Què és i on habita l’almiquí, l’animal verinós que es troba en perill d’extinció

Aquesta criatura és bastant única en termes de la seva aparença, hàbits i fisiologia, i ha capturat l’atenció de biòlegs i zoòlegs des que va ser descoberta al segle XIX.

L’almiquí és un animal nocturn i solitari que s’alimenta principalment d’insectes i altres invertebrats petits, a més de fruites. Tot i que té una aparença similar a la d’un talp o una musaranya, l’almiquí és en realitat un insectívor que té un morro llarg i mòbil, que utilitza per buscar aliments a terra i entre la vegetació.

Espines protectores

Els seus ulls són petits i estan adaptats per veure en la foscor i el seu pelatge és de color marró fosc i està cobert d’espines dures, com les del porc espí i la garota, amb què es protegeix dels seus depredadors. Té un cos petit i prim, amb una longitud d’uns 16 a 32 centímetres –incloent-hi la cua– i un pes aproximat d’entre 350 i 450 grams.

A diferència de la majoria dels mamífers, l’almiquí té una mandíbula inferior que s’articula amb el crani d’una manera bastant única. En lloc de tenir-la rígida, com la majoria dels animals, la mandíbula de l’almiquí es mou cap endavant i cap enrere de manera molt flexible, cosa que li permet mossegar i mastegar el menjar amb facilitat.

A més, té dents afilades i extrasensibles que li permeten detectar vibracions a terra, cosa que l’ajuda a trobar l’aliment.

Verí

A diferència d’altres mamífers, l’almiquí té una glàndula verinosa a la part posterior de la mandíbula inferior. Aquest verí l’utilitza per defensar-se dels seus depredadors, que inclouen serps i ocells de presa. Quan se sent amenaçat, l’almiquí pot produir una secreció de verí i fregar-la sobre les seves dents per augmentar-ne la toxicitat.

Tenen potes curtes i fortes, amb urpes afilades que els permeten enfilar-se pels arbres i moure’s per terra amb facilitat. Malgrat la seva petita mida, els almiquins són bastant resistents i poden sobreviure en una varietat d’hàbitats diferents, des de boscos humits fins a àrees semiàrides.

L’almiquí es reprodueix una vegada a l’any, generalment durant la temporada de pluges. Les femelles donen a llum en cada llorigada a entre una i tres cries, que s’alleten durant unes setmanes i després comencen a alimentar-se d’insectes. A mesura que creixen, els joves almiquins aprenen a caçar i es tornen independents.

Depredació i caça furtiva

L’almiquí està en perill d’extinció a causa de la pèrdua del seu hàbitat natural i la depredació per part d’animals introduïts, com gats i gossos. Tampoc hi ajuda la caça furtiva: els humans els capturen perquè existeix la creença que les seves espines poden curar algunes malalties. La seva petita població es troba fragmentada i en declivi, cosa que fa que sigui una espècie molt vulnerable.

Els almiquins també són animals bastant longeus en comparació amb altres mamífers de la seva mida. Poden viure fins a 6 anys en estat salvatge i fins a 11 anys en captiveri.

Difícil d’observar

Notícies relacionades

"Considero que els requisits per adoptar un gat són excessius"

10 trucs infal·libles de la guru de l’ordre Alicia Iglesias per triomfar amb el canvi d’armari

L’almiquí és una espècie molt rara i difícil d’observar en el seu hàbitat natural, ja que s’amaga durant el dia en caus i forats en els troncs dels arbres. Se sap molt poc sobre el seu comportament i ecologia en estat salvatge, i la majoria del que es coneix prové d’estudis en captiveri.

Tot i que s’han realitzat esforços per protegir l’almiquí i el seu hàbitat, encara hi ha molt per fer per garantir la seva supervivència a llarg termini, perquè la població d’almiquins continua disminuint i es considera una de les espècies més amenaçades de l’Amèrica Llatina. La protecció i la cura del seu hàbitat natural són fonamentals per a la seva supervivència, així com l’educació i conscienciació de les persones sobre la importància de la conservació de la biodiversitat.