Què és i on habita l’almiquí, l’animal verinós que es troba en perill d’extinció

Aquesta criatura és bastant única en termes de la seva aparença, hàbits i fisiologia, i ha capturat l’atenció de biòlegs i zoòlegs des que va ser descoberta al segle XIX.

L’almiquí és un animal nocturn i solitari que s’alimenta principalment d’insectes i altres invertebrats petits, a més de fruites. Tot i que té una aparença similar a la d’un talp o una musaranya, l’almiquí és en realitat un insectívor que té un morro llarg i mòbil, que utilitza per buscar aliments a terra i entre la vegetació.

Espines protectores

Els seus ulls són petits i estan adaptats per veure en la foscor i el seu pelatge és de color marró fosc i està cobert d’espines dures, com les del porc espí i la garota, amb què es protegeix dels seus depredadors. Té un cos petit i prim, amb una longitud d’uns 16 a 32 centímetres –incloent-hi la cua– i un pes aproximat d’entre 350 i 450 grams.

A diferència de la majoria dels mamífers, l’almiquí té una mandíbula inferior que s’articula amb el crani d’una manera bastant única. En lloc de tenir-la rígida, com la majoria dels animals, la mandíbula de l’almiquí es mou cap endavant i cap enrere de manera molt flexible, cosa que li permet mossegar i mastegar el menjar amb facilitat.

A més, té dents afilades i extrasensibles que li permeten detectar vibracions a terra, cosa que l’ajuda a trobar l’aliment.

Verí

A diferència d’altres mamífers, l’almiquí té una glàndula verinosa a la part posterior de la mandíbula inferior. Aquest verí l’utilitza per defensar-se dels seus depredadors, que inclouen serps i ocells de presa. Quan se sent amenaçat, l’almiquí pot produir una secreció de verí i fregar-la sobre les seves dents per augmentar-ne la toxicitat.

Tenen potes curtes i fortes, amb urpes afilades que els permeten enfilar-se pels arbres i moure’s per terra amb facilitat. Malgrat la seva petita mida, els almiquins són bastant resistents i poden sobreviure en una varietat d’hàbitats diferents, des de boscos humits fins a àrees semiàrides.

L’almiquí es reprodueix una vegada a l’any, generalment durant la temporada de pluges. Les femelles donen a llum en cada llorigada a entre una i tres cries, que s’alleten durant unes setmanes i després comencen a alimentar-se d’insectes. A mesura que creixen, els joves almiquins aprenen a caçar i es tornen independents.

Depredació i caça furtiva

L’almiquí està en perill d’extinció a causa de la pèrdua del seu hàbitat natural i la depredació per part d’animals introduïts, com gats i gossos. Tampoc hi ajuda la caça furtiva: els humans els capturen perquè existeix la creença que les seves espines poden curar algunes malalties. La seva petita població es troba fragmentada i en declivi, cosa que fa que sigui una espècie molt vulnerable.

Els almiquins també són animals bastant longeus en comparació amb altres mamífers de la seva mida. Poden viure fins a 6 anys en estat salvatge i fins a 11 anys en captiveri.

Difícil d’observar

Notícies relacionades

Quioscos de l’Hospitalet apuntalats per danys estructurals demanen ajuda

Tema del diumenge: el forat negre del cas Negreira

L’almiquí és una espècie molt rara i difícil d’observar en el seu hàbitat natural, ja que s’amaga durant el dia en caus i forats en els troncs dels arbres. Se sap molt poc sobre el seu comportament i ecologia en estat salvatge, i la majoria del que es coneix prové d’estudis en captiveri.

Tot i que s’han realitzat esforços per protegir l’almiquí i el seu hàbitat, encara hi ha molt per fer per garantir la seva supervivència a llarg termini, perquè la població d’almiquins continua disminuint i es considera una de les espècies més amenaçades de l’Amèrica Llatina. La protecció i la cura del seu hàbitat natural són fonamentals per a la seva supervivència, així com l’educació i conscienciació de les persones sobre la importància de la conservació de la biodiversitat.