va ser el seu ídol,Josep Samitier,autèntic introductor al barcelonisme del joveNicolau. Samitier era 11 anys més gran, però entre ells es va forjar una amistat per a tota la vida. Tots dos van ser, amb el temps, devots seguidors de l'emblemàtic equip de les Cinc Copes i grans amics deCésar, Biosca, Ramallets, Gonzalvo III..., a qui es podia veure amb freqüència a la Peña Solera, on també anaven jugadors de l'Espanyol i altres esportistes.

ELQUESÍQUEVAFER

Casausva ser convertir una penya d'esbarjo sense distinció d'ideologies esportives en una penya estrictament barcelonista, però que va continuar rebent destacats espanyolistes. El canariRosendo Hernández

(de l'Espanyol), per exemple, era un habitual acompanyant del lleonèsCésar Rodríguez (del Barcelona), que tenia a la Peña Solera gairebé el seu segon domicili.

Casaus,com tots sabem, ha estat el gran impulsor de les penyes barcelonistes des de la seva inclusió com a vicepresident en la directiva deJosep Lluís Núñez. Però el que molts ignoren és que durant anys va ser un dur opositor a les juntes de torn, encara que sense oblidar mai el seu predicament amb les penyes. Amb ell vaig visitar moltes de les que hi havia en les dècades dels anys 60 i 70, i vaig poder comprovar-ho. Per exemple, en una ocasió vam anar junts, crec que va ser a Arenys, per intervenir en un col.loqui. Hi vam anar tots dos amb el cotxe del presidentAgustí Montal,acompanyats per qui era el meu director al diariDicen, Julián Mir.Aquella nit,Montal em va regalar un rellotge amb l'escut del Barcelona iCasaus,mirant-lo de reüll i amb indestructible tall britànic, més que dir-li, li va xiuxiuejar al president: "Jo no el tinc-".

NICOLAU NO

podia presentar-se a les eleccions que hi va haver durant l'època deFranco pel seu passat polític, encara que en més d'una ocasió l'hi van proposar. Quan ho va fer, ja en el postfranquisme, va obtenir un 23% dels vots davant del 39% que va sumar el guanyadorNúñez. I el millor que podia fer el nou president, obviant afirmacions anteriors, va ser incorporarCasaus en la seva nova junta. A partir de llavors, es va convertir en l'ànima de les penyes, estimat i admirat per tothom. I tam- bé va ser el fidel conductor de les expedicions del club, respectat per tots els presidents i directius que el rebien als estadis visitats. Així es va guanyar l'estima de tots i va oferir, des del seu barcelonisme indestructible, un perfecte exemple de cavallerositat i senyoriu.

El seu coneixement de la societat i el seu fi olfacte el van portar a aconsellar determinades pautes de comportament fins i tot a aquelles juntes a què no era afí, sinó un ferri opositor. En certa ocasió el Barcelona va ser requerit per visitar en audiència especialFranco. Casaus va aconsellar: "Porteu-hi el PepSamitier". No li van fer cas. Van anar a Madrid i quan es va obrir la porta de l'antesala en què esperaven els dirigents blaugrana i va aparèixer elGeneralísimo, el primer que va preguntar va ser: "¿I Pepe? ¿No ha vingut Pepe?".

FRANCO SENTIA

Notícies relacionades

El Barça diu prou amb una carta de set pàgines i demana castigar els àrbitres: «Exigim mesures»

L’Espanyol continua sense guanyar el 2026 i no passa de l’empat contra el Celta (2-2)

devoció perSamitier, probablement un dels pocs que s'atrevia a fer-hi broma. Dies després van haver d'enviarSamitier, amb el capità de les Cinc Copes,Mariano Gonzalvo. Casaus sempre tenia a punt la paraula justa i el detall adequat per complir amb eficiència gairebé britànica.

I parlant deFranco, al replà de l'escala del local de la Peña Solera del carrer Pelai, per obligació, hi havia el retrat delGeneralísimo. Un dia,Casaus el va despenjar i el va deixar a terra. Va ser una temeritat, atès el seu passat i la seva estada a la presó, amb pena de mort commutada després d'apel.lar a preferentíssimes influències. Va passar la policia i va preguntar què feia el retrat a terra. ICasaus, sense immutar-se, va dir simplement: "Deu haver caigut. Un cop de vent. Veuen, el vidre està trencat".