La criança conscient, respectuosa i amb afecció: una cantarella més de la cura dels fills

L’afecció és la representació mental del món com un lloc segur. És un dels instints més forts que tenen els nens i les nenes. «Necessiten sentir que tenen una o dues persones especials a qui aferrar-se en cas de necessitat o perill», explica Bilbao. El porteig (portar el teu fill enganxat a tu a la motxilla o el mocador portabebès) i el collit (dormir junts) no defineixen tant l’anomenada criança amb afecció. De fet, ‘criança amb afecció’ és un terme equivocat. «No hi ha criança sense afecció», explica l’autor supervendes. Tots els nens desenvolupen afecció perquè necessiten seguretat. Això sí, la resposta dels progenitors pot ser afecció segura (atenció al nadó ràpida i amb calma), ansiosa (els pares actuen amb ansietat), o evitació (atenció escassa i, per tant, el nadó sap que no li faran ni cas).

Els nadons tenen moments gloriosos. I altres d’odiosos. Per exemple, despertar-se i reclamar-te enmig de la nit. I així durant mesos i mesos. Bilbao recorda que aixecar-te i atendre’l és imprescindible perquè el teu fill desenvolupi la sensació de seguretat.

L’afecció segura implica tenir molt contacte amb el nadó i atendre’l en tot moment. «No l’agafis tant a coll, l’estàs malcriant i s’hi acostumarà» és un absurd mantra que moltes mares primerenques senten de familiars, amics, veïns i desconeguts que al·leguen els presumptes beneficis de criar nadons més ‘independents’. La frase, com ja ens va recordar en aquestes mateixes pàgines la neuropediatra i autora de ‘El cerebro en su laberinto’ María José Mas, no pot ser més errònia. Abraçar nadons, agafar-los, besar-los i parlar-los fa que augmentin les seves connexions neuronals (sinapsi). Així que, com més intercalis amb ells, millor pare i mare seràs. No cal que t’ho digui cap guru de la (mal anomenada) criança amb afecció. T’ho diu la ciència. Bilbao recorda que el contacte no només és sensorial, sinó també visual (mirar-lo) i auditiu (parlar amb ell). «Abraça el teu fill en qualsevol moment que estigui nerviós, perquè el contacte amb els seus pares els ajuda a calmar-se», conclou el divulgador. 

Pels volts dels dos anys apareixen les temudes rebequeries. Paciència. I molta. «Queda’t al seu costat, no el renyis ni l’avergonyeixis, estigues tan calmat com puguis, acabarà passant i us fareu una abraçada», resumeix Bilbao, conscient que la teoria és sempre més fàcil que la pràctica. Tots els que tenen fills perden els nervis de tant en tant. «Això vol dir que som humans», comenta el divulgador. No s’han de prohibir emocions als nens. Ni les anomenades positives ni les anomenades negatives. «Tots tenim dret a enfadar-nos. Això sí, no deixis que et pegui o trenqui coses quan s’enfada», explica Bilbao.

Bilbao es queixa que molts pares s’entreguen de tal manera als seus fills que són incapaços de posar límits, una cosa bàsica per a una bona educació i criança. Els límits –recorda– són importants perquè ajuden els nens a entendre les normes i els drets dels altres. Cal dir no quan sigui necessari. És l’única manera que el teu fill o filla aprengui una cosa vital: gestionar la frustració.

És la relació que construïm amb el nadó i el nadó amb nosaltres. Cal construir-la cada dia. Moltes mares no tenen l’enamorament sobtat d’amor instantani tot just parir els seus fills. És totalment comprensible que moltes mares pensin que el seu fill no deixa de ser un desconegut. No obstant, un vegada més, la ciència s’alia amb tu. Els nadons estan ‘programats’ perquè se’ls abraci. La seva fisonomia està dissenyada per a això, una cosa que va ser descrita científicament pel metge Konrad Lorenz. El ‘Kindchenschema’ (l’esquema dels nens) respon a un cap gran respecte al cos, braços i cames rabassudes, nas i barbeta petits, ulls grans i pell suau. Aquestes característiques donen al nadó un aspecte fràgil i indefens que desperta tendresa.